Que no s'apague la llum

M’escric a les palpentes. De la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, objecte de tantes i tantes dèries. Les mateixes dèries que m’han portat avui a estar asseguda a l’escriptori i m’han robat l’opció de perdre’m en algun racó del Raval, compartint beure i conversa amb algun dels imprescindibles. Escriure’s, reflexiu perquè em recau a sobre el pes d’un diumenge que ha clarejat amb sol i amb una notícia d’aquestes que t’inflen el cor com un globus i que tinc instal·lada al cap i fa que somriga i que em sobren vitamines. I bade a l’endemig dels intents de concentració i em distrec i obric un Word i pense que divertit, perquè avui no pot ser d’altra manera. I per tot això, m’escric.

Tinc a la vora un món de referències, adscripcions, nuclis, modificadors i operadors esperant de ser atès. I és tot tan pragmàtic que busque una treva entre versos de Fuster, que també tinc a tocar. El dolç de recompensa que encara no meresc, però qui ho sap, això? I justament tope amb un vers que es diu Treva i que diu Per què no, cor, per què no? Si la mort és sempre igual, si les roses no s’acaben, per què no, amor, per què no?

I entre l’ordre i el desordre veig també idees esgarrapades a la paperera, el primer moble en l’estudi de l’escriptor, deia un de tants savis. I qui diu escriptor diu aspirant o diletant, que també fem, refem i desfem. I altres idees que esperen la seva hora, pacients i recollidetes als quaderns que em miren de reüll i que defugen imperatius perquè ja veuen que el cor inflat els ha torçat l’esperança.

I repasse la resta d’utilitats i inutilitats escampades, perdent-me del tot dintre de la badada. I veig el munt d’Ara que no llence perquè potser una nova cessació de responsabilitats em mourà a refullejar-los, a la recerca d’aquella peça de Capdevila, Alzamora o d’altres que em va fascinar en el seu dia. I enfront hi veig notes amb obligacions i desitjos futurs. I fent-los ombra hi ha encara les sis blumen ja engroguides, que fan que et pense entre el fred bàvar, potser embolcallat amb el meu present hivernal o amb el record dels besos passats i la il·lusió dels futurs. I hi ha també un cel blau que em trasllada a aquell far que jo voldria haver-me emportat a la motxilla i que tinc a prop tot i no ser. I marcs color mandarina amb un tros especial de vida a dintre. Una maca nit i molt maques nosaltres, que vam ser gairebé una sola durant aquell temps. Perquè se non è vero, è Àngela. I fent-li cosquerelles al marc hi ha un bitllet amb un to càlid semblant, que em desitja ‘sogni d’oro’ cada nit amb el fil de veu confitat de ma cher.

I ara que hi he caigut, voldria atendre aquesta crida i perdre’m entre somnis i totes aquestes meravelles que done gràcies que existeixen o que han existit. I que demà tornés a nèixer un dia com el d’avui. O que cap punxa s’apropés al cor, si més no. I tornar a badar i tornar a escriure’m. Tornar a anticipar-me amb cavalls guanyadors que encara estan en joc. I taral·lejar que els dies bons gairebé som invencibles. I a les palpentes, de la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, fer un pensament.