Totxanes, totxos i maons

Un dels primers registres que hi ha gravats en la banda sonora de la meva vida és, sense cap mena de dubte, el so de les campanades que a les hores i a les mitges hores feia el rellotge de paret que presidia el menjador de casa de la meva àvia.

Parlo dels primers anys 50, quan els meus pares i jo -mon germà no havia nascut encara- vivíem al pis del carrer de la Diputació, a tocar d’Entença, amb la meva àvia materna i la tieta Maria Teresa, la germana de mon pare.

Pel que he pogut saber aquest rellotge -conjuntament amb el mobiliari del rebedor i del menjador- el varen comprar els meus avis quan cap a l’any 1930 varen instal·lar-se amb els seus dos fills en una torre del carrer de l’Avenir -el carrer “Porvenir”, segons la terminologia familiar- al barri de Sant Gervasi.  (n’hi ha més)

Poc abans de la guerra, però, els avis Domingo i Juanita i els seus dos fills -mon pare i la tieta- varen bescanviar la pau de Sant Gervasi per la bullícia (relativa, és clar) de l’Eixample i varen passar a viure al pis principal de la casa del carrer de la Diputació on, com deia més amunt, hi tinc situats els primers records de la meva vida.

L’any 1985, quan la tieta Maria Teresa es va morir el pis es va desmuntar i jo vaig heretar el moble penjador d’abrics del rebedor i el rellotge del menjador. Recordo que mon pare i mon germà em miraven amb una certa commiseració per les rampoines que, segons ells, m’emportava però amb la perspectiva dels anys puc dir que la meva intuïció va ser la bona: vaig fer una tria magnífica.

I de manera molt especial pel rellotge de paret que encara avui cada mitja hora ens alegra amb el so profund i nítid de la seva campana.

Abans d’instal·lar-lo a casa el vaig portar al Pèndol de Gràcia perquè li fessin una bona repassada. Allí va ser on vaig assabentar-me que la maquinària de l’aparell és bona però que el valor del rellotge rau en el moble de fusta que l’envolta i sobretot els vidres de davant del pèndol, que tenen un bisellat molt especial.

La veritat és que amb quasi vuitanta anys de funcionament al seu damunt el rellotge continua marcant el temps de casa sense unes desviacions sobre l’hora oficial gaire alarmants. Cada divendres, just després de dinar, com un preludi del cap de setmana dono corda als dos mecanismes -el del rellotge i el de la campana- ajusto les manetes a l’hora real -sempre hi ha tres o quatre minuts de diferència- i li trec la pols acuradament. En resum, que a casa el tractem com el que a fi de comptes és: un avi venerable.

Una de les precaucions que la bona gent del Pèndol de Gràcia em va aconsellar de seguir és que mai faci grans desplaçaments de les agulles del rellotge cap enrere. Sempre cap endavant, l’avi. Això vol dir que cada any, quan a finals d’octubre hem d’endarrerir una hora tots els rellotges per passar a l’horari d’hivern, he de fer-lo avançar onze hores.

En conseqüència cada vegada que passo per les mitges hores o per les senceres he de deixar que sonin totes les campanades fins a cobrir els onze cicles complets, operació que m’ocupa cinc o sis minuts ben bons.

Una vuitantena de campanades a primera hora del matí de l’últim diumenge d’octubre que, any rere any, a casa nostra -i potser a casa d’algun veí- construeixen un insòlit pòrtic musical i fester que ens ajuda a entrar en el  temps dels dies curts i rúfols amb les orelles plenes de música.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!