Totxanes, totxos i maons

Com que avui és dissabte em llevo una mica més tard i per comptes dels deu minuts dels dies feiners dedico un quart d’hora a moure les cames amb la bicicleta estàtica i acompanyament de  música. Abans he regat les plantes.

L’A. ja fa estona que és al món navegant per internet. “Com està la xarxa?”, li pregunto. “Bé, bé”. Programo el senyor iPod perquè triï aleatòriament entre les quasi deu mil cançons que ara com ara té a la seva panxa. Tot sembla, doncs, a lloc.  (n’hi ha més)

Toquen les set i com cada matí m’instal·lo davant del gran finestral del que va ser l’habitació dels nois de casa. Un finestral amb vistes al jardí i a un trosset de mar pel qual fa mitja hora ha passat ja el barco de Mallorca. Començo el pedaleig i entra el primer tema: “Moloch”, de Lemuripop, l’últim experiment del gallec Germán Coppini, un músic de confiança.

Parlant de músics de confiança em ve al cap que he d’acabar la lectura d’“Històries del paradís”, el recull de contes que d’aquí a poques setmanes publicarà Bromera i que és el debut literari de Xavi Sarrià, guitarrista i cantant dels Obrint Pas. El llibre és molt bo (porto llegides ja les tres quartes parts) i no tardaré a parlar-ne amb una mica més de detall en aquestes Totxanes. També miraré de parlar-ne en l’article del “Qué leer” que aviat hauré de lliurar.

Quan Lemuripop va enllestint m’adono que a baix, enmig del jardí, hi ha un parell de gats que es miren reptadors. Sonen uns llaüts (inconfusible Xavier Mas) i guanyo el concurs que jo mateix em faig a cada nou tema que tria per mi el senyor iPod: al quart compàs ja sé que Maria del Mar Bonet em cantarà la “Cançó per a Adam”, del disc d’homenatge a Jackson Browne.

Els dos gats -un blanc, l’altre negre- es fiten immòbils a un metre de distància. Només de tant en tant (fóra fantàstic que la cadència coincidís amb la música que escolto, però no) agiten la cua com si escombressin el territori que tenen just darrere seu. És un duel silenciós que no puc precisar més a causa de la distància i del meu desconeixement del món dels gats. Tant poden ser, doncs, dos mascles que es disputen el territori com un mascle i una femella que preparen gresca.

Canvi de registre. Ara sona una música festera i per la veu identifico que estic en mans de Lo Beethoven, terra ferma en pura essència. Miro la pantalla i veig que canta “Molt lluny d’aquí”. Els gats es mantenen impàvids. El blanc, sobretot. El negre, murri, ha anat canviant lentament l’orientació del seu cos i ara ja no presenta la cara sinó la banda esquerra.

Quan s’esmunyen els darrers compassos beethovenians hi ha un canvi d’escena. Els dos gats s’alcen lentament i sense perdre el metre escàs de separació es van desplaçant no sé ben bé cap on. Led Zeppelin irromp amb la força de la immortal “The song remains the same” que ja sé que no podré escoltar íntegra perquè el cronòmetre de la bicicleta em diu que només em queden dos minuts de pedaleig.

A baix tothom comença a ensenyar les seves cartes. El desplaçament comença a tenir sentit: el gat negre s’encamina remenant la cua parsimoniosament cap a la zona dels arbres i les plantes. No em cal ser expert per deduir que el negre no és gat: és gata. El blanc -que és gat- el segueix ben decidit.

Les borses cauen, la força de Led Zeppelin no ha minvat, la Natura no s’atura.

Escric això, ho penjo i me’n vaig cap a la dutxa.

“The song remains the same”. La vida continua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!