El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Taradell, a 5 de desembre de 2005

Remitent:                                  
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Ja sé que diuen que el correu electrònic és més ràpid que un pensament, però el desconeixement de la vostra adreça electrònica m’ha fet decidir a publicar la meva carta al Cau per si disposeu d’algun rastrejador de pàgines web o un patge addicte a l’Internet que furgui les possibles cartes obertes que us enviem les salvatgines del bosc.

En qualsevol cas, aprofito el capvespre de la vigília de la festivitat de Sant Nicolau de Bari per a llançar aquesta carta com si d’un missatge d’un nàufrag es tractés.

Any rera any intento ser bo, portar-me bé i totes aquestes coses, però és tant i tant difícil! Ho sento, però enguany tampoc ho he aconseguit i mira que m’hi he fet, eh!

Suposo que deu ser això de ser català rastreru i peseteru, de voler enfonsar Espanya i acabar amb la vida a la terra, de no saber de què va la LOE i haver fet la EGB -que l’altre dia vaig sentir que els que vam fer l’EGB som uns damnificats que no tenim coneixements i que hem mamat una història que no és gens real-.

Mireu si sóc mala persona que no sé veure la conxorxa del 34 i crec que la Guerra Civil no va ser altra cosa que la manera que quatre arreplegats, que no van pair prou bé la Guerra de Cuba, donessin pel sac a gent que l’únic que volien era ser més feliç i poder viure amb un mínim de dignitat.

A més a més, sóc tant i tant dolent que fins i tot l’altre dia vaig veure una copeta de cava. No sé d’on em va venir la idea. De fet, no en bec mai, no m’agrada gens, però, ves per on, en vaig veure una copeta en la intimitat de la llar. Espero que no m’ho tingueu en compta a l’hora de passar per casa.

Intentaré millorar, ho prometo. Però se’m fa tant difícil deixar de ser el que sóc, que no crec que ho aconsegueixi mai.

En qualsevol cas, m’agradaria que em deixessin fer de la mateixa manera que jo deixo fer als altres, que em deixin viure a mi i a la gent de pagès i als petits comerciants i a la gent que només vol guanyar-se la vida i ser feliç sense arribar a les altures de la gent que viu del treball d’altri.

Benvolguts Reis de l’Orient, el que us demanaré, potser és un pèl excessiu, però no podríeu pas donar una micona de senderi als prepotents, als apòstols, als salvadors, als apocalíptics, als numantins, als excessivament crèduls, als …. la llista és tant llarga que crec que em cansaria en excés fent-la i és que agafa a tota aquella gent la felicitat de la qual depèn de la infelicitat i l’esclavatge perpetu d’altri.

No ho sé, serà millor que prengui la roda dels meus nebots i comenci a demanar alguna bagatel·la de materialisme pur i dur:

I què millor que començar demanant paper? Bé paper revaloritzat, és a dir, pempis, calers, diners, pasta gansa. Si en porteu una saca plena, millor que millor. Les comoditats del món occidental criden fins i tot al més reclòs dels ermitans.

A més a més, no tinc ganes de comprar-me un ordinador nou -i mira que el meu ja està apunt d’acomplir els 9 anys, però li he près tant de carinyo que no m’en sé desprendre.- Ja se sap però que amb l’edat el cap se t’infla d’informació i això és el que li passa al meu ordinador: Té la memòria més plena que les butxaques del president del Banc d’Espanya. Per això m’he encapritxat d’un disc dur portàtil de 6 Giges de capacitat i que té la forma i el tamany d’un Zippo. En diuen Monster Drive i és de US Robotics. No, no, no cal que me’l compreu. Ja hi aniria jo d’aquí a uns dies. Així tindria temps de saber si és això el que m’anirà millor o no.

L’enveja és mala consellera i si els vicis en són la causa, encara més. Per això se’m fa força muntanya amunt de demanar-vos una cafetera com la que tenen els pares. Sí, sí. Ja ho sé. Això és enveja, vici i mandra de fer els cafès als fogons, però ja us deia abans que sóc una mala persona i les males persones es guien pels seus capricis.

Entrem en el terreny de l’estètica. És més ecològic pelar-se la barba amb tisores i, fins i tot, si vas a cal barber li dónes negoci. Però mira, des que vaig provar la màquina de ma cunyada que la tinc entaforada en algun racó del cervell i no m’agrada tant pelar-me-la amb les tisores. Que em podríeu portar una màquina d’aquestes d’arreglar barbes?

El meu món tira més cap a la literatura, però la música sempre ha estat una assignatura pendent que vull aprovar tant si com no. Havia pensat en una guitarra, però el meu germà ja en té una i, en cas de necessitat, crec que faríem un bon conjunt si ell toca la guitarra, el meu nebot el piano, la meva fillola el contrabaix, l’altre nebot pren la bateria i jo els acompanyo amb una bona harmònica. Aquesta no us l’esperàveu, eh?

M’he informat una mica sobre el tema i la gent que en sap recomanen començar amb una diatònica en Do(c) o de blues, però les cromàtiques (les que porten una llengüeta) permeten major varietat de tonalitats. Per això m’he decidit per demanar-vos una Hohner Big River Harp, C-major o alguna de les Modular System de Hohner. Em permetria fer els exercicis de les de blues i tenir una mica més de camp per córrer en cas que resulti ser un crac de l’harmònica.

I per rematar-vos la feina, entrem al món del surrealisme oníric. I és que vaig sentir que l’Editorial Destino treia l’Obra Completa de Salvador Dalí en dos volums. L’obra literària, és clar. Això si, tinc una dèria per una llengua que no se sap si hi és o no hi és. Hauríeu de trobar la versió en català i si aquesta no està publicada fer com el geni empordanès i recitar-li al venedor la gallina xica mica tica camacurta i gallerica i els seus sis pollets xics mics tics camacurts i gallerics i marxar amb el pa damunt del cap i la vara a la mà esquerra. A veure si aprenen a respectar les minories d’una vegada, no?

Apa, i si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de regals per aquesta vegada que prou feina tindreu amb els altres.

L’Ós Bru de Taradell

P.S.: Per cert, enguany la nevera és buida, però el moble-bar hi ha algun bon malta escocès i una micona de la ratafia que mon pare va parir aquest estiu. Veniu de matinada, amb la feina feta, i si voleu la fem petar una estoneta tot escoltant alguna peça de bon blues a la porta del cau. De ben segur que el retorn a casa se us farà menys carregós.