El Cau de l'Ós Bru de Taradell

– Lluís, per accelerar aquest projecte, hauries d?instal·lar-te un dies a Sistemes.

Oh! No! Sistemes! Sistemes, no! Si us Plau! Sistemes, noooooo!

El Departament maleït! La caixa fosca on habiten aquells éssers desconeguts que parlen un llenguatge precís i ordenat! Un idioma allunyat de qualsevol realitat quotidiana. Sistemes! La dimensió desconeguda, el submón dels trastos impossibles. A Sistemes. Desterrat a Sistemes…

Malauradament, els operaris ens devem als funcionals. Ells controlen els nostres circuits i ens menen vers camins laborals que ens són inescrutables. És així com no vaig tenir més remei que entrar en aquell fosc indret on stagging és un lloc tant real com hubglo, les coses poden estar al Dev i pots passejar-te per les llunes de Tridion amb un gatet sota el braç.

El primer dia, el neguit em dominava mentre les plantes dels peus colpejaven el terra de la primera planta de la Seu Central. Tenia por. Què hi havia al fons d?aquell pis? Quins misteris guardava el racó ocult i misteriós del Senyor de les Valls de Ribes? Què em podia passar en terra forastera i llunyana? Seria ben rebut un no-ningú en el país de l?ordre? Vaig seure a la taula que m?havien assignat i vaig prémer el botonet d?arrancada de l?ordinador. Tot semblava correcte. Era sol i començava a tranquil·litzar-me. Ara com ara, aquell lloc semblava un espai més de l?empresa. Un espai més… i prou.

No va trigar massa en aparèixer el primer dels autòctons d?aquell indret. ?Bon dia? va llençar la veu més coneguda del planeta Sistemes. Era la cancerbera del lloc, la filtradora d?incidències, la repartidora d?usuaris entre els trafeguts minairons de l?equip en qüestió. Carai!, vaig pensar jo: En aquest país es diuen ?bon dia?!

Cada estrany ésser del sector de les xarxes, els ordinadors, els programes, els fòtils i tot això que arribava, saludava en un idioma que m?era comprensible. Com podia ser? Parlàvem la mateixa llengua? No podia entendre res. Aquell grup, l?accés al món dels quals es produïa a través d?un estri informàtic anomenat C.S.I., es saludaven en arribar a la feina i, el més espectacular encara, també ho feien en tancar la jornada laboral!

Un dia a Sistemes és ben curiós. La gent no para de bellugar-se i feinejar. N?hi ha que es reuneixen entre ells o amb gent de fóra, d?altres van solventant incidències dels ordinadors del personal de l?empresa. N?hi ha que, fins i tot, atenen als usuaris per telèfon! Oh! Déu! Informàtics utilitzant un telèfon! Com pot ser?

Uns dies a Sistemes permeten veure el gap existent entre una feina -la de les xarxes i els ordinadors-, que demana de màxima concentració i concreció; i les demandes dels usuaris del servei, especialistes qualificats ?possiblement- en altres temàtiques, però veritables analfabets digitals o, si més no, impossibilitats de concretar les seves demandes per tal de facilitar-ne la solució. Ei! ?sin acritú? com deia aquell, que jo sóc del grup dels inconcrets, eh!

Passar un període de convivències a Sistemes és una experiència altament recomanable. Després de passar-hi et creus més capacitat per ser curós en les consultes i les incidències que els envies, creus que la propera vegada que els n?enviïs una, no serà del tradicional estil del ?no funciona res, no puc treballar?. Si més no, et creus capaç de definir on ha passat i quin missatge d?error ha aparegut en pantalla…

… Suposo que el síndrome del bon usuari té caducitat i que no recordaré res de res ben aviat…

… o no.

És diumenge. Acabes de dinar i la nyonya s?apodera del món que t?envolta.

Et deixes caure al sofà de casa i engegues la tele. Fan el Tour. Una de les cites televisives de l?estiu que, tot just avui, arriba al Pirineu. Al teu Pirineu, però tu, n?hi te n?adones. Tens son i peses figues.

De fons, la veu dels comentaristes i les coloraines de la caravana
d?esforçats esportistes d?elit se?t barregen amb detalls de gent que fa
temps que no veus. De cop, el ciclista es converteix en un plat
d?aquests vermells que han sortit de la maquinota infernal d?aquest
matí. Una canilla de gossos persegueix l?objecte volador i un caçador
el dispara de lluny. Segueixes el ruixat sorgit del cartutx obert i,
quan la metralla colpeja el plat, hi veus el rostre de dolor del
innombrable, d?un d?aquests individus ultra-protegits per unes lleis
antidemocràtiques, elitistes i carrinclones, d?una normativa pròpia
d?un món on la democràcia esportiva i competitiva va guanyant terreny a
la democràcia popular i col·laborativa. Realitats que es barregen dins
d?un estómac pesat, borbonitzat. Entre el son i la vetlla segueixes
les cames dels ciclistes i el seu pedalejar ascendent cap als teus
venerats cims del Pirineu. La meta, però, se?t mostra de nou amb el
rostre allargassat d?aquell que viu sense doblegar l?esquena. ¡Quin
anunci més aconseguit per una mesura populista llançada per un govern
transformista i un fiscal publicista! I el dibuixant humorista, atrapat
en la xarxa de les parques que de tot en fan anunci, se?n riu i no
entén res. Mig adormit, somies. A la tele, hi ha el Tour.

Què has fet aquest cap de setmana? Ja t?has aburgesat? Estàs ben engreixat!

En somnis et veus divendres al vespre, a Can Costa, entre amics,
gaudint dels bells paisatges del Tibet. Una nova Festa del Centre i un
reportatge força bell. Dóna que pensar, veure gent feliç en llocs on,
des del luxe occidental, ens faria manta por de viure.

Et van proposar de fer el Puigmal i la mandra va poder més que la
muntanya. Vas dir que no…, però dissabte vas visitar el Pirineu sense
aixecar-te de l?hamaca. El guia del viatge, en Gentil de Mossèn Cinto.
La zona, el Pirineu de la Flordeneu!

Què has fet aquest cap de setmana, pòtol? Menjar, jeure i no fer res!

Davant de la tele, segueixes endormiscat i barreges les estacions en aquesta ratlla fina que separa el somni de la vetlla.

Aquest matí, t?has llevat a quarts de vuit. No. No has anat pas a
caminar. Déu nos en guard! T?has desplaçat al Pla de les Besseroles de
Balenyà i has cardat un esmorzar que et deixa el ventre ben rodó. Entre
pagesos i caçadors, entre amics i coneguts, treus el ventre de pena i
rius una estona sense preocupacions.

Pam! Pam! Els plats no es trenquen. Alguns potser sí, però Balenyà ja
no és el que era. On són els tiradors que tocaven els quinze plats de
la tirada? Enguany, el vencedor n?ha tocat només catorze! La crisi està
servida. Bé. La crisi, la crisi, … el que està servit és la nyoca i
una clara dolça que passa coll avall amb delit.

I ara, després de dinar, el son és pesat. Són somnis de burgès. Són les espesses bafarades d?aquell que menja, jeu i no fa res!

Donant un tomb per Last.fm, un dels invents comunitaris que més a prosperat en els darrers temps a Internet, no m?he estat de cercar grups que tinguin l?ós com a bestiar de referència en el seu nom. Pensava que no en trobaria gaires, però aquella mateixa força que ha fet aquest animal protagonista de força històries d?arreu del món, també es manté en aquest segle actual, amb un bon gruix de grups de música que el tenen per referent.

Grups com els britànics Bear de Chris Trout, el projecte personal de Pierre Caron, cantautor experimental francès, els nord-americans Bear d?Allan Barrett Van Cleave o els intimistes francesos Ours són una mostra del centenar llarg de grups que utilitzen aquest referent. En conjunt, es tracta de conjunts força intimistes i experimentals, molts d?ells sorgits de la força d?un sol cantautor automarginat del corpus social i musical mediatitzat i mediàtic. Cal destacar, en aquest sentit, Minus the Bear, una banda de Seattle que s?ubica en aquesta àmplia i variada familia del rock independent; o el també personalista Grizzly Bear d?Edward Droste, convertit ara en banda, com no, eclèctica i experimental.

De grups i artistes n?hi ha per triar i remenar, però pràcticament tots, tenen alguns punts en comú: el seu origen com a experiment personal i eclèctic d?un individu, l?intimisme dels temes i les músiques, un irònic humor intel·ligent de fons i un respecte manifest per la individualitat de la persona en entorns socials complexos.

Finalment, però, i a tall d?anècdota local, resta fixar l?atenció en els estripats referents que van servir al punk nostrat del segle passat, per generar grups com El Oso Yonqui. Una formació que treia ?i potser encara treu- la ràbia de la injusticia social per barriades, festes majors i casals amb lletres com:

Ei Paquirri, ¿qué te pasa?
¿Qué es eso que te traspasa?
La venganza animal
ha pasado por tu casa.

Asesino de inocentes,
ahora sabrás lo que sienten.
Lo que antes era tu oficio
ahora es tu puta muerte.

I és que, com titula un internauta, "donde hay poca justícia es un peligro tener razón." Eps! Si la raó es pot tenir alguna vegada, és clar.

Els més escoltats per mi:

Portava temps a la recerca d’algun servei d’streaming que em permetes d’ajustar els meus gustos musicals. Finalment, i després de provar uns quants serveis de ràdio en directe, he arribat a una xarxa de relacions socials entorn del món de la música on recomanes i et recomanen i pots entrar a ?grups d?oïents? amb gustos similars als teus. L?invent es diu Lastfm.com i, si la mal anomenada banda ampla que tenim per aquestes terres t?ho permet, aquí tens el que em recomana la última freqüència modulada:

Ah! Us dono la resposta de la SGAE sobre LastFM:

?Last.fm ha solicitado una licencia a SGAE y esta siendo tramitada por lo que entendemos que el servicio cumple con nuestros requisitos.

Atentamente,

Atención al cliente SGAE
ID de incidencia: (31673)?

Quan mon pare em va dir que en Mencho se n’anava a fer una cursa en Mountain Bike pel desert, la primera reacció que vaig tenir és que tenia un parent que se m’havia tornat boig. Més encara quan vaig saber que les etapes de la cursa eren sense assistència. Però vés per on el noi se n’ha sortit i se n’ha sortit amb nota, igual com ho va fer quan serrava les dents i pedalava en força per les pistes amateurs i per la carretera professional. De les noticies sobre la cursa en destaco l’entrevista que li fan els Amigos del ciclismo i En el Nom de Mauri d’El Periódico.

Potser a més de caminar hauria d’aprendre a anar en bici, no?

Avui és dia de Sant Jordi. Els carrers s?omplen de roses, de roses sorgides del pit del temible drac menja damissel·les ferit de mort pel valerós guerrer. La diada commemora la llegenda del legionari salvadonzelles i la dolça princesa ?potser massa ensucrada i tot-. També és diada de llibres, de llibres en honor de dos autors de renom que, carai quines coses que passen, van morir. Jo, com a bon català, m?hauria d?haver fet amb alguna que altra rosa, però les dones són una raça de mal contentar i jo sóc tocat pels aires de la conqueria. Què hi vols fer?

Avui tampoc he comprat llibres….

Quin pecat! Sacrileg! Mala persona! Si ja ho sé, però he preferit fer-me amb una d?aquestes revistes històriques que han fet de la pedagogia, bandera. Li van posar Sàpiens de nom ? crec que vol dir saviesa en alguna llengua clàssica-. I és que, de tant en tant, m?agrada engreixar el cuquet de la història i deixar patir el de la literatura.

En aquesta ocasió, l?article central fa referència a la llegenda de Sant Jordi i a la figura d?aquest legionari romà, megalomàrtir esdevingut llegenda per la barreja de tradicions cristianes i precristianes que farceixen el nostre santoral.

Llegit l?article, he près un del fils de la seva confusa història i m?he preguntat: Sant Jordi seria alguna cosa més que un màrtir, si visqués avui en dia? I, si fos màrtir, el reconeixeriem com a tal?

La pregunta sembla feta per un babau, ja ho sé. En sóc. Però, en aquest cas, té el seu suc, si estem a l?origen familiar del soldat romà i a les batusses que hi ha a la seva terra. I és que, segons les actes de martiri més antigues que s?han trobat, el nostre heroi nacional és fill d?un persa i una palestina. Encara no saps per on vaig?

Doncs, home, tenint en compta que Pèrsia fou un imperi ubicat en les actuals terres de l? Iraq i l?Iran i que Palestina, doncs, era Palestina, ens trobem amb un infant amb mala peça al teler. En Jordi – patró de tants i tants indrets d?arreu d?Europa arrel de les croades contra els infidels que, per cert, tenien com a cap de cartell al mateix sant en la seva versió musulmana ? estaria vivint en zona de guerra. Viuria allà on les pitjors branques de la nostra espècie s?entesten dia si i dia també a convençer-nos que hi ha pobles salvatges, on els assassins més grans que mai hagi parit mare, senyoregen el territori i la gent és tant i tant i tant dolenta que se?ls ha d?esclafar com a puces. El nostre Jordi seria un dels habitants del rovell de l?ou de les disputes. Fou martiritzat pels romans. Ho seria ara pels nord-americans i els seus salvadors amics?

Deixem la pregunta a l?aire mentres celebrem quatre luctuoses efemèrides: l?assassinat del drac com a única via de l?amor entre dues persones, el martiri del Sant en mans de Dioclecià i les morts de dos grans inventors de mentideres veritats: el quixotesc Cervantes i el hamletià Shakespeare. Curiosa tradició aquesta de celebrar l?amor a partir de les morts.

vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Jo tenia quatre anys quan la va cantar i des de llavors (més o menys) que hi he mantingut una relació d?amor i odi, d?aquelles que es mantenen amb els que es volen rebels, però són liders de masses amorfes. Veu de capçalera de les primeres revoltes d?infantesa, apoteosi del concert de les voladores de La Crida, rebuig durant anys i panys davant la revolta permanent d?un músic que, amb ulls llibertaris, veia massa quiet, massa estabilitzat i massa estimat pels muts botxins dels somnis. Ara marxa, la veu tossuda i ferma baixa de l?escenari, just en el moment en què aquells que en vam rebutjar el padrinatge, tornem a escoltar-lo.

Bon viatge, noi de Verges. Bon viatge, avi de Porrera. I que cap ocell trenqui l?armonia del teu cant. Un cant que, malgrat els anys, potser encara és necessari.

Vivim en uns temps on la velocitat ha esdevingut ja un factor crític més. Tot es vol ràpid. Tot es vol ara. No hi ha espera. Com en la infantesa. Els desitjos s?han de satisfer al moment. Sense espera. Vivim l?eterna infantesa d?una humanitat sobreprotegida. Carai! Quina filosofada!

A la feina, al carrer, en tots els àmbits de la vida tot el què es vol ha de ser bo, bonic, barat i ràpid. La rapidesa s?ha sumat a les qualitats tradicionals dels nostres desitjos. Però la rapidesa més pregona encara és la del pensament. I serà difícil arribar a casar la realitat amb els pensaments. Si més no pel que fa a la qüestió temporal.

Així m?ho va fer veure la Doctora Fagina fa força temps ja. Recordo que, més o menys, em va dir: ?és impossible fer les coses bé, fer-les boniques, que costin pocs diners i tenir-les al moment. Cal saber esperar.?

Jo, taujanàs com sóc, no vaig estar de preguntar-li que havia de fer si
em demanaven de fer les coses d?aquesta manera. I ella em va respondre
el següent:

-Digue?ls-hi que escullin. Tant sols poden demanar-te tres desitjos
sobre el resultat. Mai quatre. Els pots fer la següent demostració
dialèctica:

Un producte o servei pot ser:

– Bo, bonic i barat, però no es farà ràpid. Necessitarà un temps més
llarg per a la seva presentació ideal. Les coses demanen el seu temps,
els seus recursos, el seu tracte. Com a mostra més evident de quelcom
bo, bonic i barat. Fixeu-vos en una flor. Durant pràcticament tot l?any
rep els recursos que la faran viure, però tant sols es tindrà la feina
acabada en primavera. Difícilment abans i molt rarament després.

– Bo, bonic i ràpid, però no serà barat. La rapidesa suposarà una
despesa més alta, com a mínim, en mà d?obra i eines d?organització per
a executar-la amb correcció. Segur que si una casa la fan dos paletes
experimentats, l?obra es farà més ràpidament que si tant sols s?hi
dedica un, però també serà més cara. És més cara l?hora de feina d?un
mestre de cases que la d?un aprenent.

– Bo, barat i ràpid, però no bonic. La bellesa, els acabats d?un
producte es perdran a llaor de la rapidesa que es demana. L?eina també
podrà ser bona ?farà la seva funció- i serà barata ?eliminant els
acabats que la facin més atractiva-, però es perdrà la bellesa
necessària per a fer-la atractiva a l?usuari, al client, al veí. Hi ha
molts exemples d?aquest fet en produccions cinematogràfiques de sèrie B
o en el meravellós món dels llocs web i, malauradament, no només en els
webs personals, sinó també en d?altres que han de tenir una funció més
reeixida.

– Barat, bonic i ràpid, però no bo. Aquest cas és força evident i se?n
veuen un munt d?exemples. De fet, ja fa temps que hom va dir que als
catalans ens perd l?estètica. I perdre les qualitats que donen utilitat
als productes per a tenir un producte maco, econòmica i tenir-lo ara,
és quelcom massa habitual per aquestes terres. Vés que no sigui una
part del codi genètic dels presumits i estalviadors catalans d?ahir i
d?avui.

Agafés un morter, hi poses sal i vas trinxant d?un en un els elements següents i en aquest ordre: ametlles, avellanes i alls, fins a aconseguir una pasta ben fina; tot seguit, hi afegeixes pebrot de romesco, pa fregit, pebre vermell i pebre blanc. Finalment, hi poses tomacons, oli i vinagre. Un cop acabada la salsa, la barreges amb escarola ben neta i escorreguda i ho deixes reposar unes hores.

A l?hora de servir el plat ho decores amb bacallà esqueixat, tonyina, filets d?anxova i olives arbequines. I, au, ja t?ho pots menjar, sempre acompanyat amb truita de carxofa, fesols o botifarra negre.

Aquest diumenge era de xatonada a Calafell i, per motius que no venen al cas, en Jofre hi era.

El diumenge comença amb el millor de l?art propi, les campanes de l?església toquen a morts, barrejant-se amb la música festiva de la Sisena xatonada. Enterrament i festa a Calafell, com en les millors bretolades d?en Salvador, en Luís i en Federico.

En Jofre passeja per la plaça de Catalunya de Calafell, alguna paradeta, plats de xató d?uns quants restauradors. Entra a la papereria i repassa les portades dels diaris. Una fiblada a la retina, una espardenya a punt de trepitjar una creu gammada. Compra El Punt i s?asseu al pedrís.

Abans de fullejar el diari, en Jofre cerca la noticia del primer Irlanda ? Anglaterra a Croke Park. Si hagués estat a Barcelona, segur que l?hagués anat a veure en algun pub irlandès. L?ocasió s?ho mereixia. Somriu quan llegeix el titular: ?La humiliació hospitalària?. Riu quan llegeix el resultat: 43-13 i encara més quan llegeix la reacció dels irlandesos davant els símbols de la corona britànica. Per què mostrar odi si pots humiliar amb el que fa mal de debò? Una victòria històrica. En Jofre mira la façana neoclàssica de l?Església de Calafell i reprèn el repàs del diari.

Mentre s?inaugura un nou parc públic, al passeig hi ha una cadena humana contra l?especulació immobiliària. Certament, Calafell ha crescut molt, però en Jofre no entén perquè promotors immobiliaris participen en una cadena humana en contra de la seva feina, del que els dóna el pa. Són bojos aquests calafellencs, pensa abans de plegar el diari.

El peu se l?hi ha adormit i per despertar-lo torna a voltar. El sorprèn un estol de bufandes del València. Si hagués llegit el diari amb més deteniment, hagués vist que els txes estan de xatonada per anar amb la panxa plena a veure el seu equip a Tarragona. El Nàstic rep la visita dels companys mediterranis de samarra blanca.

A l?hora de dinar, els parents recullen en Jofre i se?n van cap a casa. En Jofre viu en família per acabar un jorn davant la pantalla del televisor. Mirarà futbol a la menuda, de ben a prop, de la idealitzada manera que sembla que agrada a les masses enfervorides. A ell, li plauria més d?admirar dos sistemes organitzatius en moviment i les tensions i l?estrès provocats per la gestió de situacions i recursos, de la vida, de la confrontació al terreny de joc de dues empreses amb operaris especialitzats.

La sort del treballador actual és que els preus pujen molt més que els sous. La segona part d?aquesta afirmació es negada continuament per l?evidència científica de les grans xifres macroeconòmiques que ens salten dia rere dia en informatius de tota mena i pelatge, però que confirma dia rere dia la mirada trista d?hom a la seva butxaca menuda i poruga.

Alguns potser dubtaran de la primera part de l?afirmació, aquella que considera com una sort aquesta trista situació, però és que aquest evident divorci entre preus i sous fa rodar el magí i ajuda a prendre decissions insignificants però tant productives com per deixar-se de restaurants i descobrir els plaers de la cuina i dels dinars de carmanyola.

El bon obrer especialitzat pot optar per incrementar els ingressos amb la pluriocupació o disminuir les despeses amb accions com la suara citada. No cal dir que la mandra congènita dels expulsats de l?Edoen ens fa, si som conscients del nostre estat primigeni, a triar la via fàcil, la de disminució de despeses. Aquesta ha estat la meva tria. Una tria que m?ha permès prendre carmanyola i fugir del cap i casal per anar a veure la ciutat des de les repelades altures de Collserola.

I quin plaer veure la ciutat a vista d?ocell, mentre es fa un mós.

Al Parador de Montbau hi bufa una airet fresc i acollidor. El ventitjol i un pic de sol fan que l?afamat obrer tingui una primera crisi. Ja no sóc a la feina? Ja han passat les vuit hores? Li costa prendre el pols a l?entorn, però ho fa. S?entaula sota l?ombra d?un pi escarransit i maltocat per la malura de la sobrepol·lucionada Barcelona i tanca els ulls.

Els obra. Alenteix el món. Gaudir d?un segon. És això la felicitat? Amb la carmanyola damunt la taula mira el mar. És tant bonic el mar a l?hivern!

Comença a menjar i reflexiona sobre l?odi que sent per una ciutat que no entén:

– Com hi pot viure tanta gent allà baix, tan apretada, corrent amb el pitu al cul tot el dia? ? es pregunta, tot peixent-se una cullarada de mongetes.
– Vès a saber ?li respon la dolça soledat de l?aire.

Ell, alça la testa:

– Carai! Quina enrampada! La brunzidera no era pas d?abelles, no! Que són aquesta munió de fils que porten la saba de la religiositat moderna. Perdre la por, combatent la foscor. Per què es necessita un Déu si hi ha llum? Ai! Senyor, quina pèrdua d?energies!

Acota el cap i pren una segona cullarada amb el cap inquiet en l?enrempada que fa córrer els llums de la ciutat post-moderna.

Poc a poc, però, la marinada li retorna la calma. Menja lentament. No té presa. Ningú l?espera. Se sap immortal per uns instants. La ferida, no li fa mal. El cor torna a bombar i l?obrer pensa que la setmana vinent, haurà de provar de menjar amb els ulls cap al nord, tot admirant el seu Montseny, aquell tros de Pirineu que es va esquinzar fa milers i milers d?anys i que sura solitari en un mar assecat pel pas del temps.

Ràpidament, però, advertim un canvi en l?autor. És allà on no s?està de dir-nos que les bruixes "són, per damunt de tot, dones revoltades de nit contra la submissió de què són objecte a la llum del dia, quan han de suportar unes normes establertes pel i per al mascle."

La presentació de les llegendes i mites que tenen les dones per protagonistes segueix. Però avui, és 14 de febrer i aixó demana de prendre-s?ho amb calma i donar quatre toms per la vida de les dones d?altres temps, sempre feinejant, sempre amatents als desitjos del pare, primer; del marit, després; dels fills, en simultani. No és el mateix un cortesà que una cortesana. U home de vida que una dona de la vida. Se?n trobarien molts més, però tampoc cal abusar dels significats contradictoris dels mots.

Diuen que les coses han canviat força. No ho sé. A vegades em sembla que hi ha casos on les tornes s?han invertit i d?altres on l?esperit amatent de la dona és incapaç de treure?s el jou de la tradició i la cultura apresa. Buf! És tant complexe el món interior de les persones per algú que s?ho mira des de la distància de la soledat.

El cas és que les dones ja no s?han d?envolar en una escombra per trobar-se de nit en un racó del bosc per sentir-se lliures. O potser sí?

¿Seran les discoteques o els cursos dels casals o les habitacions de les amigues o… d?ara els espais on es troben per exercir el dolç art de la bruixeria? O és aquesta la cara moderna dels antics balls de festa major i els aplecs per lloar sants més o menys mitificats?

No ho sé, la qüestió és que la canalla creix. Les nenes, sense adonar-se?n, es fan dones, canvien les seves cabòries. I avui encara és 14 de febrer.

Sense espelmes al davant i a punt de començar a treballar, m?agradaria que, qui avui en fa tretze, no necessiti revoltar-se de nit contra la submissió de què són obejcte les de la seva mena a la llum del dia. Desitjaria que sabés protegir-se de les normes establertes per i per al mascle. Voldria que sentís el desig de la justicia. Si més no, li desitjaria la capacitat de somniar i de saber seguir l?estel de la seva il·lusió en la barca de la revolta per un present millor.

Avui és Santa Llúcia. El dia comença a allargar-se i, si més no, a Taradell, comença el període nadalenc, l?època pagana del retorn de la llum del dia. Muntem el pessebre, possem el tió a lloc, cantem goig a la patrona de paraires, teixidors i modistes i celebrem la diada en que el dia comença a recuperar el camí perdut durant la tardor.

L’escalforeta del tió, aquell tronc tant quotidià com màgic que, en cremar, dona béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, permet jugar a la revinguda de nous presents inventats: llaminadures, neules, torrons o, perquè no?, l’escalforeta d’un bon glop d’amistat i companyonia.

Amistat i companyonia que t’ofereix un ós en hivernació, ajaçat vora el foc que la teva amistat, companyonia o, si més no, coneixença, ajuda a mantenir encés.

Atança’t al Cau i escolta amb la teva veu algun dels contes a la manera de l’ós. El meu modest present de Nadal!

Bon nadal i millor entrada d?any.

Aquesta setmana he estat un dels privilegiats que gaudeix de cinc dies
de festa seguits. Cinc dies que, encara en tardor, lluquen al
demà-passat del proper hivern. Jo, amb diverses companyies, he decidit
tirar de cassolana mandra i no m?he enbrancat en l?art de viatjar amb
el pito al cul o de fer unes pistes ?crec que en diuen així- al més
urbanitzat i atamorit Pirineu que hom pot trobar. Amb l?habilitat del
sibarita m?he decidit a fer tastets perennes per terres pròpies. I crec
que me n?he sortit amb nota.

Dimecres, la coca de Vilanova i la companyia dels nebots m?eixorivien i em treient l?engorroniment de rebel cansat.

Poc després em trobava davant per davant l?Ajuntament de Folgueroles, poble veí, tranquil i dòcil que deixa passar les pesades hores d?un jorn gris amb una pluja de detalls tant propis d?aquest racó de la comarca. Folgueroles, com Taradell, com Viladrau, Sant Julià, Seva o Tavèrnoles fou poble près per les ombres i els sorolls dels embruixats boscos dels encontorns. El Collsacabra, les Guilleries i el Montseny hi són presents en la llar dels picapedrers d?Osona. Allà, fins i tot ara, hi circula encara el carrincló 600! Bandolers no sé si n?hi ha, però el que si que tenen és gent amable i dones fermes i saberudes que estimen el terròs que les ha vist néixer. Si mes no aquesta és la impressió que el viatger troba en la càlida veu que el guia pels verals de Mossèn Cinto.

La visita s?endinsa en les arrels del país del poeta per explicar vides, records, detalls encara vius d?un passat que, a ulls de les preses actuals, sembla allunyat i mancat de tot interès. Blauets, pedres menjades per la sal, llindes amb noms de sometents (o caps de taula), gravats i dibuixos que per Taradell també sovintegen… Som tant a prop de casa que, de vegades, crec que Mossén Cinto podria haver estat fill de Taradell. Però no, la família Verdaguer era folguerolenca i la Casa-Museu és una de les cases on va fer vida en sa més tendra infantesa.

La visita val la pena. Més enllà de les aventures i desventures del fadrí de la Muntanya, es volta per una part important del passat social de la Catalunya. D?aquella Catalunya que, esllanguida i pairal, moria fa cosa d?uns cinquanta anys. Aquella Catalunya dels pagesos sense llum i les fonts d?aigua llunyanes. Aquella Catalunya que cantava vora el foc i feia sarau en les dures jornades del camp. A més, la força imprimida per la guia en les seves explicacions, transmet la passió que l?articulista rebel bolcava en tot allò que feia. Folgueroles, com la Plana sencera, camina encara després de molts anys en la dualitat del dolmen i l?altar, sense saber perquè, per tenir-ne un, hauria de deixar l?altre. Dificil elecció la d?aquell que arrela amb fermesa i treu el cap per damunt la boira!

Deixada la visita i voltant per Folgueroles no he pogut més que pensar com s?ho deuen prendre el Marquès esclavista, la curia catalana d?aquells temps i el cosí regionalista, tota aquesta devoció per aquell a qui un dia van titllar de boig, per no seguir-los el joc polític i entestar-se en ser la veu dels pobres en els mitjans dels rics burguesos. Ai! Si Mossèn Cinto no hagués creuat mai la Rambla! Què diferent que seria aquest país nostre!

Qui faci la visita des de lluny, hauria d?aprofitar per reseguir d?altres verdaguerians indrets de la comarca. Naltros, arrelats com som en aquesta terra, ens decidim a perdre la vesprada espellofant blat de moro, tal i com es feia a les portes d?una desapareguda Casa Nova del Feu, la darrera residència de la massovera branca familiar.

Dijous va ser temps pels rebesavis! Deixant les estribacions del Montseny i llescant la Plana entre Taradell i Tona, vam remuntar Collsuspina per visitar l?altiplà moianés i ensotar-nos, després de giravolts i més giravolts, en l?humid i sombrejat torrent Mal. Allà, en aquell indret màgic, hi hivernava i passejava l?Ursus Spelaeus, el gran ós de les cavernes, reverencial herbivor de 3 metres d?alçada i avantpassat directe de l?ós bru que va pasturar per aquestes terres durant força i més temps. Les Coves del Toll són el jaciment palenteològic més important sobre aquest avantpassat de l?ós bru que hi ha a la Península Ibèrica i un dels més importants d?Europa. De fet, conten que van haver-hi algunes trifulgues per l?espai entre el gran hervíbor i els primers hominids de la zona!

Més enllà de la coneixença del gran ós cavernari, la visita a les dinàmiques Coves del Toll és gairebé obligada i el complement de la Casa-Museu d?en Rafael Casanovas permet lligar els nostres més remots avantpassats amb un bocí de la nostrada història. Casa natal del prohom de la Barcelona del setcents, el repàs a la seva vida es combina amb les fetes del 1714 i amb les restes, cada cop més nombroses, d?aquest jaciment arqueològic que ben possiblement fací de Moià la capital prehistòrica de la Catalunya Central.

A tall de màgica anècdota familiar, m?agrada comprovar la presència del gran ós de les cavernes al centre de l?espai vital dels Mauri massovers del segle XVIII ençà: Sant Quirze Safaja, Sant Feliuet de Terrassola, Moià, Collsuspina, Sant Cugat de Gavadons i la plana vigatana!

I a quin millor lloc per acabar aquest viatge que voltant per un Vic medieval?

Aquesta ha estat la feta del divendres. El darrer dels tres dies de viatge per la història més propera i més llunyana alhora s?ha despertat amb una generosa pluja que ha xopat la terra pagesa de la comarca, però que ha estat malaïda en l?urbs neomedieval. Ferrers, artesans, joglars, gallines, traginers, … Vic no demana gaire més ambientació que la dels nouvinguts que hi fan parada durant aquesta setmana. El laberint de carrers de la capital d?Osona és un formiguer. Des del Portalet fins a Can Bac de Roda i des de la plaça dels Porcs fins a la Santa Creu, tot és passeig i xerrera!

La darrera jornada d?aquests tres dies de comarca ha estat com un retorn social a uns temps tant antics com actuals. La cirereta d?un pastisset dolç i modest que ha deixat un regust molt i més agradable al paladar d?un ós enamorat d’un bocinet de món.

Aquest cap de setmana he decidit quedar-me a casa. Tancar-me a pany i forrellat i fer allò que se’n diu ordenar el caos casolà: El de l’espai dels llocs, amb batalla contra la pols inclosa; i el de l’espai dels fluxes, amb repàs d’escrits, informacions, espais web penjats a la xarxa i… una sorpresa inclosa!

I és que, ordenant el desori del Cau, he trobat a faltar una petjada. Una petjada deixada el Dilluns de Pasqua d’enguany. El ?gran oracle? de Google me l’ha recuperat. Orfa de signatura, reposa en les bases de dades de Mesvilaweb. Trista, sola, però mantenint la grapa del seu moment fundador.

Com que m’agrada força, no tinc res d’interessant i el trobo edificant, la recupero tout souivant!