El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 10b. Calaix de sastre

Platges les de Llevant i costes les de Lloret

Deixa un comentari

Sempre que he sentit aquest vers, el cap em porta a un Don Pantuflo a la dutxa mentre Zipi i Zape en fan alguna de les seves. Des de divendres, però, ja tindré un altre imatge per portar al cervell i és que, l’autor de la sarsuela que el conté, és un literat i polític taradallenc del segle XIX, en Francesc Camprodon i Lafont. La vàlua de l’arbre dels Camprodon de Taradell més rellevant des dels temps del fundador de la nissaga, en Montserrat Camprodon, l’assassí d’en Toca-sons.

Fou una magistral sessió del cicle d’història local dirigit per Mn. Antoni Pladevall el que em va permetre conèixer una mica més de la història de Taradell. Un clcle d’història local que, en la seva segona edició, va iniciar fa una setmana el bo d’en Ramon parlant-nos, com no?, de futbolistes i país. Aquest divendres no parlàvem de futbolistes taradallencs il·lustres, sinó d’un escriptor i polític arrelat a la vila i reconegut arreu de la Península.

El reconeixement d’en Camprodon, deixava pas, dissabte, a un orgull personal. El quadre directiu de la UOC celebrava l’acte de graduació del seu alumnat del 2006. El Mestratge en Societat de la Informació i el Coneixement i el Diploma d’Estudis Avançats rebuts en aquest acte, m’acrediten com un dels aplicats graus de la Promoció Mira.

La promoció de graus que tenim en Joan F. Mira el mirall que el seu padrinatge de promoció ens ha posat davant dels nassos. Segurament el discurs apareixerà al web de la UOC d’aquí a uns dies, però jo no me’n puc estar de reservar-me el seu activisme per combatre el culte a la ignorància i a la irracionalitat que ens envolta i la idea que el coneixement és un bé social i col·lectiu que, des de la raó, la llibertat i el dubte, hem de ser capaços d’ampliar i distribuir tot combatent els dogmes, sempre mancats de fonaments dialèctics i racionalitzats. Déu n’hi do quin testimoni que ens deixa el savi de València!

El ritual universitari més clàssic en la universitat més moderna del país va donar pas a un dinar de reconeixement. No està de més que, quan un ha nascut de nissaga treballadora, celebri els seus moments d’èxit acadèmic amb aquells que han perdut la salut per conduir-lo a llocs com aquest. La part de reconeixements, doncs, havia d’acabar amb un sentit homenatge a aquells que van haver de deixar la seva terra nadiu per tal de perdre’s a la gran ciutat. A aquells que van anar a cercar un futur per la seva descendència lluny de casa. Immigrants al propi país, ells van ajudar-me fins on els va ser possible i jo en vaig prendre el testimoni. M’ha tocat a mi compaginar feina i estudis per anar bastint un currículum acadèmic que crec, amb un to de merescuda immodèstia, pocs fills de barri obrer poden tenir.

Després de ser entre senyors, torno als espais plebeus, allà on s’igualen condicions socials per una fita comuna: la salutació d’un infant al capdamunt d’un esforç col·lectiu. Un company de colla em demana que vol dir això del nou catalanisme del segle XXI que en Josep Lluís ha soltat a Solsona aquest matí. Li dic allò que ja vaig comentar en una >petjada anterior: el futur de les opcions sobiranistes estan en allò que jo anomeno el catalanisme nacional integrador, que no és més que baixar de l’independentisme simbòlic i especulatiu a un independentisme pragmàtic i aplicatiu que esperoni en la gent un reconeixement de l’excel·lència en la gestió dels serveis per part de les institucions catalanes enfront de la barroeria i el mal govern de la gestió d’aquests serveis per aquells que no saben gestionar-los des de la llunyania. La rellevància com a camí vers la independència, independència per escollir les nostres interdependències, la independència del dia a dia, la que obra espais de sobirania o, el que és el mateix, la que permet guanyar competències i exercir-les amb una excel·lència modèlica que desperti l’interès dels ciutadans. Podríem exemplificar-ho amb el model ferroviari català en contraposició als constants problemes de la gestió estatal del servei de rodalies a Catalunya.

Es tracta, segons la meva modesta opinió, de pensar en quin escenari de futur volem ser: Hem de seguir en l’independentisme solitari o hem d’anar vers un independentisme solidari que integri a una majoria social dels catalans? Aquesta és la pregunta que s’han de fer aquells que volen un futur estat català del benestar.

La pràctica política d’aquest independentisme no exclou a ningú, no tanca portes a ningú. Només les obra, aquesta és la seva gràcia, la seva flexibilitat i capacitat integradora.. Potser serà aquesta la manera de retornar la gent a la política, mostrant-los l’interès que tenim per tots ells. Però bé, avui no parlem de política, sinó de castells i, mentre Valentí Almirall estigui en obres, l’actuació del Clot es fa a la plaça del Mercat. Mare de Déu quin canvi més gràfic per les idees que acabo d’exposar fa una estona: Anar de Valentí Almirall, el pare del nostre catalanisme social, al mercat, allà on les persones compren, parlen i mostren els seus interessos i queixes. Aquest és el tren ha prendre, el de les persones!

– Ai! Noi! Ja hi tornes?

Ui! Perdó, tens raó. Tornem als castells.

Diumenge al matí hem actuat conjuntament amb els del Riberal i els Xicots a la plaça del Mercat del Clot. Ha estat una diada d’aquelles boniques, d’aquelles en què les colles prenem consciència de les seves possibilitats i dels seuss efectius i que no allarguen més el braç que la màniga. Tant sols hi ha hagut una petita sortida de guió dels Castellers del Riberal. Un pilar de cinc final que ha demanat d’un plus de compromís per part dels castellers de la resta de colles assistents a plaça. A banda d’això, cada colla ha fet pel que tenia i sense necessitar d’ajuts externs abusius.

En el cas barceloní, hem obert plaça amb un quatre de vuit força bonic. Debut com a agulla d’aquest castell. Que diferent que és la feina de l’agulla en un castell de vuit que en un de nou! Als de vuit tot és tècnica i col·locació, als de nou, tot és ràbia i força fins a l’extenuació. Als de vuit veus la tremolor dels pisos i els gaudeixes a plena llum, amb els ulls. Als de nou, sents la tremolor dels pisos i els gaudeixes en la foscor, amb les orelles.

Després hem descarregat el tres de vuit i hem acabat amb un dels castells insígnia de la nostra colla, el cinc de set. Pilar de cinc final i, si no m’he descomptat en veure les pinyes sobre paper, vuit pilars de quatre simultanis per acabar l’actuació.

La dada per la història de la colla és que amb el quatre de vuit d’avui, la colla en porta divuit en la present temporada, superant el rècord de carros en una sola temporada. Déu n’hi do, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 12 de novembre de 2006 per Lluís Mauri Sellés

I ara, uns segons de publicitat

Deixa un comentari

Aquest anunci no serà emès per TV3 en considerar els responsables d’aquesta cadena que atempta contra la dignitat professional del col·lectiu de publicistes.

No ho sé, però les paraules són extretes d’un dels millor llibres de publicitat i que més rendiment han tingut en els darrers anys. Possiblement hagi estat una de les obres literàries més llegides en el sector i, possiblement, més analitzades.

Crec que el el col·lectiu dels publicistes és prou madur per entendre quin és el missatge inherent a l’anunci i no ofendre’s i que el públic al que va dirigit l’anunci és prou intel·ligent com per saber destriar de què va l’anunci i que se’ls demana que facin. O potser resultarà ara que és més important l’honor occidental a la fam i les problemàtiques globals?

Anem molt malament si es comença a prohibir l’ús d’armes publicitàries per a causes humanitàries. I amb això no vull dir que la fi justifiqui els mitjans, eh! Tampoc cal veure el món en blanc i negre.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 26 d'octubre de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Tan sols resten quatre dies

Deixa un comentari

Tan sols resten quatre dies per acabar les vacances d’estiu. Dijous tornaré a baixar a Barcelona per treballar de nou a Barcelona Activa, però abans aniré al teatre per tancar la Festa Major del poble. Serà aquest vespre a Can Costa i l’obra és d’en Jordi Sànchez.

Demà comença la traca de fí de festa. Pujarem a
acomiadar-nos dels Pirineus. Un arreveure breu als cims de vora casa.
Remuntarem el Ter, dormirem al Pastuira i, demà passat, pujarem fins a
la Portella de Merenç i, vès a saber, si més enllà. Hi anem avis,
nebots i una mossa austríaca que ha vingut a aprendre castellà a casa
ma germana i que ha passat un bon tros d’estiu a Taradell. Hi ha millor
manera d’acabar les vacances que fent-ho en família i al meu Pirineu?
Seran poc més de cent metres de desnivell, però ja està bé per tancar
les vacances en alçada. Donarem un cop d’ull al Canigó, jugarem una
estoneta en aquelles alçades i tornarem a baixar cap a casa.

Després,
ja tocarà preparar la roba pel primer dia de feina i anar a dormir
d’hora. Tornarà a sonar el despertador a les sis, però ara ja no serà
per caminar amunt sinó per baixar avall.

Les tardes seran per
entrenar. Sí, sí. Ja ho sé. Estic com un llum, però l’estiu m’ha animat
a provar el més difícil encara. Em falta acabar de decidir-me, però ens
estem donant empentes amb gent del Centre per fer un grupet que camini
els vuitanta quilòmetres que separen Coll Formic del Monestir de
Montserrat. L’estiu m’ha demostrat que estic en bona forma i que, amb
una mica d’entrenament dur i amb desnivell les tardes i els vespres de
la primera quinzena de setembre puc provar de ser a Montserrat el 17 de
setembre al pic del migdia. Estic donant-li voltes i em falta l’empenta
definitiva, però si fem grupet al Centre Excursionista m’hi afegiré.
Cal aprofitar el moment i la oportunitat d’intentar una clàssica de
vuitanta quilòmetres. No sé. Però si no és enguany, no crec que sigui
mai. Ja ho veurem. Però preparar-me per fer-la no em pot fer cap mal,
ans al contrari. De moment, acaba de gaudir dels nebots, com avui quan
jugàvem als caus dels bandolers més nostrats. Hem entrat per cadascuna
de les cavitats de les ?cuines d’en Rocaguinarda?, hem rigut i hem
berenat. El camí se’ls ha fet curt. Bé. Millor. Certament és un camí
curt, però val més que la quitxalla s’emporti un bon record de la
muntanya i no cremar-los amb travesses llargues o ascensions
quilomètriques que els allunyin d’un entorn tan i tan acollidor. Corre,
saltar, gaudir de la natura i de la companyia. Això és el que fa afició
i crea nous amants de la natura!

Avui s’acaba la Festa Major, amb
el citat teatre a Can Costa, i d’aquí pocs dies es tanca un dels
millors mesos d’agost dels que en tinc record. Un mes farcit de natura,
esport, cultura i bona companyia. He carregat les piles per tornar a
ciutat? No ho sé. Dijous començaré a esbrinar-ho. Miraré de
prendre-m’ho en calma i no escridassar ningú. El que tinc clar és que
tornaran altres festes i noves caminades. De moment, un cap de setmana
de castells a Granollers, una travessa d’aquelles en que un batalla amb
ell mateix i abandona la natura. La Matagalls – Montserrat és això. I
després ja serem en plena Mercè capitalina, la diada més preuada pels
castellers de Barcelona. Feina, estudis, aficions, … Tot preparant la
nova Rupit ? Taradell del mes de novembre anirem fent camí. I és que,
com vaig sentir a dir, a la porta de casa comença un camí que, si el
deixes que t’atrapi, et pot portar a qualsevol lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 28 d'agost de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Nit d’espectacle a l’Estadi

Deixa un comentari

Ahir al vespre em vaig saltar l’assaig d’en Toca-sons -ja em veig fent de sometent descamisat i despistat- per anar a l’estadi. I és que feia molt de temps que no passava per Can Barça i la oportunitat s’ho valia! Ja em sabran perdonar en Gerard i en Carles, suposo.

La darrera visita al Camp Nou va ser pel Catalunya – Brasil de fa un parell d’anys més o menys i el darrer partit de futbol que recordo dels blau-grana va ser un Barça – Espanyol amb Teo Custers, el cap d’escarola taronja, a la porteria de l’Espanyol. Un Barça ? Madrid i un Barça ? Salamanca completen el meu historial a Can Culé. Cal que et digui que no sovintejo les visites al futbol?

La qüestió és que aquest cop hi anava amb ma germana, els nebots,
els pares i l’oper de la canalla -necessitat obligada per uns pares que
tenen la feinada més bèstia a l’estiu quan elpoble se’ls omple de
turistes desitjosos de prendre medecines o cremar-se prenent el sol a
la platja-.

La nit, el Gamper. El rival, un dels meus cinc equips de futbol professionals europeus, el Bayern München bavarés. Els altres? L’Inter de Milà -un empleat del qual hem va obrir les portes dels vestidors i de la gespa de San Siro quan jo tenia dotze anys-, el Barça -com no?-, el Sheffield Wednesdey -l’equip dels artesans de la ciutat de les navalles i els forjats anglesos- i l’Ajax
-tots els que vam néixer en això del futbol de la mà dels johans i la
taronja mecànica portem l’equip d’Amsterdam dins del cor-. Tornem al
Nou Camp, però, per gaudir de l’espectacle.

A la tarda, soroll i
més soroll. No es pot dir música als esgarips que llançava la gent des
de l’escenari de la porta 64. Coses dels espectacles moderns suposo. El
soroll de l’exterior contrastava amb el silenci d’un estadi encara buit
quan vam acomodar-nos als seients. Hora i escaig més tard, s’apagaven
els llums de l’estadi i els focos, al més pur estil americà, resseguien
el públic. El camp s’omplia amb els colors de la senyera i del club i
començava l’espectacle amb el Viatge a Ítaca cantat per una veu
femenina. Després, aixecada de globus, el cant de Barça amb la
evangèlica veu de la Mònica Green -sembla una missa a Harlem, això!- i
la presentació de l’equip acompanyada per una salva de petards. Les
paraules d’en Frank en català van encendre l’estadi, les d’en Puyol
gairebé no se sentien. Un petit castell de focs i au! A fer fotos al
Bayern entrenant a l’estadi. Poc després surten els jugadors del Barça.
Aplaudiments de rigor.

Primera diferència: Entrenament ordenat
dels bavaresos, entrenament més caòtic i individualista dels mercenaris
catalans. Després la cosa ja canvia i els onze que comencen el partit
també acaben fent un entrenament més ordenat de la mà d’un dels
preparadors físics del club. N’Unzué entrena Victor Valdés a la
porteria.

Surt el Barça. Els aspersors del Camp Nou treuen
els jugadors del Bayern del terrey de joc. Pluja d’avions de paper,
mentre s’espera l’inici del partit. Les notes de l’himne del Barça.
Surten els actors. De cara a Tribuna, com no? Sempre s’ha de presentar
l’equip de cara a qui paga, no? El Bayern atacarà al Gol Nord, el Barça
ho farà al Gol Sud. El cant dels ocells cobreix el minut curt de
silenci per la defunció del soci número u del Barça. Respecte i silenci
de nou a l’estadi. L’àrbitre xiula i comença el match

Des
de la sisena fila del lateral de la primer graderia xalem amb les
corregudes del Silvinho doblant ara a l’Etoo, ara al Ronaldinho, ara el
Messi. La pilota circula a una velocitat d’insomni. Joc a un sol toc.
Que corri la pilota i els jugadors del Bayern. El Bayern, però, te uns
primers minuts elèctrics on fa pencar la defensa de l’equip i les mans
d’un inspirat Victor Valdés. L’equip alemany sembla molt més rodat que
el Barça. De fet, l’equip bavarès ja ha començat el campionat de lliga
i, a l’inici del partit, això es fa notar. De mica en mica, però, el
Barça comença a gaudir, ha donar ritme a la pilota. L’atac del Barça és
letal de necessitat. Etoo, Ronaldinho i Messi s’intercanvien posicions
constantment. Quan venen al nostre costat, l’Etoo s’enganxa a la banda,
en Ronaldinho juga més centrat i en Messi torna a enganxar-se a la
banda. Eps! Falta! La gent pica de mans, el mag brasiler es mira la
barrera, ulla la porteria i la situació del porter. El ritme de les
mans del públic s’accelera, el Gauxo corre cap a la pilota, xuta i…
El gran Oliver assegut a la gespa de l’estadi es pregunta per on s’ha
escolat la bimba. L’estadi esclata. Trompetes i crits. La gent d’empeus
aplaudeix l’encert d’un peu prodigiós. El primer del Barça. Ritme i més
ritme, tocar-la i retocar-la. 11 jugadors fent de les seves a l’estadi.
L’Eto’o en marca dos com si res i encara en deixa escapar algun altre.
El millor, però, encara ha d’arribar.

I és que el Barça té dos
equips complerts i encara li sobren jugadors. Així, de nord, hi trobo a
faltar en Puyol. Els tècnics del Barça poden deixar dos internacionals
de primer nivell a la banqueta i presentar, alhora, dos dels millors
onzes del futbol mundial. La segona part també la guanya el Barça. En
aquest cas, per un gol a zero. Un equip amb moltes novetats que mostra
detalls de qualitat i força física portentosa. Gudjonssen és una
increïble màquina de pencar i Thuram, una assegurança a la
defensa del Barça. Fins i tot, Jorquera és un dotzè jugador de camp en
els atacs del Barça. Alguns aficionats critiquen el joc massa arriscat
del porter de Bescanó. Però la seva habilitat amb els peus i la seva
capacitat de llegir el partit des de la porteria del Barça són trets
que el converteixen en un dels millors porters actuals.

Al final,
un 4 a 0 contra un dels rivals de Champions, històric del futbol
europeu i columna vertebral de la selecció alemanya de futbol. Vuit
gols en tres partits i jo que surto de l’estadi amb la mosca al nas. El
rellotge diu que són quarts d’una de la matinada, però la sensació és
que no han passat pas l’hora i mitja d’espectacle. Segur que han jugat
quaranta-cinc minuts per part? Que curt que es fa un partit de futbol
quan deixa de ser un esport per esdevenir tot un esdeveniment ple de
màgia. I és que, en sortir de l’estadi, despertes de la hipnosi del joc
del nostre exercit de mercenaris.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 23 d'agost de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Voltant pel món de les paraules

Deixa un comentari

Escriure és una teràpia que em permet expressar neguits i il·lusions. És un experiment que m’ajuda a modelar paraules, sentències i paràgrafs, com un escultor treballa el fang, el ferro o la pedra. És un exercici, un entrenament que m’ajuda a guanyar agilitat mental, a provar girs i expressions nous, a veure les idees damunt d’una pantalla o d’un full de paper. El bloc és un espai de joc que em permet capir-ne la forma i el contingut i m’ajuda a expressar-me d’una manera més ajustada en els textos que destil·lo a la feina i que em permeten guanyar-me les garrofes i donant un cop de mà a aquells que m’ho demanen.

Treballar en el sector de continguts, tinguin la forma que tinguin, va d’això: d’escriure. Darrera de tot producte multimedia sempre hi ha paraules. Paraules escrites per un guionista, per un professional dels continguts digitals o per un equip de persones que han fet de l’enginy i la ploma la seva manera d’obtenir diners. Després venen les interpretacions que dels textos originals en fan els dissenyadors, els programadors, el gestor o director, els productors, els actors, els … Cadascú modifica la idea argumentada sorgida de la ment dels guionistes i hi aporta els coneixements que la seva formació i la seva experiència generen. Es canvien, es retoquen les paraules escrites, es porta el guió fins a llocs impensats i, finalment, les paraules esdevenen imatges i el guió desapareix. És curiós que l’expressió escrita de la idea original, els professionals del sector l’anomenin "bíblia", no?

Fa temps, els textos s’escrivien per llegir-los en la intimitat de la llar, vora el foc, en silenci i solitud. Un emissor i un receptor. Ai! Com trobo a faltar la correspondència epistolar! On són aquelles imaginatives cartes d’amor plenes de sobreentesos i dobles significats? On descansen aquells documents plens de sentiments argumentats. On han quedat aquells escrits capaços d’arrancar rialles i plors en la persona estimada. S’ha perdut la bellesa de la correspondència privada i la veritat és que sap greu. Eren altres temps. Era l’època on encara es festejava com Déu mana.

Ara, la grandesa de tot bon document escrit és llur desaparició. Fondre’s en imatges. Desaparèixer dins d’un film, d’un joc d’ordinador, d’una activitat teatral, d’una empresa, d’un discurs, d’una… Sense un bon guió, però, tots aquests productes queden pobres, buits. Fins i tot la improvisació és el resultat d’un procés reflexiu i, sovint, és escrita en un tros de paper. Sabíeu que la majoria d’actuacions que semblen espontànies són fruit d’un procés creatiu més elaborat que les que no ho semblen? La paraula escrita encara és el codi per captar coneixement i compartir-lo. Sense paraules no hi ha imatges.

El lema de l’Arxiu de la Catedral de Vic pren tota la seva força en aquests temps nostre de comunicació audiovisual i excés informatiu: Tempus fugit, verba volant, escripta manent (el temps fuig, les paraules volen, allò escrit es manté). La força d’aquesta sentència rau en el fet que l’escriptura és el que es manté, fins i tot, darrera de les imatges d’un film, les parets d’una empresa o els pixels d’un joc d’ordinador. El que acabem recordant d’una pel·lícula és un bon argument, una rèplica enginyosa o un moment de màxima tensió. Els tres components han estat escrits i és la força de la paraula escrita el que li dóna aquesta capacitat de gravar-se en el nostre record i el que ens fa recomanar-ho a tort i a dret.

L’home té dues orelles, dos ulls, dos forats del nas, dues mans, dos peus, però tan sols té una boca. Aquesta afirmació, merament descriptiva, s’utilitza per dir-li a algú que xerra massa, que cal escoltar més, veure més, respirar més, treballar (i escriure) més, caminar més i parlar menys. Potser caldrà fer cas a la saviesa popular i deixar de parlar. La transmissió i la creació de coneixement necessita de codificació i, ara per ara, el codi bàsic encara són les paraules escrites. Més text útil i menys xerrera inútil, doncs.

Una recomanació final: Roald Dahl -rondallista infantil de renom i guionista de cinema- té quatre relats per adults impressionants i sorpresius. La versió catalana d’aquests textos està recollida en un llibret no gaire gruixut i de fàcil lectura que es pot trobar a les biblioteques de la Xarxa i que es reconeix pel nom de "Intercanvi de parelles i altres contes" si no vaig errat. Si voleu llegir codi en estat pur, amb un deix políticament incorrecte i generar-vos vosaltres mateixos els curtmetratges al cervell, només cal que hi entreu i els llegiu. Paga la pena!

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 27 de juny de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Perfeccionament per experiència

Deixa un comentari

Et lleves a un quart de set amb la idea de prendre el tren de tres quarts. Fas les feines matinals d’habitud, prens el cotxe per anar a l’estació. Hi arribes a quatre minuts de dos quarts de set. En Joan et prepara el cafè. Te’l prens a la barra, d’un glop i fas bromar. Et sobra temps per pujar al tren de dos quarts i arribes un quart abans a Barcelona.

Perfeccionament per experiència.

Em contava un dia un tiet sobre un antic xicot d’una de les seves filles. Eren els anys aquells en que, de mainada, voltavem la comarca de pub en pub, de disco en disco, de got en got. Ja llavors els pares es preocupàven pels seus fills. El meu tiet era pare. La meva dolça i sempre agradable cosina era sa filla. Saps quina va ser la resposta del manso aquell? Fatxenda com ell sol, li va soltar:

– No es preocupi. La seva filla és en bones mans. Ja fa sis mesos que tinc carnet de conduir!

Perfeccionament per experiència.

Conten que en un llunyà país d’un Estat unitari hi van haver anys i anys de progrés i democràcia. Durant aquesta trentena d’anys, es va anar perfeccionant l’educació i l’experiència política dels gestors de la realitat. Vet aquí, però, que un bon dia els inadaptats van aconseguir poru força per mirar de prendre un lloc en aquella falsa realitat. Pessionant i pressionant van treure unes noves normes rectores del govern i l’administració. Durant més de tres anys van anar filant el millor dels documents possibles. Ho van fer des del respecte al seu Estat compartit, però amb la convicció de la força democratica d’una cambra de representants tant legítima i legal cm qualsevol altra. Reunions i més reunions, papers i més papers, declaracions i més declaracions. En aquest país, però, les lleis les decidia un altre i, tissores de en mà, van començar a retallar i retallar fins a deixar un bonic paper buit de contingut. Trenta anys de progrés i democràcia havien servit per dir el mateix, però amb millors paraules. Cap canvi significatiu, cap solució als problemes dels inadaptats. Tan sols una indecent pinça entre unitaris per entorpir consciències i manllevar la legitima aspiració dels inadaptats.

Perfeccionament per experiència.

Un jaio del meu poble un dia em va dir:

– Quan era jove i valent sabia fer moltes coses. Ara, que sóc vell i intel·ligent no sé fer res.

No el vaig entendre fins que un bon dia em va tocar pencar per ell.

Perfeccionament per experiència.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 16 de juny de 2006 per Lluís Mauri Sellés

ME CASUN AMB QUI M’HA CARDAT LA CARTERA

Deixa un comentari

Benvolgut lector,

Si per ventura ets tu qui em va fotre la cartera, que t’aprofitin els calers que hi havia. Els tiquets restaurant porten el meu nom. T’ho dic perquè si els gastes t’enxamparan. Les targetes estan anul·lades. Ho sento. I la denúncia ja està feta, demà l’aniré a signar. Si us plau, retornem els documents d’identitat i tens l’adreça al damunt. Només cal que els fiquis en un sobre i els enviïs des d’una bústia de correu ben allunyada de casa teva, si vols. Ai! Senyor! Pobre noi. Et creus que de les carteres dels treballadors te n’ompliràs les butxaques?

No ho crec. Que trist que aprofitis la foscor del cinema per apropiar-te del producte de la meva suor. El que em sap més greu que em cardessis és el carnet de la biblioteca. Feia tants anys que el tenia, però bé, les nits de lluna plena debien alterar-te la consciència i debies actuar per impuls. Sento la denúncia, però voltar d’oficina pública en oficina pública costa el seu temps i la feina no m’en deixa gire per anar a voltar comissaries de policia i estaments oficials.

Bé, ara ja ho saps. Ara em toca a mi demanar disculpes per no haver estat prou atent en cap dels castells del dia d’avui, però mira la boutade de la cartera m’ha fet passar una mala nit, amb les butxaques buides no he pogut esmorzar bé i a l’hora de l’actuació no he estat capaç d’entrar al mateix temps que l’altre lateral. Al quatre de vuit he hagut de pencar molt i en la torre de set, el retard en l’entrada ha provocat el desplaçament del baix, el segon ha quedat un pèl girat i crec que haig d’entonar el mea culpa per no haver-ho fet notar. Al cinc de set, tres quarts del mateix. La torre s’ha obert per la manca de pressió. És el que em sap més greu de la pèrdua de cartera i documents, el rendiment personal en l’actuació de la Plaça de Sant Jaume d’avui. No he vist el pilar, ho sento. Crec que ja n’havia fet prou i he decidit marxar abans. Prendre el cotxe i anar a descansar al poble. Demà tindré de perdre la mitja horeta d’esmorzar i l’hora de dinar per començar la gimcama dels duplicats dels documents d’identitat. Menys mal que les denuncies es poden presentar per Internet i que les targes s’anul·len amb una sola trucada.

Quina ràbia que fan els problemes que tu sols et crees i més quan afecten als demés. Grrrrrrrrr!!!!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 11 de juny de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Un nou rècord amb regust de victòria

Deixa un comentari

Ho he aconseguit! Ho he aconseguit! Entro en el meu trenta setè any de vida! Carpe diem! Serà avui mateix, cap a les 10 del vespre mínut amunt minuta avall. Amb el número 36 al currículum vitae i una vitalitat a prova de babaus seguirem fent camí amb els peus a terra i el cap al cel. Trenta-sis anys donant tombs per aquest tros de roca fent i desfent a voluntat. Déu n’hi dó! N’hi haurà trenta-sis més des d’ara? Trenta-cinc? Un? Quaranta? Quin misteri, no? I encara volen que vegi pel·lícules de lladres i serenos. Però si el misteri el porto de sèrie!

M’agrada que el xasís funcioni, que el motor rutlli i que les rodes segueixin tombant per pistes, camins, senders i corriols. Els llums de posició s’encenen de tant en tant i les llargues funcionen força bé. Crec que haig de canviar una bombeta perquè les curtes no acaben de rutllar. Però bé, si els intermitents funcionen a la perfecció i la direcció està ben fixada ja tinc tot el que cal pr seguir rient, gaudint i pencant.

Ai! Si fos cotxe! Amb lo poc que em cuido, no hagués arribat al primer dia del meu trenta-setè any d’existència. Estaria ben desvallestat entre d’altres munts de ferralla de qualsevol llauner.

Hauria de celebrar-ho, no? Una nocturna a les cuines? Vinga va! Pujo a les Cuines d’en Rocaguinarda a veure si fem nit amb l’Avi Txondu i m’explica com veu la darrera tronada dels unionistes en variant autonomista i els seus mediàtics cants de sirena infernal!

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 22 de maig de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Mauri és moro o moro és mauri

Deixa un comentari

Si ets de la gent que volta per aquest Cau, hauras vist que una de les meves cabòries fa referència als meus avantpassats. He parlat de la Maria del Reig, del Manyà del Tint, de l’avi Jaume, de la construcció de l’arbre genealògic d’una família de masovers -en aquests moments més aturada del que jo voldria-, d’una possible relació amb una família de pastors del Pirineu, de…. En aquesta entrada deixo les persones i em centro en els noms, en l’origen etimològic d’un cognom que la lleugeresa de la superficialitat lingüística s’ha entestat en aparcar, tot deixant-lo en un trist i curt “mauri vol dir moro”.

Començarem per invertir els termes. Mauri no vol dir moro, però moro si que vol dir mauri. Mauri és el mot llatí amb el qual els “romans” es referien a la gent que vivia a la “terra dels moros” o, com en deien ells, Mauritània, una zona que abastava els actuals Estats del Marroc, Algèria i Mauritània-. Amb aquest mot no feien referència a musulmans ni a àrabs, sinó a tota aquella població d’aquest tros de món que tenia la pell una mica més fosca que els habitants de l’Imperi dels Cèsars. Era, per tant, un mot descriptiu aplicat tant a àrabs com a amazigs com a la resta de gent d’aquest territori.

Podríem concloure que els Mauri som magribins, en conseqüència?

És fa dificil de dir. Si més no, perquè desconec si el mot s’utilitzava en tant reculada època per altres finalitats. I és que sembla ser que l’origen de mauri no és llatí, sinó grec. Mauri és, i que algun llatinista em corregeixi si m’equivoco, el singular de maurus i maurus deu el seu origen al mot grec mayros que, segons algunes fonts vol dir “enfosquir” i, segons unes altres, vol dir “fosc o moreno”.

Serà per això que m’agrada tant el color negre? Vés a saber, però aquí hi ha un bonic origen d’un cognom.

Ara. D’on varen treure els grecs aquesta paraula?

Vaig seguir donant voltes per Internet a la recerca de possibilitats i una primera resposta me la va donar la discussió del terme “moro” a la Wikipedia en castellà. I és que una de les aportacions deia que, i tradueixo de la llengua germana,

Moro pot venir d’una paraula molt més antiga procedent del nord d’Espanya (sic), que comparteix arrel amb les Mari basques (o mairu), el mouro o moro d’Astúries i Galicia. Totes elles referides a les antigues cultures autòctones anteriors a la romanització. Així es barregen amb llegendes de gegants moros que varen construir dòlmens. Trobem atributs màgics clarament celtes com les bruixes mari, les xanas mores, i les meigas moures. Totes elles són possiblement els vestigis de les antigues sacerdoteses celtes, que, amb l’arribada del cristianisme, vàren fugir a les coves al trobar-se amb la conversió de la majoria de gent a la nova religió cristiana.

Una mica enrevessat tot plegat, però amb una certa lògica. Podrien els grecs haver manllevat el mayros d’alguna llengua preromana peninsular?

Si aquest fos l’origen, podríem seguir el fil de la deesa Mari per a conèixer el significat original de Mauri. Som-hi que tenim temps!

A la Wikipedia espanyola ens diuen que Mari és la deesa principal de la mitologia basca pre-cristiana i que és una divinitat de caràcter femení que viu a tots els cims de les muntanyes basques (serà per això que m’agrada tant la muntanya?). Segons la mateixa entrada de la Wikipèdia, Mari és una personificació de la mare terra que sol presentar-se amb cos i rostre de dona i elegantement vestida de color vermell (coi! com la meva colla
castellera i el riu que passa més a prop de casa!), podent aparèixer també en forma híbrida d’arbre i de dona amb potes de cabra i urpes de rapinyaire, o com una dona de foc.

Afegeix d’altres qüestions relacionades amb aquest mite pirinenc i acaba dient que una de les teories sobre l’etimologia de Mari parteix de l’euskera i és que, eliminant la primera vocal, podria derivar d’ “Amari” (Ama + ari), que és l’ofici de ser mare; o d’ “Emari” ( Eman + ari ) que vol dir do o regal; o, fins i tot, està relacionat amb els Maire o Maide (genis que habiten a les muntanyes, amants de les lamias o Maidi (ànimes dels avantpassats).

Qui pot negar que la civilitzada Grècia utilitzes un mot ibèric referent a la natura per a parlar de foscor?

Una altra possibilitat és que mayros provingui de Maurya (mou´ ry ) (KEY), el nom que, segons The Columbia Encyclopedia, fa referencia a la antiga dinastia de la Índia (c.325-c.183 B.C.) fundada per Chandragupta (Chandragupta Maurya) que va conquerir el regne de Magadha i va establir la seva capital a Pataliputra (l’actual Patna). El seu fill Bindusara (d.c.273) i el seu net Asoka van unir pràcticament tota la Índia -amb l’Afganistan inclós-, sota una mateixa llei. La cultura de l’Imperi Maurya representa el primer gran període de civilització índia de la història.

Recapitulem. Ens trobaríem que mauri pot venir directament de la natura dels pobles pirinencs -la darrera mostra idiomàtica dels quals resta viva a la vessant atlàntica de la matriarcal serralada- o d’una de les més importants dinàsties de la Índia….

Tot resta força fosc, que sembla que aquest mot és el que ha donat origen al meu cognom i, a través seu, al nom donat als nostres germans de l’altra vora de la Mediterrània.

Saps que et dic, que no em desagrada aquest origen del cognom, però que tampoc em faria res, ans el contrari, que el seu origen fos neozelandès i que vingués del mot m’ori que, en la llengua dels aborígens d’aquelles terres vol dir “normal” o “ordinari” i denota la diferència existent entre els mortals i els déus (o els que se’n consideren).

Per cert, quina relació hi ha entre els “all blacks” (tot negre) maorís neozelandesos i l’enfosquiment del mayros grec?

En definitiva, que el meu cognom és tan fosc com el futur d’aquest tros de roca on quatre arreplegats poca-soltes ens fan ballar com baldufes al só dels seus timbals de guerra.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 8 de març de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Tractat del bon insult

Deixa un comentari

Fa força temps que tinc ganes d’escriure un tractat sobre alguna qüestió que em resulti d’interès i em permeti a mi -i a tu, també, benvolgut lector, agradable lectora- disfrutar una micona. M’han rondat força idees pel cap, però mai m’he decidit per una d’elles.

I és que, a l’hora d’escriure, sóc un pèl indecís i mandrós. Com deus haver deduït del títol d’aquesta petjada, però, sembla que m’he començat a decidir per una temàtica concreta. Abans de començar, m’agradaria fer una petita apreciació sobre les paraules que utilitzo en aquest títol. No és per res, eh!, però darrerament s’ha posat de moda traduïr trosets de texte -trets del seu contexte- i utilitzar-los de la manera més maldestra i poca-vergonya possibler per finalitats força llanudes. Però deixem-los que bramin, sinó saben parlar, posem-nos les ulleres de mestretites i comencem el pontificat per saber tornar les guitzes a la manera d’en Sagarra.

Un tractat, segons el diccionari vermell de la llengua catalana, pot ser un conveni debatut i establert entre dos o més prínceps o Estats o, també pot ser una obra que tracta d’una matèria. Donat que a casa nostra sembla que no som gaire amics de la primera de les accepcions d’aquest mot, jo m’he decidit a prendre el segon dels significats, esperant tenir més sort. Lògicament ho he fet amb la modèstia pròpia del blocaire, l’aristòcrata de la paraula que parla a un públic que no veu de coses que possiblement no l’interessen.

L’adjectiu bon, aplicat a insult, no pot pas voler dir "que reporta utilitat, satisfacció", si més no per qui rep l’epítet. En aquest cas, utilitzo aquest bon per a remarcar l’adequació de l’insult a la finalitat proposada a l’hora d’utilitzar-lo. Parlant clar i català, no dir fill de puta a qui no és més que un llanut torracollons i amb un principi d’idiòcia que el fa viure en un món propi que, sovint, el porta a creure’s el salvador dels incompresos.

Finalment, arribem a la definició de l’insult. Definició triple, segons ens diu el nostre estimat Alcover-Moll -diccionari que recomano per tal de treure el màxim de suc possible d’aquest exercici que et presento-. Un insult és un assalt, una envestida violenta (allò que diuen que no ha passat mai a Catalunya). Un insult, també, és una ofensa que es fa amb accions o paraules ultratjoses, així com l’acció o paraules amb què s’insulta. Però encara té una altra significança i és que, vulgarment, un insult és un accident morbós, sobtat; un atac que priva dels sentits o del moviment, com l’apoplexia, un desmai, etc. Com et deus imaginar, el tractat que algun dia escriure fa referència a la segona de les accepcions de la paraula, tot i que aquesta accepció pugui derivar en el primer dels significats si el rival és curt d’enteniment i no és capaç de respondre a la ofensa amb l’ús de la intel·ligència (vegi’s el cas del Banquet de la victòria) o, en el tercer ús, si l’ofès (o la ofesa) és una persona pusil·lànime, poruga, temorenca i s’ho pren a la valenta.

La nostra lleu ascendència britànica -poble amb el qual compartim la nomenclatura horària, entre d’altres qüestions- deu ser el que ens fa ser un pèl irreverents i poca-soltes. De fet, el mot "insult" és tan català com anglès i, si utilitzem un cercador, veure’m l’amor que senten els angloparlants per tractar aquesta matèria amb profusió.

A casa nostra, no hem anat tant lluny, si més no a la xarxa, i tant sols disposem de dues eines imprescindibles per no repetir-nos gaire a l’hora de posar una persona al lloc que li pertoca. La primera eina és l’apartat d’insults i desqüalificacions del Roda Mots, on trobem una acurada selecció de termes amb els seus significats. La segona eina recull un parell de milers d’insults, però, malauradament, no s’hi afegeix el seu sentit i, en el món de l’insult, tant important és el vocable que s’utilitza com el què vol dir. Els matissos són màgics per posar una persona a lloc. Per això és important, tenir un diccionari a mà o fer una acurada sel·lecció de paraules i saber-les utilitzar correctament.

Acabarem amb un exemple de l’ús de l’insult aplicat a certs milionaris que fan de locutors radiofònics matiners i d’altre bestiar de ponent: "No cal dir, que n’hi ha alguns que serien com el pet d’En Romeu que fa trontollar la Seu si no hi haguessin una colla de garrencs tips que els financen i una trepa de carallots que se’ls escolten amb devoció i que es veuen mancats de l’educació que els llevaria la ximpleria i ens deixaria a tots viure una mica més en pau."

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 26 de gener de 2006 per Lluís Mauri Sellés

La clau de la calaixera

Deixa un comentari

 Per saber què pot strobar a cada calaix:

Taradell és el primer calaix. Un calaix on pots trobar tots els enllaços necessaris per tenir una idea d’aquesta vila osonenca. Des de les informacions més generals fins al temps que ens fa, els cels que podem veure de nit o les activitats culturals que s’organitzen a Taradell. Fins i tot, pots prendre el pols del nostre Ajuntament i conèixer les seves ordenances, pressupostos, normatives diverses i plantilles de personal.

Osona és el segon calaix. Un calaix on trobaràs quatre carpetes diferents. La primera fa referència als blocaires de la nostra comarca, la gent que té una opinió i la manifesta amb la senzillesa, la humilitat i la saviesa pròpia de les persones. La segona pren el pols cultural a la comarca, un pols cultural fet des de la modèstia d’un osonenc del sud. La tercera fa un repàs als mitjans de comunicació que informen la vida de la nostra comarca. I la quarta recull enllaços als partits polítics que tenen un espai on donen informació relacionada amb Osona.

Política, el tercer calaix, comença oferint-te una brúixola que t’ajudi a ubicar-te ideològicament; segueix amb un experiment d’opinió blocaire de gent que està més o menys lligada a un partit polític. És interessant fer un repàs per veure quines preocupacions tenen els polítics del nostre país. I acaba amb dues maneres força desenfadades i rebels d’apropar-se al món de la política, el de la sàtira i la ironia i el de la defensa dels perdedors, de la diversitat.

En el quart calaix t’ensenyo la llengua. Un reportatge en anglès sobre la nostra parla i uns quants recursos lingüístics per aquells que es vulguin apropar a la llengua d’en Pompeu, en Llull i l’Estallés.

El cinquè calaix va de pensament, de barrinar, d’utilitzar el magí per alguna cosa. Ja sé que no és gaire habitual, però en aquest calaix hi ha uns quants recursos referits al món de la filosofia, l’ètica, la crítica i la natura. He volgut començar aquest apartat encasellant-me en una determinada doctrina ètica o manera de veure les coses. Suposo que és una manera de dir les coses pel seu nom i que ningú perdi temps i recursos per descobrir l’evidència.

El sisè calaix és força gros. Es tracta d’enllaços per aprofitar Internet al màxim. He tingut d’utilitzar eines contundents per encabir-ho tot i val més que vigileu que no us ofegui la informació que hi ha. Us faig un llistat de categories que potser us ajudaran a moure-us per aquest calaix:

Blocs
Col·lectius
Ràdio i televisió
Infos tecnològiques
Informació, comunicació, opinió i denúncia
Organismes oficials i administracions públiques
Agències i cercadors de notícies
Llibres
Música
Transport

El setè calaix és la meva maleta personal. T’ajudarà a perfilar-me i a conèixer-me encara més.

L’ós bru és al vuitè calaix: Quan van deixar d’existir óssos a la comarca d’Osona? Com veuen els óssos en diversos indrets del món? Quina és la seva simbologia entre els indígenes nord-americans?

El novè calaix està ple de barbuts. Per les barbes del profeta! recull enllaços a associacions i personatges que han carregat les seves barbes de teories, llibres, idees, coneixements, experiències. Aquest apartat clou amb un petit homenatge a un dels millors mestres que he tingut, en Juli Busquets Bragulat.

El desè calaix, treu fum, fum de pipa, per presentar quatre apunts sobre aquest art, que no vici.

L’onzè calaix, és un escriptori virtual amb recursos per feinejar allà on et vingui de gust.

I, finalment, el dotzè calaix presenta coneixement lliure, per què sense llibertat de creació i difussió, no hi ha coneixement possible.

Bé, ara ja tens la clau per obrir la Calaixera. Si trobes que algun enllaç no funciona o creus que hi ha algun enllaç que hauria d’estar en alguna categoria, pots enviar-me’l a lluismauri@taradell.mesvilaweb.com, li donaré una ullada i miraré si puc encabir-lo a la calaixera.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 22 de gener de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Deixa’ns cagar de gust, coi!

Deixa un comentari

Benvolgut Santa Claus o Papa Noël o Jalloupukki o com coi et vulguis dir,

Un de nosaltres ja et va avisar. Va ser aquí mateix, en un comentari a la felicitació de Nadal de l’ós bru -a qui agraïm la gentilesa de cedir-nos el seu Cau per comunicar-nos amb tu-.
En aquella carta, el nostre company fruit de la riquesa silvícola catalana, et deia que era a casa teva, que tenia la teva dona, la canalla, els rens aquests dels pebrots i tota la trepa de minairons que t’ajuden a fer les llefiscoses joguines nòrdiques. I t’avisava que, si no cardaves el camp de casa nostra i ens deixaves seguir cagant a gust, no responia dels seus actes. També et preguntava si no en tenies prou amb els nens ianquis, holandesos, finesos i de vés a saber tu quants llocs que ens havies de venir a reventar la feina.

I t’avisava. I és que sóm tions, i ja saps que els tions sempre estem encesos, eh! Et donava de temps fins el 24 de desembre per deixar els Centres Comercials de Catalunya i assegurava que, si no havies marxat abans d’aquesta data, no responia del que li pases a tota aquesta trepa de sonats que tens a les muntanyes fineses.

Doncs bé, sóm a 23 de desembre i encara no hi ha hagut cap resposta. Segueixes penjat dels nostres balcons, de les nostres finestres, de les nostres parets i encara es pot sentir el teu somriure de borratxo panxut pels Centres Comercials de Catalunya. T’ho prens a broma, no? Galifardeu del diable!

Ara ja no és un el Tió que està amb la teva trepa. N’estant pujant més, molts més. Alguns, els que anem més lleugers de ventre, ens hem quedat a casa per donar escalfor i llum als nostres infants, als nostres pares i mares, a la gent que encara ens respecte. N’hi ha, però, que estant força cremats i que ja han creuat tota Europa. Estant saltant de fiord en fiord tot aprofitant la fosca de la nit perenne. Els primers ja veuen el teu tros de muntanya invisible. Et creies que no la veurie’m, talós?

Aquest és un ultimàtum: Si no atens les nostres súpliques desesperades, els tions cremaran ta casa, es cagaran en la teva parentel·la i donaran confits als teus rens fins que rebentin de tant menjar galindaines.

Ja ho saps! Tens una nit per pensar-ho. Si demà encara ets per aquí, després de cagar, sortire’m a buscar-te. I anirem lleugers d’equipatge. Per molt que corris. Aquest, refutut Santa, serà el teu darrer Nadal a Catalunya!

Amb el nostres més ardent carinyo,

Els Tions Cremats

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 23 de desembre de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Una qüestió de pèls: Equip català de barbuts pel 2007?

Deixa un comentari

Aquesta, com la d’ahir, no és una petjada habitual del cau de l’ós.

La d’ahir tenia cert regust polític i no parlava tant d’un viatge o una excursió. Bé,s i, la del President d’un Parlament amb una motxil·la estatutària a Madrid.

I aquesta es refereix més aviat a la capilaritat dels óssos. I és que, com informe Vilaweb, avui se celebra el World Beard and Moustache Championships a Berlin. I als barbuts sempre ens agrada que ens identifiquin com a tal, més encara en un moment en el que es porta poc pèl i, per tant, poca alegria.

I pot haver un equip català al Mundial de barbes i bigotis Brigthon’07? Si algú té temps per montar-lo i algu més està disposat a patrocinar-lo, potser m’hi apuntaria.

Miraria de fer un bon paper entre veritables obres d’art.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 1 d'octubre de 2005 per Lluís Mauri Sellés

UNA VELLA REVETLLA: Estirabot de jove revellit

Deixa un comentari

Aquella nit era nit de Revetlla, de Revetlla de Sant Joan i jo me’n vaig anar a passar-la a casa d’uns amics. Ells posaven la carn; una parella de desconeguts, l’amanida i la coca; i jo, la beguda. I aquí va venir el dilema, el dilema de Sant Joan…

Quina beguda portar? quanta?

No sóc decidit, no controlo la mesura. Envejo aquella gent que saben exactament que és el que han d’agafar i que no s’equivoquen mai. El primer dubte que he tingut ha estat entre el vi i la cervesa. Que se suposa que els hi agradarà més: El vi o la cervesa? L’hi he donat voltes i més voltes i, finalment, m’he decidit pel vi. Blanc o negre? Si mengem carn, se suposa que el vi bo és el negre, no? M’he decidit per un Terra Alta, però he agafat una botella de Mateus Rosé, més suau que el Terra Alta i, finalment, una botella de vi blanc. Nou dilema: Blanc Pescador o Bach? Crec que a la Carme el tema de l’agulla no li acaba de fer el pes. Agafaré un Bach… però…. tres botelles de vi per cinc serà molt, no?

Mira tu, que cadascú prengui el que vulgui i si en sobra ja me l’emportaré… o no?

Nit de Sant Joan vol dir que s’ha de prendre coca i cava. Però a mi no m’agrada el cava. Quin agafo? Semi-sec, Brut, Brut Nature? De quina marca? Quantes ampolles? Ai! Quin mal de cap! Jo haig de ser milionari perquè tot això m’ho faci el servei. Bé, em decideixo pel Semi-Sec de Codorniu. Serà bo?

Surto de l’Hiper i tot anant cap a casa amb el vi, el cava i una Coca-Cola de dos litres, vaig pensant que hauria d’haver comprat cervesa. Ja fa més de 5 hores que sóc a casa i la decisió em turmenta. Suposo que aquesta nit en sortiré de dubtes i sinó en surto, ja baixaré a comprar alguna cosa en una benzinera o algun altre lloc així.

Jo que sé! Sempre em posen nerviós les mateixes històries. Ja n’estic tip de celebracions i prendre decisions absurdes! Enguany, m’en vaig a fer el Manelic!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 22 de juny de 2005 per Lluís Mauri Sellés