Platges les de Llevant i costes les de Lloret
Deixa un comentariSempre que he sentit aquest vers, el cap em porta a un Don Pantuflo a la dutxa mentre Zipi i Zape en fan alguna de les seves. Des de divendres, però, ja tindré un altre imatge per portar al cervell i és que, l’autor de la sarsuela que el conté, és un literat i polític taradallenc del segle XIX, en Francesc Camprodon i Lafont. La vàlua de l’arbre dels Camprodon de Taradell més rellevant des dels temps del fundador de la nissaga, en Montserrat Camprodon, l’assassí d’en Toca-sons.
Fou una magistral sessió del cicle d’història local dirigit per Mn. Antoni Pladevall el que em va permetre conèixer una mica més de la història de Taradell. Un clcle d’història local que, en la seva segona edició, va iniciar fa una setmana el bo d’en Ramon parlant-nos, com no?, de futbolistes i país. Aquest divendres no parlàvem de futbolistes taradallencs il·lustres, sinó d’un escriptor i polític arrelat a la vila i reconegut arreu de la Península.
El reconeixement d’en Camprodon, deixava pas, dissabte, a un orgull personal. El quadre directiu de la UOC celebrava l’acte de graduació del seu alumnat del 2006. El Mestratge en Societat de la Informació i el Coneixement i el Diploma d’Estudis Avançats rebuts en aquest acte, m’acrediten com un dels aplicats graus de la Promoció Mira.
La promoció de graus que tenim en Joan F. Mira el mirall que el seu padrinatge de promoció ens ha posat davant dels nassos. Segurament el discurs apareixerà al web de la UOC d’aquí a uns dies, però jo no me’n puc estar de reservar-me el seu activisme per combatre el culte a la ignorància i a la irracionalitat que ens envolta i la idea que el coneixement és un bé social i col·lectiu que, des de la raó, la llibertat i el dubte, hem de ser capaços d’ampliar i distribuir tot combatent els dogmes, sempre mancats de fonaments dialèctics i racionalitzats. Déu n’hi do quin testimoni que ens deixa el savi de València!
El ritual universitari més clàssic en la universitat més moderna del país va donar pas a un dinar de reconeixement. No està de més que, quan un ha nascut de nissaga treballadora, celebri els seus moments d’èxit acadèmic amb aquells que han perdut la salut per conduir-lo a llocs com aquest. La part de reconeixements, doncs, havia d’acabar amb un sentit homenatge a aquells que van haver de deixar la seva terra nadiu per tal de perdre’s a la gran ciutat. A aquells que van anar a cercar un futur per la seva descendència lluny de casa. Immigrants al propi país, ells van ajudar-me fins on els va ser possible i jo en vaig prendre el testimoni. M’ha tocat a mi compaginar feina i estudis per anar bastint un currículum acadèmic que crec, amb un to de merescuda immodèstia, pocs fills de barri obrer poden tenir.
Després de ser entre senyors, torno als espais plebeus, allà on s’igualen condicions socials per una fita comuna: la salutació d’un infant al capdamunt d’un esforç col·lectiu. Un company de colla em demana que vol dir això del nou catalanisme del segle XXI que en Josep Lluís ha soltat a Solsona aquest matí. Li dic allò que ja vaig comentar en una >petjada anterior: el futur de les opcions sobiranistes estan en allò que jo anomeno el catalanisme nacional integrador, que no és més que baixar de l’independentisme simbòlic i especulatiu a un independentisme pragmàtic i aplicatiu que esperoni en la gent un reconeixement de l’excel·lència en la gestió dels serveis per part de les institucions catalanes enfront de la barroeria i el mal govern de la gestió d’aquests serveis per aquells que no saben gestionar-los des de la llunyania. La rellevància com a camí vers la independència, independència per escollir les nostres interdependències, la independència del dia a dia, la que obra espais de sobirania o, el que és el mateix, la que permet guanyar competències i exercir-les amb una excel·lència modèlica que desperti l’interès dels ciutadans. Podríem exemplificar-ho amb el model ferroviari català en contraposició als constants problemes de la gestió estatal del servei de rodalies a Catalunya.
Es tracta, segons la meva modesta opinió, de pensar en quin escenari de futur volem ser: Hem de seguir en l’independentisme solitari o hem d’anar vers un independentisme solidari que integri a una majoria social dels catalans? Aquesta és la pregunta que s’han de fer aquells que volen un futur estat català del benestar.
La pràctica política d’aquest independentisme no exclou a ningú, no tanca portes a ningú. Només les obra, aquesta és la seva gràcia, la seva flexibilitat i capacitat integradora.. Potser serà aquesta la manera de retornar la gent a la política, mostrant-los l’interès que tenim per tots ells. Però bé, avui no parlem de política, sinó de castells i, mentre Valentí Almirall estigui en obres, l’actuació del Clot es fa a la plaça del Mercat. Mare de Déu quin canvi més gràfic per les idees que acabo d’exposar fa una estona: Anar de Valentí Almirall, el pare del nostre catalanisme social, al mercat, allà on les persones compren, parlen i mostren els seus interessos i queixes. Aquest és el tren ha prendre, el de les persones!
– Ai! Noi! Ja hi tornes?
Ui! Perdó, tens raó. Tornem als castells.
Diumenge al matí hem actuat conjuntament amb els del Riberal i els Xicots a la plaça del Mercat del Clot. Ha estat una diada d’aquelles boniques, d’aquelles en què les colles prenem consciència de les seves possibilitats i dels seuss efectius i que no allarguen més el braç que la màniga. Tant sols hi ha hagut una petita sortida de guió dels Castellers del Riberal. Un pilar de cinc final que ha demanat d’un plus de compromís per part dels castellers de la resta de colles assistents a plaça. A banda d’això, cada colla ha fet pel que tenia i sense necessitar d’ajuts externs abusius.
En el cas barceloní, hem obert plaça amb un quatre de vuit força bonic. Debut com a agulla d’aquest castell. Que diferent que és la feina de l’agulla en un castell de vuit que en un de nou! Als de vuit tot és tècnica i col·locació, als de nou, tot és ràbia i força fins a l’extenuació. Als de vuit veus la tremolor dels pisos i els gaudeixes a plena llum, amb els ulls. Als de nou, sents la tremolor dels pisos i els gaudeixes en la foscor, amb les orelles.
Després hem descarregat el tres de vuit i hem acabat amb un dels castells insígnia de la nostra colla, el cinc de set. Pilar de cinc final i, si no m’he descomptat en veure les pinyes sobre paper, vuit pilars de quatre simultanis per acabar l’actuació.
La dada per la història de la colla és que amb el quatre de vuit d’avui, la colla en porta divuit en la present temporada, superant el rècord de carros en una sola temporada. Déu n’hi do, no?