El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La piuladissa dels ocells ajuda a desvetllar els sentits en aquestes hores primerenques d’un dia qualsevol. El bosc, els prats, els arbres i les flors, comencen a vestir-se de clars colors diürns. El cel es treu la son de les orelles i s’esclarissa en una gradació de blaus ataronjats per un sol llagoter. La dansa d’un cotxe damunt la pista d’asfalt d’una carretera comarcal. Llums ataronjats, el cartell resa: Sant Miquel de Balenyà. Balenyà! Balenyà! Terra inexistent en el marc jurídic vigent.

El fangar de la Cantina rep grollerament el vehicle que salta i bota
entre sots i bassals infernals. La Renfe encara no té prou diners per
arreglar l’aparcament d’una de les estacions històriques del seu
recorregut. Immersos en senyorívoles velocitats han oblidat l’estació
que abastia de menjar una Barcelona afamada de postguerra. Fills
d’aquelles fams, obliden qui els va péixer!

Dins del tren, tanco
els ulls. Remor de veus, suaus veus i sons de la profunda selva
llunyana, d’aquell espai verge que els meus peus encara no han
trepitjat mai. Un xic enllà, entre immensos arbustos que s’alcen damunt
dels caps, uns tambors i un cant ritual em transporten al país dels
xamans. L’esperit vola pels aires i entra pels narius d’un viatger tan
antic com novell en l’art de viure. Un riu immens, ampla, d’aigües
braves i roques dures. Un port.

Puerto Misahualli. Misahualli
omple la boca d’una sonoritat arcaica, primitiva, mitològica,
ancestral. Arriba una barca remuntant el riu. Un sacerdot de sotana
bruta i esparracada torna de fer apostolat entre els autòctons de més
enllà dels confins de la modernitat. Papallones gegants, peixos
acolorits i misteriosos, micos juganers i veloços. Plantes increïbles
de dimensions descomunals, un túnel verd que no deixa entrar la llum
del sol, un terra ben net, mancat de llum i aigües. Sembla que plou,
però dins la selva ningú és mulla.

Una fuetada d’aire sec, fred,
potent colpeja el meu rostre. Un espai d’horitzons amples i llunyans
rodeja la meva ànima. De tant en tant, cactus gegants batallen amb
ossos d’antifaç blanc que els tallen amb afilades urpes i cops secs de
còrpora pesada. Se’n beuen la fresca saba que els recorre per dintre.

Una
bèstia semblant a un burro de coll llarg i cara petita porta un home de
pell bruna que es mal tapa amb una manta de llana i un barret d’ala
ampla que es fa aguantar amb un cordill ben fi. Lluny, allà on la
percepció humana perd el seu sentit, sembla aixecar-se una massa blanca
que treu fum pel cap de munt. L’oxigen escasseja i el so de la
respiració d’un occidental de plana baixa es compassa amb la lenta,
però tossuda posta d’un sol ardent que tenyeix el blanc de rosa i
apropa els horitzons presents. Iliniza, Cotopaxi, Antisana, …

Un
autobús atrotinat circula per una carretera força malmesa. Dins seu,
dones que estiren la llana i fan fil amb un estri força curiós que roda
com una carraca. Un home porta una caixa amb un parell de gallines que
no paren de cloquejar i esbatussar-se. Plomes que salten pel terra.
Darrere de tot un vehicle farcit d’autòctons, una immensa motxilla
amaga un blanc encuriosit que s’ho mira tot, intentant passar
desapercebut entre gent estranya. Un nen de cara rodona com un pa dels
d’abans se’l mira amb ulls vius i li somriu amb dolça i innocent mirada.

El
bus, amb viatgers inclosos, s’envola pels aires entre immensos volcans
que fan sardana a una metròpoli allargassada i bella com poques se
n’han vist abans. Ciutat antiga i moderna, vella i nova alhora, cau
d’amos i plebeus, de vides escampades, de retalls d’una humanitat
sincera i propera que cerca il·lusionar-se a les portes d’un progrés
cada cop més occidental. En caure davant d’una catedral, l’autobús
s’esmicola, les gallines s’envolen, el nen desapareix i el blanc es
consumeix i pateix.

Obro els ulls. Salto endavant. La gent em
mira encuriosida. Impúdic cafarnaüm de cotxes i edificis, el dia a dia
habitual a les portes d’una altra capital. El sol repica en les
acolorides parets de Singuerlín. Vora el mar, tres xemeneies. Somric,
somric per la visió d’un somni, d’un viatge per uns paisatges que ha
parit la meva ment. Paisatges de la ment, imatges construïdes deu
setmanes abans de petjar els territoris que els hi poden donar vida.

Que ràpid que és el pensament i que lentes que són les hores!

El calendari va perdent els fulls a ritme d’un rellotge que escola la sorra empesa per la força de la gravetat i l’enginy del seu fautor. L’estiu, encara que aparentment llunyà, va guanyant terreny a una encara jove primavera. Al metro, no hi ha gaire gent. Llegeixo. Llegeixo un llibre. Un llibre d’històries i relats exquisits, sublims. Relats construïts amb la precisió del bon taxidermista.
Pels carrers de Barcelona, torejo cegament els ramats escopetejats que avancen com esperitats a la recerca de ningú. La lectura em fascina i no puc aixecar la vista del grapat de fulls impresos: ¿Quina és la propera sorpresa que m’espera en el bocí de realitat aparentment viva que destil•la la ploma d’aquest gegant de les lletres? La bonior de la ciutat persisteix i alço els ulls. Ja he arribat.

Un aparador mostra un cartell d’un ós bru passejant per un prat verd, sota l’ós amb bona i esvelta cal·ligrafia hom hi ha escrit “Ursus arctos”. Llibres d’astronomia, de botànica, d’animals, de muntanya, de… Alguna novel•la naturalista i romàntica, roba de lli, alguna camisa, estris d’acampada i de recerca, … una hamaca. És el meu destí.

En aquest comerç privilegiat, tot hi és en la justa mesura. Fins i tot, l’atenció que, ja d’entrada, em dispensa un agradable xicot de somriure franc i maneres de naturalista que em fa sentir com un veritable explorador de terres ignotes. ¡Que lluny que queda aquest indret de la falsa aparença d’algunes cadenes comercials que es volen i no poden!

Sóc a punt de fer un nou pas vers Chawpipacha. Sóc a les portes de deixar una nova petjada en el camí del verd i humit infern de la més amorosa natura. I em deixo seduir pels encants d’aquest negoci. Un negoci que m’ha de permetre completar la profilaxi per navegar amb seguretat post-industrial per la virginal natura que, regada per les aigües del Napo i el Pastaza, sedueix a tot viatger, malgrat la persistent influència dels impertinents mosquits. La guerra entre els somnis i el risc, la guanyen sempre els somnis, les il·lusions, Els somnis i les il·lusions de fer un tast d’un indret on descobrir com interaccionen entre si les forces de la natura i com influeix l’ambient geogràfic en la vida vegetal i animal.

Amb la mosquitera impregnada sota el braç, manifesto la voluntat de practicar el plaent exercici de la tafaneria. Amb la dispensa del dependent, m’endinso en les selvàtiques terres d’Henry Thoureau, Georg Adam Forster, Jean Jacques Rousseau, William Hazlitt, Simón de Rojas Clemente, Aimé Bonpland, Carlos Mondúfar, Dominique François Arago, … Torno, si és que hi vaig ser alguna vegada, als anys en què el món es farcia d’il·lustrats protagonistes farcits dels virus maligne de la curiositat, de la malaltissa i insana tafaneria dels fills de Sofia.

Botànica, zoologia, astronomia, viatges, natura, muntanya d’aquí i d’arreu. La botiga del naturalista del carrer Balmes és un palau pels que ens sentim fiblats a abandonar irreals seguretats empesos per la curiositat i la necessitat de saber, de conèixer, d’impregnar-nos del mestratge de la natura i de paraules que ens creiem forasteres. El mateix magisteri que, aprenent etern com soc, em fa caure, de nou, en la temptació de la compra. Restes d’arbres passades pel sedàs de la química són, altra volta, la causa d’una disminució en la cartera d’aquest lletraferit. No ho puc reprimir: el pas de la tafaneria a la compra torna a fer el seu camí.

De retorn a ciutat, fullejo la vida d’un dels personatges que van elevar Quito i els seus voltants a la categoria de mite científic. Alço els ulls de la lectura, i allà, davant dels meus ulls, l’Alexandre em somriu sorneguer.

Amb la imaginació infladamada pel geni de Tegel, miro el rellotge i m’entristeix adonar-me que encara falten molts ioctosegons per petjar els salvatges senders de Chawpipacha…

… si em miro els mesos, falta menys.

Benvolgut amic de les regions polars,

T’escric des de la selva de l’Amasones, tot just conèixer que el mantell de glaç que feia passar el teu país desapercebut s’està esqueixant. Ho faig empès per la convicció que, aquesta fatalitat, està fent surar les riqueses energètiques que el teu subsòl guarda des de temps immemorials. Tu no les valores, com no ho feia jo, però això, a ells, els és igual.

T’escric des de l’experiència de qui es creia sol al planeta, com potser t’hi sens tu ara, T’escric per informar-te del canvi sobtat que ets a punt de viure. S’apropa l’abrusadora escalfor del progrés a les terres que ningú volia. És a punt de prendre’t i transportaré vers un món nou que, ara com ara, t’hes innimaginable.

Nosaltres fa temps que suportem les maneres de fer dels pioners, dels aventurers, dels emprenedors sense escrúpuls, dels comerciants de la llum. Xitxarel•los enrampats i pagats d’ells mateixos que no s’estaran d’ocupar la terra i d’ensenyar-te que el sòl és propietat privada i objecte de consum. No saps què és el consum? No et preocupis ja ho aprendràs aviat.

Nosaltres ja vam caure sota la bota del foradador de terres. Ens hi vam barallar, els vam aterrir amb la tzantza i ens vam guanyar l’apelatiu de salvatges, de jíbaros que ens deien els nouvinguts de pell falsa! Vam resistir dues onades de conqueridors del planeta, ni els ínques ni els espanyols van ser capaços de sotmetre’ns i apropiar-se de la llar dels nostres arúnam. Segles i segles de lluita, d’aferrisada lluita, però, no van servir per allunyar el “progrés” d’aquest món tan proper i directe. El territori se’ns escola com gotes d’aigua entre les fulles de yuca i, sense abaixar els braços, contemplem el bosc podrit i trinxat, cada cop més podrit i trinxat i farcit de cintes de terra fetes amb màquines que lluiten dia sí i dia també contra la selva. La nostra sang, diune ells, és farcida de metzines químiques. Nosaltres tant sols en coneixement la malaltía.

Benvolgut inuit, si vols… oposa-t’hi tu també! Fes-ho amb totes les forces! Fes-ho amb el cor! Però recorda que en el no-món del progrés artificial manen ells i que la resistència és inútil. Perquè ells es puguin bellugar d’un lloc a un altre amb les seves closques de petroli i viure com reis entre superflua netedat bastida damunt capes i capes de petroli, tu has de morir i el teu univers… també!

Morir o adaptar-te. Nosaltres no hem perdut del tot les nostres tradicions, no hem abandonat els avantpassats, no hem deixat la lluita. Ara, però, lluitem des del sistema, des del seu terreny de joc, des del seu no món. No hi ha altra manera de defensar-nos de la seva agressivitat malaltissa. I és que si t’allunyes o t’allunyen de la terra, tant sols et resta el sender del consum. En el no-món, o consumeixes o et consumeixen! La tria és així de curta i perversa! O consumeixes o et consumeixen!

Que els arútam t’agombolin i t’acompanyin.

En sortir del metro, em trobo com a casa. De fet, el Clínic és la casa on vaig renéixer fa cosa de vuit anys. I els estic més que agraït. Aquesta vegada, però, hi vaig amb la il·lusió i la responsabilitat de qui necessita reforçar-se per sortir de la bombolla i apropar-se al món real.

Rodejo l’Hospital i, com sempre, llenço una mirada a l’ala on es va produir el miracle. Sempre que passo pel Clínic ho faig.

A la cinquena planta del dispensari de visites externes, hi ha el Servei d’Atenció al Viatger, el meu objectiu. Quan hi arribo, a quarts de quatre de la tarda, no hi ha ningú. Bé, si. Hi ha les dues amables xicotes que encongeixen el taulell amb el seu càlid somriure. Com no s’ha de desfer el renòs del dubte davant d’un pacífic i sedant somriure?

Em donen un document sobre consells pel viatger i un formulari per a consignar-hi els trets bàsics de la meva salut de ferro. Acabo de signar el paper, quan una altra dona diu el meu nom. Atabalat com sempre que m’enxampen a mitja feina, intento endrapar jaqueta, motxilla, bufanda i papers. Segueixo les passes i em trobo en un despatx de parets blanques.

El despatx és com el de qualsevol consulta. Això sí, un mapamundi immens atrau els ulls del visitant que, com jo, s’inicia en això de les aventures transatlàntiques. Què hi busco? L’Equador, com no.

L’atenció és reposada i tranquil·la. En uns instants, passen pel sedàs del martell de les orelles els riscos inherents als viatges a terres massa salvatges pels occidentals. Hi passen com fantasmes que s’imprimeixen al cervell. No crec que me n’oblidi de cap.

A voltes, em dóna la sensació que sóc a punt d’embarcar-me en una nau espacial. Una nau que m’ha de portar a llocs que, en la meva bombolla, formen part dels records d’avis i pares rurals.

A voltes, em dóna la sensació de viure passatges de la Divina Comèdia, aquell llibre on hom viatja per l’infern, el purgatori i el cel.

Verament, és el que m’espera:

– L’asèptic cel dels páramos i els nevados. Allí on, diuen, les malalties es redueixen al mal d’alçada, perquè no hi ha bitxo vivent capaç de pujar amb el carro de la malària o el paludisme a tanta alçada. Hi fa massa fred.

– El bulliciós i sempre viu purgatori de l’Avinguda dels Volcans, redós on es concentren les grans ciutats del país, allunyades també -per l’alçada- dels insectes infecciosos.

– I l’infern, viu i multicolor, farcit de bèsties i plantes, atractiu i sensual, però farcit de perills inenarrables: L’Amazones.

Tot això, em passa pel cap després de l’intercanvi d’informacions i mentre espero que la doctora prepari les vacunes que, ara al braç esquerra, ara al dret, ara a la cuixa esquerra, ara a la dreta, omplen la sang de protecció contra els riscos d’un viatge que, si més no, val la pena de fer. És en aquest moment, quan l’agulla travessa la pell, quan t’adones que has decidit sortir d’un món falsejat, d’un món fet a mida d’una humanitat de nyigui-nyogui, d’una humanitat vírica, d’una humanitat que s’ha construït el seu espai en un hoste que sembla aguantar-ho tot a pes de braços.

Acabades les vacunes, tancada la visita, agraeixo el tracte rebut i espero de nou que diguin el meu nom.

Em donen el carnet de vacunes, la factura -el servei és de pagament, lògicament per una visita profilàctica de plaer- i la recepta per baixar a la farmàcia de l’ambulatori a cercar unes pastilles que haurem de prendre ad itinere, que en diuen.

Podria anar a l’ala de la farmàcia amb els ulls tancats. Redueixo la velocitat de la marxa. M’agraden els patis interiors del Clínic. Això sí, noto calor, molta calor. El cos em bull i no sé si és per alguna de les vacunes, per l’agombolament de records o perquè ja em veig suant dalt d’una canoa i en un riu tropical.

Arribat a la farmàcia m’assec i em recorden com m’haig de prendre el darrer dels profilàctics de la jornada, en un espai que combina l’assètica modernor de les parets i els ordinadors amb la dolça tradició dels classificadors de medicaments fets a l’antiga.

Sóc davant l’ordinador.
Oh! Quina sorpresa!

I recordo la preparació del darrer gran viatge al nostre aire.
Tenia 24 anys i era la darrera aventura en què acompanyava els meus progenitors muntat dalt una furgoneta i voltant Europa.

Si no vaig errat i la memòria se’m manté mínimament desperta, els records em porten al menjador d’un pis del Poblenou. Damunt la taula, un farciment de guies, catàlegs i mapes d’Europa s’agombolen i es barregen sota la veu cantant de la sempre meticulosa copilot dels grans trajectes per Europa: la mare (Sí, sí. No se’m cauen els anells per tenir records dels pares i estimar-los, tot i que diuen que això és una mostra evident d’immaduresa!)

Prop d’ella, un bloc de paper i un bolígraf per anar anotant indrets a visitar, recorreguts a explorar, curiositats a descobrir, … Un bon llapis, o un bolígraf potser, servia per guixar damunt les carreteres d’un o diversos mapes, tot traçant el camí més curt per enfilar-nos a les barbes de Dinamarca i seguir fent camí per Noruega, Lapònia i Suècia.

De fet, llavors ja teníem força experiència en això de sortir a veure món pel nostre compte: el Pirineu en Citröen 8, les Espanyes a tort i a dret, Itàlia, França, Suïssa, Iugoslàvia, Alemanya, Lienchenstein, Luxembourg, Bèlgica, Holanda, … No sé si em deixo algun tros de continent viatjat durant una llarga dècada de transhumància estival. Un període farcit d’anècdotes damunt una Ebro amb unes fustes com a llit, un wàter químic i un moble que feia les funcions de cuina, de nevera i de pica de rentar. Algun dia hauria de prendre pares i germans i tirar de memòria i fotos per a deixar testimoni d’una manera de viatjar que ensenya molt i t’apropa enormement a la gent del país d’acollida.

Però no és dels camins viatjats que va aquest post, sinó de la manera de fer-se amb les informacions d’una destinació. I és que, avui, catorze anys després, d’aquell darrer viatja a la bona de Déu, en preparo un altre al meu aire i m’adono de com han canviat les fonts d’informació per a preparar-lo com cal!

La màgia de la tecnologia estreny el món i, no només em permet buscar les millors condicions de vol als preus més favorables per arribar a les terres d’acollida o trobar-ne informació turística oficial, sinó també consultar un complert Atles de lliure accés, trobar paquets de viatges d’operadors turístics d’arreu del món (cosa que m’ajuda a discriminar els indrets on trobaria més turistes que indígenes si m’hi apropés), veure vídeos sobre el país, consultar opinions i ressenyes d’altres viatgers de Pachamama que han ancorat la nau a Chawpipacha i que mostren les diverses cares que hom pot trobar-hi: des de les experiències personals d’un biòleg taradellenc o d’uns madteameros d’alçada fins al compromès viatge d’un grup de setemeros de parla castellana. I, encara més endins, veure com batega el cor mediàtic del país, donar un cop d’ull a propostes que somien en un present millor o consultar les iniciatives indígenes d’un petit terrós ubicat entre dos gegants.

Falten mesos per anar-hi. Glop a glop, m’amaro de les aigües informatives de l’Equador i prenc consciència de la brevetat d’un viatge a un Estat que acaba d’arribar a les troncals d’Internet, al cablejat principal de la xarxa.

“La creativitat consisteix sobre tot en ser valent, en voler arriscar-se, provar coses noves i compartir l’experiència amb els demès”

Les oficines són plenes de gom a gom. A la planta baixa, cares avorrides. És la gent que es va a treure el Document Nacional d’Identitat. Potser a renovar-lo. Al fons hi ha una escala força més entretinguda. La llum dels ulls de la gent que s’hi espera és diferent. Molts llegeixen llibres, alguns escruten guies de viatges, d’altres xerren. Una parella juga a un joc de matemàtiques. Algun nen entremaliat corre entre les cames dels seus pares. L’escala és força acolorida. Hi ha gent d’arreu. Tots van a la recerca del document que els obri les portes de l’Estat on viuen. Les tardes de Balmes són així. Un munt de treballadors amb horari que s’apropen per posar fil a l’agulla al somni del viatge, de la descoberta d’altres indrets, del retorn a casa, potser. Les tardes de Balmes són així. I jo, hi era.

I és que un dels reptes, una de les il·lusions que m’he fixat per aquest 2008 és la de fer un tast d’un dels països que exporta més mà d’obra a casa nostra. Un petit paradís premsat entre el Perú i Colòmbia. Aprofitant el viatge a la Llum d’Amèrica, somio amb un doble repte: endinsar-me en la frondosa selva i iniciar-me en l’andinisme per les muntanyes del sol, els volcans que s’alcen a banda i banda de l’avinguda central d’aquest menut país llatinoamericà. Allò que Alexander von Humboldt en va dir l’Avinguda dels Volcans.

Segur que, pels experimentats viatgers, pels agosarats alpinistes, pels acostumats andinistes o pels místics himalaistes, en faig un grà massa. Segur que n’hi ha que diran: Va! Per fer turisme en fas molta propaganda, no? Potser sí, potser tenen raó i m’enfilo núvols amunt vers un cel massa proper. Però, abandonades les regions del Pacífic i la visita a les Galàpagos, descobrir Equador és tot un repte pel viatger solitari. M’adaptaré al país? A les alçades dels Andes? A la humida selva? I encara més: Sortiré del Prat? Farà fred a l’avió? Tindré jet-lag? Arribaré sa i estalvi a l’Equador? I com deu ser aquest indret? I la seva gent? I la Selva? I els seus cims? I el seu bestiar? I …?

A dia d’avui, tinc els bitllets i el passaport. Documents imprescindibles per entrar al país de les muntanyes del sol. També he començat a entrenar. Cal posar a tó la maquinaria que m’ha de permetre assolir cims i fondalades a tanta distància d’aquí. De fet, l’any de l’Equador va començar aquí dalt:

Si em vols fer alguna proposta per entrenar i m’hi vols acompanyar, serà benvinguda (tan una cosa com les dues).

Ah! Sí! Per cert: saps per què de Quito se’n diu la Llum d’Amèrica? Doncs, perquè fou justament a la capital de l’Equador on es va sentir el primer clam independentista de l’Amèrica Llatina. Un altre atractiu per anar-hi. Un altre motiu per conèixer el país de latitud 0. Un país que, entre la gran Colòmbia i l’imponent Perú, em fa pensar força en el meu menut terrós, la dolça Catalunya, exprimida també entre dos gegants, però amb menys sort històrica que l’Estat de la meitat del món.

Alguna recomanació? Hi has estat? N’ets originari, potser?