El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Comença el compte enrere

Deixa un comentari

“La creativitat consisteix sobre tot en ser valent, en voler arriscar-se, provar coses noves i compartir l’experiència amb els demès”

Lyn Heward (2006) La Magia.

Les oficines són plenes de gom a gom. A la planta baixa, cares avorrides. És la gent que es va a treure el Document Nacional d’Identitat. Potser a renovar-lo. Al fons hi ha una escala força més entretinguda. La llum dels ulls de la gent que s’hi espera és diferent. Molts llegeixen llibres, alguns escruten guies de viatges, d’altres xerren. Una parella juga a un joc de matemàtiques. Algun nen entremaliat corre entre les cames dels seus pares. L’escala és força acolorida. Hi ha gent d’arreu. Tots van a la recerca del document que els obri les portes de l’Estat on viuen. Les tardes de Balmes són així. Un munt de treballadors amb horari que s’apropen per posar fil a l’agulla al somni del viatge, de la descoberta d’altres indrets, del retorn a casa, potser. Les tardes de Balmes són així. I jo, hi era.

I és que un dels reptes, una de les il·lusions que m’he fixat per aquest 2008 és la de fer un tast d’un dels països que exporta més mà d’obra a casa nostra. Un petit paradís premsat entre el Perú i Colòmbia. Aprofitant el viatge a la Llum d’Amèrica, somio amb un doble repte: endinsar-me en la frondosa selva i iniciar-me en l’andinisme per les muntanyes del sol, els volcans que s’alcen a banda i banda de l’avinguda central d’aquest menut país llatinoamericà. Allò que Alexander von Humboldt en va dir l’Avinguda dels Volcans.

Segur que, pels experimentats viatgers, pels agosarats alpinistes, pels acostumats andinistes o pels místics himalaistes, en faig un grà massa. Segur que n’hi ha que diran: Va! Per fer turisme en fas molta propaganda, no? Potser sí, potser tenen raó i m’enfilo núvols amunt vers un cel massa proper. Però, abandonades les regions del Pacífic i la visita a les Galàpagos, descobrir Equador és tot un repte pel viatger solitari. M’adaptaré al país? A les alçades dels Andes? A la humida selva? I encara més: Sortiré del Prat? Farà fred a l’avió? Tindré jet-lag? Arribaré sa i estalvi a l’Equador? I com deu ser aquest indret? I la seva gent? I la Selva? I els seus cims? I el seu bestiar? I …?

A dia d’avui, tinc els bitllets i el passaport. Documents imprescindibles per entrar al país de les muntanyes del sol. També he començat a entrenar. Cal posar a tó la maquinaria que m’ha de permetre assolir cims i fondalades a tanta distància d’aquí. De fet, l’any de l’Equador va començar aquí dalt:

Les Agudes i el Turó de l’Home des del cim del Matagalls.
01/01/08 a la 1:08 del migdia.

Si em vols fer alguna proposta per entrenar i m’hi vols acompanyar, serà benvinguda (tan una cosa com les dues).

Ah! Sí! Per cert: saps per què de Quito se’n diu la Llum d’Amèrica? Doncs, perquè fou justament a la capital de l’Equador on es va sentir el primer clam independentista de l’Amèrica Llatina. Un altre atractiu per anar-hi. Un altre motiu per conèixer el país de latitud 0. Un país que, entre la gran Colòmbia i l’imponent Perú, em fa pensar força en el meu menut terrós, la dolça Catalunya, exprimida també entre dos gegants, però amb menys sort històrica que l’Estat de la meitat del món.

Alguna recomanació? Hi has estat? N’ets originari, potser?

Aquesta entrada s'ha publicat en 09c. Camí de Chawpipacha el 9 de gener de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.