El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La piuladissa dels ocells ajuda a desvetllar els sentits en aquestes hores primerenques d’un dia qualsevol. El bosc, els prats, els arbres i les flors, comencen a vestir-se de clars colors diürns. El cel es treu la son de les orelles i s’esclarissa en una gradació de blaus ataronjats per un sol llagoter. La dansa d’un cotxe damunt la pista d’asfalt d’una carretera comarcal. Llums ataronjats, el cartell resa: Sant Miquel de Balenyà. Balenyà! Balenyà! Terra inexistent en el marc jurídic vigent.

El fangar de la Cantina rep grollerament el vehicle que salta i bota
entre sots i bassals infernals. La Renfe encara no té prou diners per
arreglar l’aparcament d’una de les estacions històriques del seu
recorregut. Immersos en senyorívoles velocitats han oblidat l’estació
que abastia de menjar una Barcelona afamada de postguerra. Fills
d’aquelles fams, obliden qui els va péixer!

Dins del tren, tanco
els ulls. Remor de veus, suaus veus i sons de la profunda selva
llunyana, d’aquell espai verge que els meus peus encara no han
trepitjat mai. Un xic enllà, entre immensos arbustos que s’alcen damunt
dels caps, uns tambors i un cant ritual em transporten al país dels
xamans. L’esperit vola pels aires i entra pels narius d’un viatger tan
antic com novell en l’art de viure. Un riu immens, ampla, d’aigües
braves i roques dures. Un port.

Puerto Misahualli. Misahualli
omple la boca d’una sonoritat arcaica, primitiva, mitològica,
ancestral. Arriba una barca remuntant el riu. Un sacerdot de sotana
bruta i esparracada torna de fer apostolat entre els autòctons de més
enllà dels confins de la modernitat. Papallones gegants, peixos
acolorits i misteriosos, micos juganers i veloços. Plantes increïbles
de dimensions descomunals, un túnel verd que no deixa entrar la llum
del sol, un terra ben net, mancat de llum i aigües. Sembla que plou,
però dins la selva ningú és mulla.

Una fuetada d’aire sec, fred,
potent colpeja el meu rostre. Un espai d’horitzons amples i llunyans
rodeja la meva ànima. De tant en tant, cactus gegants batallen amb
ossos d’antifaç blanc que els tallen amb afilades urpes i cops secs de
còrpora pesada. Se’n beuen la fresca saba que els recorre per dintre.

Una
bèstia semblant a un burro de coll llarg i cara petita porta un home de
pell bruna que es mal tapa amb una manta de llana i un barret d’ala
ampla que es fa aguantar amb un cordill ben fi. Lluny, allà on la
percepció humana perd el seu sentit, sembla aixecar-se una massa blanca
que treu fum pel cap de munt. L’oxigen escasseja i el so de la
respiració d’un occidental de plana baixa es compassa amb la lenta,
però tossuda posta d’un sol ardent que tenyeix el blanc de rosa i
apropa els horitzons presents. Iliniza, Cotopaxi, Antisana, …

Un
autobús atrotinat circula per una carretera força malmesa. Dins seu,
dones que estiren la llana i fan fil amb un estri força curiós que roda
com una carraca. Un home porta una caixa amb un parell de gallines que
no paren de cloquejar i esbatussar-se. Plomes que salten pel terra.
Darrere de tot un vehicle farcit d’autòctons, una immensa motxilla
amaga un blanc encuriosit que s’ho mira tot, intentant passar
desapercebut entre gent estranya. Un nen de cara rodona com un pa dels
d’abans se’l mira amb ulls vius i li somriu amb dolça i innocent mirada.

El
bus, amb viatgers inclosos, s’envola pels aires entre immensos volcans
que fan sardana a una metròpoli allargassada i bella com poques se
n’han vist abans. Ciutat antiga i moderna, vella i nova alhora, cau
d’amos i plebeus, de vides escampades, de retalls d’una humanitat
sincera i propera que cerca il·lusionar-se a les portes d’un progrés
cada cop més occidental. En caure davant d’una catedral, l’autobús
s’esmicola, les gallines s’envolen, el nen desapareix i el blanc es
consumeix i pateix.

Obro els ulls. Salto endavant. La gent em
mira encuriosida. Impúdic cafarnaüm de cotxes i edificis, el dia a dia
habitual a les portes d’una altra capital. El sol repica en les
acolorides parets de Singuerlín. Vora el mar, tres xemeneies. Somric,
somric per la visió d’un somni, d’un viatge per uns paisatges que ha
parit la meva ment. Paisatges de la ment, imatges construïdes deu
setmanes abans de petjar els territoris que els hi poden donar vida.

Que ràpid que és el pensament i que lentes que són les hores!