Fent diumenge a Quito: Relax abans del volcà
Deixa un comentariEl dia abans de pujar al Cotopaxi, la muntanya se’m mostra tant seductora com el dia que vaig arribar a l’Equador. En aquella jornada, em va badar el cràter obscè mentres l’avió virava al seu capdamunt a la recerca de la pista d’aterratge a Quito.
Avui, el volcà se m’ha mostrat amb la claredat i robustesa d’una jornada il·luminada pel sol més intens que hom pugui gaudir al planeta terra. La muntanya és fosca en la seva àmpplia base. Un xic més amunt, un mantell blanc en cobreix el coll i just damunt del volcà, un núvol de boira.
Eren les 8 del matí, a aquelles hores, jo ja hauria de ser camí del José Ribas. Em deixarà pujar-li a les espatlles per veure el món des del seu cim?
Ahir va ser un dia voltant una de les zones més boniques del’Equador… Bé. No ho sé. És tot tant bonic en aquest país que es fa difícil escollir una zona que sobresurti de la resta. En qualsevol cas, Otavalo i el país de l’Imbabura és una zona rica en llacs i llacunes, en indígenes orgullosos dels seus orígens i “haciendas” reposades on fer parada i fonda.
Avui, toca dia de descans. El cos i la ment necessiten elrepòs per un esforç que, a un servidor, li sembla sobrehumà. No tant perla distància a recórrer. De Limpiopungo al José Ribas només hi ha 200 metres de desnivell positiu i del José Ribas al cim hi ha molta menys distància que la que hom té, per posar un exemple proper, de l’Àngel Orús al cim del Posets. Però no sé si el mal d’alçada, el soroche que en diuen per aquestes terres, està esperant l’ascensió al Cotopaxi per a fer-se present. Ara com ara, no n’he tingut ni a Quito (2800 metres d’alçada), ni a les Llacunes de Papallacta (4100) ni a la passejada per Cruz Loma.
Per si de cas, avui he seguit amb el meu aprenentatge com a “chulla” i he fet una matinal esportiva a l’Estadi Atahualpa. He arribat just per veure el primer gol de la Católica contra en Cuenca. Un partit força emocionant entre dos equips competitius, però amb una afició bastant migrada. De fet, l’única graderia plena de l’estadi era ocupada per la sorollosa barra dels “toreros”, és a dir, el Barcelona de Guayaquil. I és que al pic del migdia el Quito, “los chullas”, rebia a l’equip canari. Un bon partit, però amb massa respecte per part dels dos equips enfrontats.
En el meu cas, em quedo amb el “Quito corasón” i el “Dale Quito dale”. Creia que, per proximitat de nom seria “torero”, però mira dos partits dels blau-i-grana de la capital de l’Equador m’han fet un xic “chulla”.
Després del partit, he seguit el meu dia de descans voltant pel Parc de La Carolina, un veritable pulmó recreatiu dels diumenges de la capital: futbol, bàsquet, ciclisme, passejades a cavall, gent estirada a la gespa, d’altres xerrant. I, com no, pistes i pistes d’ecuavoley. Alguna d’elles amb partits de nivell i públic entregat.
I ara, a mitja tarda, escric quatre mots abans d’anar a comprar i preparar les bosses i la roba per dos dies i una nit, la nit més intensa, la nit que hauria de començar a quarts d’una per acabar cap a les sis del matí al cim de la muntanya més bonica que hagi sortit de les entranyes de la terra.
Que tinguis un bon camí i que ens puguis ensenyar i explicar als de la plana com es veu el mon des d’aquí dalt.
Aquests dos dies tots quatre em estat amb tu per donar-te força. Ja ens diràs alguna cosa. Esperem i desitgem que t’hagi anat bé. Quatre abraçades ben efusives.
Quan escric aixó penso que estàs pujan aquest volcà tan bonic, i intento imaginar-me que deus sentir però no puc. Espero que quan baixis ens ho expliquis i ens ensenyis algunes fotos per poder fer-nos una idea, jo no podre fer.la mai aquesta excursió tant excepcional. O sigui que espero viure aquesta experiència a través dels teus articles plens de il.lusió.
Petons i abraçades.
Com sempre, llegeixo amb plaer les teves aventures muntanyenques.
Bon camí!