El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El putu pajaritu se’m fica dins del cap i em farà parar boig. El seu brunziment és atronador. Per què no calla? Per què no baixa? Al meu cap retornen crits de joventut Ito ito ito que caiga el pajarito! Imatges de guerra i setge, de revoltes violentes i control militar. Quan ens costa la pel·lícula?

L’helicòpter palplantat just damunt de Plaça Catalunya se’m presenta com un Gran Germà orwellià, com un palantir d’un Sauron postindustrial i del coneixement que ho controla tot des de la distància.

Des de la mateixa i altiva distància dels especuladors i els polítics, d?aquests constructors d’un Mordor putrefacte que s’entotsolen en el seus món, aliens al patiment de la ciutadania.

Sóc a casa de ciutat: a Gràcia. Aquest cop, la Vida – dit així, en majúscules – no m’ha permès d’anar amb els meus, a plaça Catalunya. Després d’un dinar d’amistats i rialles compartides on, com no?, hem comentat aquests artificis que volen capgirar-ho tot, hem tornat cap a casa.

Hem agafat el metro a una plaça Urquinaona tenyida del blau de les sirenes del nostre Exèrcit Nacional. La ciutat és assetjada i, a mi, mal que em pesi, em venen records d’una mare abraçant protectora el seu fill davant dels grisos en temps que no marxen.

Aquesta és la imatge que m’ha quedat i que encara em volta per damunt dels terrats d’aquesta ciutat podrida – com cantaven ja fa un bot grapat d’anys aquella colla de cornellanecs il·lustres -. Uns fems que van més enllà. No és la ciutat, és el món, el què està podrit. Per sort, del fem en neixen flors.

Flors com les d’aquesta primavera conjunta a unes quantes ciutats d’arreu del món. Una florida que ens recorda que cal que neixin flors a cada instant. Als 60, als 70, als 80, …

Cada generació ha tingut les seves manifas, les seves lluites, les seves històries. I cada generació ha tingut la seva Formentera ideal, la seva reposada Menorca i la seva Barcelona rebel i lluitadora. Una Formentera, una Menorca i una Barcelona que, per la força assimiladora del capital, acaben esdevenint una Eivissa comercial.

Aquesta segona onada d’acció ciutadana, la que encara avui és els carrers, m’ha enxampat llegint el Nosotros los malditos d’en Pau Malvido. Pau Malvido és el nom de guerra del clarivident menut dels Maragall. Un membre intel·ligent dels d’aquella generació que va veure com els seus germans més grans els robaven el futur i els deixaven penjats a les portes de les noves i flamants sales de festa democràtiques.

El Nosotros és un retrat, una foto estàtica enganxada a les pàgines de la revista Star, icona d’aquells anys de lluita i efervescència, que ens permet comparar aquells temps d’il·lusió amb aquests temps d’ara.

Llegida la cosa amb ulls d’avui, només preguntes: no som altra vegada en la mani llibertària del 76? Aquella que aplegava els maleïts de sempre amb un bon grapat d’integrats que veien en el roig i el negre de la CNT el darrer cartutx disponible contra el pacte entre botxins i fills oblidadissos de víctimes innocents.

No ens trobem, encara més, amb un nou febrer del 76? Aquell febrer de la llibertat, l’Amnisitia i l’Estatut d’Autonomia – no en sabíem més, tenim sis anys – que va sortir amb columnes ciutadanes dels barris, per aplegar-se al Passeig de Gràcia, exigint una ruptura que mai es va produir?

I nosaltres, i la nostra generació perduda? I la generació Txernòbil? La gent que, derrotats, anàvem de bar en bar, i creàvem el primer 15M amb el P.G.B. com a bandera? Si, si, el P.G.B., aquell col·lectiu sense líders ni rostres, només amb un còmic com a mitjà de comunicació comú i el Carlitros com a mèdium.

Que no havíem pres els carrers, nosaltres? Contra l’entrada a l’OTAN, per una Nicaragua sandinista o, ja més tard, per mantenir uns drets estudiantils que ens prenien fins i tot les suposades esquerres d’aquest país.

Que pagui Pujol pintàvem per les parets per tenir un transport públic digne i a l’abast de les classes populars.

I, després de robar-nos la ideologia, ens vam fer independentistes i vam batallar i córrer pels carrers en aquell 11 de setembre del 87 que predeia moltes coses que han anat arribant. I ara…

Sant tornem-hi que no ha estat res! Passen els anys, nosaltres ens reciclem, però ells persistexen. Tan difícil és humanitzar el món? Tan complicat és menjar-se els putos egos parits per una mare que no els estimava i els deixava amb la minyona? Sense tant de narcisisme, possiblement tots viuríem millor!

Els d’aquí, els que, malgrat que ens ho prenguin tot, encara tindrem un xic més que en d’altres contrades… o menys, si tenim en compta que encara hi ha món on el capitalisme no hi ha fet entrada. I els d’allà, el lumpen que ens fa de pares i ens neteja les merdes dels nostres amples bolquers occidentals.

Emprenyat pel remoreig de la bèstia immunda, em colgo sota els llençols. M’hi colgo pensant en la Vida –així en majúscula –per mirar de treure’m aquesta mosca que em persegueix i em tortura fins al moll de l’os. No marxa! No fuig! Que algú aturi el balanceig de la guillotina, si us plau.

Passada la guingueta al país de la veritat i l’amor, somric dibuixant el somni d’un demà enlluernador.