El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per si no ho has encertat, parlo de Pirates de Catalunya i de la seva aposta per la radicalitat democràtica, el coneixement a l’abast de tothom, i la transparència absoluta. Un programa que, inexistent als mitjans, ha restat amagat al gruix del cos electoral d’aquest país, però que ha començat a fer forat des de la xarxa i que té força camp per corre encara.

Dit això, entro a fer la foto fixa de les societats catalana i espanyola a través dels resultats – provisionals encara – d’aquestes eleccions.

La foto de la societat catalana és aquesta:

La força amb més recolzament torna a ser el silenci de l’abstenció, aquesta boira hermètica i impenetrable on el missatge polític és incapaç d’escolar-se i fer forat.

Més d’un milió i mig de persones s’han quedat a casa o, com passa amb un bon gruix de vots d’emigrants catalans, no han tingut ni la opció de votar des de la seva llar. Caldria mirar-s’ho!

Caldria analitzar tant el comportament dels primers i les seves causes, com començar a parir una nova fórmula que acabi amb un sistema feixuc i complex com és el del vot per correu. Oi més quan, com ha passat ara, les traves legals imposades a la crítica, han provocat el retard general del sistema actualment establert. Per què, jo hem pregunto:

Calia demanar avals als partits i agrupacions sense representació parlamentària?
Per què calia provocar els recursos d’empara que han fet retardar l’enviament de les paperetes a persones que volien fer l’esforç de votar per correu?

Una altra dada significativa: al nostre petit país, poc més de 3 milions de persones han fet confiança a partits amb representació parlamentària, i 2 milions i escaig han desconfiat d’aquests partits i han optat per altres vies, des de la passiva abstenció fins a vots a partits i coalicions de tot pelatge i condició, passant pel vot nul o en blanc.

Mig país sense veu és possible de silenciar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un 19% del suport dels catalans?

La foto de la societat espanyola (en tota llur pluralitat nacional) és la que us mostro en aquest document.

A l’Estat, gairebé hi ha un empat tècnic entre el partit que ha obtingut més vots i la massa abstencionista. Però, qui conforma la nebulosa silenciosa?

Aquesta és la pregunta que, qui conformarà govern, s’hauria de fer per a poder governar “para todos los españoles” com els agrada de dir. De fet, han de reconèixer que governaran amb el recolzament directe d’un 32% dels ciutadans de l’Estat, en edat de votar.

Em miro una altra bocinet de foto. Si, per una banda, el bipartidisme estatal s’esquerda amb el PP a deu milions de vots, el PSOE amb 7, i dues opcions que ronden el milió i mig de sufragis en el global de l’Estat (Izquierda Unida y UPyD); per l’altra, les opcions que venen “de provincias”, com es deia en temps reculats, entren amb la força de CiU, Amaiur, Iniciativa, Esquerra o el PNV; o amb la modèstia del BNG, Coalició Canària, Compromís, el Foro Asturias o Geroa Bai. Mirat així, els dos gegants apleguen poc menys de 18 milions d’individus, mentre que la resta superen unes no gens menyspreables 5 milions i mig de persones al seu redós.

Més interessant resulta però, de parar atenció a la clivella entre aquells que tindran veu al Congrés i aquells que no en tindran. Els xerraires que discutiran les lleis representaran a poc més de 23 milions de ciutadans, mentre que hauran de seguir fent política des de la societat civil, o passant de la política directament, uns no gens menyspreables 11 milions de ciutadans.

Si ens fixem a la dada, és més gent que la que ha optat per votar als polítics més alegres i feliços de la pell de brau, hores d’ara: Els del PP. El futur govern del PP haurà de tenir molt en compta aquesta situació a l’hora d’imposar polítiques gràcies a la sobrerepresentació que li dóna la Llei d’Hondt.

Un terç de l’Estat sense veu és possible de silenciar? Oi més quan el percentatge és similar a la del partit que ha de governar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un terç del suport dels ciutadans?
Si premen l’accelerador i es posen fatxendes, no es trobaran cada cop amb menys suport dels ciutadans?

Un salt en el temps: 2011-1933
Deixant el Senat a banda – la representativitat del qual és nul·la, fins i tot en la territorialitat que la Constitució li ha assignat -, faig un exercici curiós i que m’ha caigut a les mans per la coincidència de dates electoral -aquelles van ser el 19N i aquestes el 20N -, per la lectura de les memòries del cap de la CEDA – el PP dels temps de la República – i per la descoberta de la història electoral de l’Estat espanyol des dels temps de la Maria Castanya. A saber:

Donat que en aquelles eleccions van votar poc més de 8 milions de persones i en aquestes hem estat més de 24 milions, m’he vist obligat a fer percentatges i veure que, salvant l’anomalia del Partit Republicà Radical –el de l’emperador del Paral·lel -, els resultats dibuixen una Espanya que, malgrat els quaranta anys de franquisme, es manté tant diversa i plural com aleshores. Sobretot si fem l’exercici intel·lectual de sumar en un mateix sac als votants de la CEDA, els Agraris i la Comunió Tradicionalista –que, juntament amb la gent d’en Lerroux, van acabar formant govern.

Per sort, avui no hi ha pistoles a l’hemicicle, només paraules i xiulets, xiulets i força gent que es queda fora del sistema i que dibuixa alternatives d’acció en la seva quotidianitat.