Llibertat o desigualtat, aquest és la qüestió
Deixa un comentari
Avui ser revolucionari és ser liberal, això vol dir liberal de veritat, no oligopolis, no mercats sense regulació, s’entén?
— manel manchón (@mmcias) junio 26, 2012
Davant del neoliberalisme actual que, pervertint els principis liberals, promou les desigualtats, cal plantejar un postliberalisme que, retornant als orígens, promogui la llibertat com a bandera. Una llibertat basada en la confiança, el respecte i un xic de fraternal amor, sobretot per la diferència.
El neoliberalisme ofega la llibertat de mercat que ells mateixos asseguren defensar, l’ofeguen tot promovent el manteniment d’insans monopolis i oligopolis on uns pocs treuen benefici i acabant alçant infranquejables barreres d’entrada als possibles competidors.
Aquesta evidència econòmica té també una traducció social, una derivada social que es mostra en l’aturada de l’ascensor social que, els mateixos neoliberals, han utilitzat sovint com a exemple de la bondat d’un sistema que ells mateixos han pervertit.
Crec que, com deia Jaume Balmes – i aquí prenc un model ultraconservador per no caure en els paranys lingüístics dels temps que corren -, el bon govern és aquell que treballa pel benestar del major nombre de persones possibles.
I, aquest benestar, afegeixo jo, no és possible sense la oportunitat de ser lliure, de tenir el màxim de llibertat possible per aconseguir desenvolupar al màxim les capacitats del individu.
Arribats aquí, hom pot pensar que, en aquest model ultraliberal, els poders públics no hi tenen cabuda. Res més lluny de la realitat!
Els poders públics han d’empoderar la persona per a què sigui lliure, facilitant-los les eines, les habilitats i els recursos per a ser crítics i decidir lliurament sobre el seu esdevenir, tot detectant els paranys dels amics de les desigualtats. I això vol dir, principalment, transparència i educació (o accés al coneixement); i persecució de totes les pràctiques que generin desigualtats (inclosos els monopolis i oligopolis propis dels sistemes neoliberals).
És un esbós molt inicial d’un nou paradigma postliberal, una reflexió en veu alta que pot estar equivocada i que, potser, és plena d’idees preconcebudes que no tenen raó de ser, però aquest esbós dóna com a resultat un món més just, més humà i on, a través de la llibertat individual, s’aconsegueixen veritables ciutadans que, mostrant les seves diferències, són capaços de raonar-les en igualtat de condicions.
Seria aquesta una forma més digna de gestionar-nos com a bons animals socials i racionals que som?