El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d’un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d’aquells sortejos que espero m’omplin d’un plaer sideral.

Dissabte, al darrer moment possible i quan ja havia perdut tota esperança, m’informaven que era agraciat amb una de les entrades per gaudir de l’espectacle de Murrayfield en el millor moment possible.

Amb els independentistes governant Escòcia i el govern de Sa Majestat posant condicions al sentir sobiranista escocès, viure un Escòcia – Anglaterra del 6 nacions, en viu i en directe, pot ser apostlofant. I això que no s’ha de barrejar mai política i esport. Si més no, en aquest Estat nostre això no es fa mai, ni quan fa declaracions en Guardiola (… ironia).

Això si: El partit únic que viuré el 4 de febrer a Edimburg em costarà sang, suor i llàgrimes. Deixo la crisi de banda i em comporto doncs com un 1%, tot esperant que l’experiència s’ho valgui. Si més no, perquè fins que no s’acabi aquest món, dubto que torni a fer-ho.

El cost principal de tot plegat se l’emporten l’entrada i el vol. M’allotjaré en algun cau infecte d’aquests només aptes pel jovent i pels sonats – si teniu algun amic escocès que em vulgui acollir, serà benvingut – . I espero tornar sencer d’una experiència que hauré de recollir en algun dels meus relats.

Alea jacta est… la sort està llançada!

Només em resta aprendre’m aquesta cançó, el cant sincer del XV del card, l’himne popular de les gents dels Highlands:

Per cert, “Murrayfield, seo sinne rach!” vol dir “Murrayfield (l’estadi nacional del rugbi escocès), here we go! (que dirien els anglesos, però que és el gaèlic escocès per “ves que vinc!”)