El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir es va acabar una nova edició del Tour de França, i dijous farà 20 anys de la primera gran victòria d’en Miguelón als Camps Elisis de París. Ambdues efemèrides, podrien servir com a excusa per recuperar la memòria d’uns fets que em va tocar viure a l’Avenida de la Castellana. Avui és diumenge 19 de maig de 1991, tinc vint-i-un anys i, amb un somriure als llavis, acabo de saltar de la furgoneta que, bogeries nostres, hem engegat aquest matí ben d’hora per tal d’arribar a Madrid amb el temps just per veure arribar al noi de Balenyà enfundat de groc.

Amb senyera i barretina saltem les tanques i ens dirigim a sota el podi on, acabada l’etapa amb els braços alçats, veiem en Mencho més proper i, alhora, llunyà. Avui és 19 de maig de 1991 i el gran Miguelón ha quedat segon per darrera vegada en molts anys.

D’aquella jornada en recordo l’entrevista que en José Maria Garcia li va fer a mon pare que, amb les llàgrimes als ulls, li parlava en català. En recordo el podi i la calor, la calor i l’emoció de rebre un parent que havia fet una gesta espectacular. De la vuitada d’aquella efemèride, en recordo la casa de la iaia Pepeta farcida de periodistes i estranys. En recordo els carrers de Balenyà plens de veïns i amics. En recordo el mallot groc que encara tenim a casa guardat. En recordo la mala bava d’algun diari airejant privacitats. I, per damunt de tot, en recordo la foto que ara em miro i que m’ha ajudat a carregar-me d’energies cada cop que m’he trobat en un mal pas. És la instantània que, a casa la iaia Pepeta, vaig fer-me amb la copa d’una Vuelta que em va il·lusionar.

Dissabte, mentre l’homenatjaven a Balenyà, jo era lluny d’allà, però tenia el record d’un cosí que, des de la humilitat del murri, va enfrontar-se, involuntàriament, al món per a emportar-se la darrera volta a Espanya amb sabor català.