El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest vespre, el Barça es juga les garrofes europees amb un d’aquells equips que, a priori, encara s’han de fer un nom en el món del futbol europeu. Ara bé, tot i haver-se de fer un forat entre l’elit occidental que domina això de la pilota i les cosses, no vol dir pas que no es tingui una història i un rerefons interessant.

D’on ets?

Diuen que deia el poeta que qui perd els orígens, perd identitat. I per saber amb qui ens les hem d’heure aquest vespre, cal viatjar fins aquells dolços moments en que la mare Rússia acollia un tou de nacionalitats diverses sota les seves faldilles, Unes faldilles d’acer ben premsades per l’urpa de Iòsif Stalin, el nou tsar de l’imperi roig. S’estava construint encara un Estat de granota blava i cares brutes.

En un racó d’Ucraïna, els miners s’enfrontaven a la fosca gola de la imprevisible terra. Érem entre dues guerres i, la URSS del temible Iòsif, tenia fam d’herois. El gran heroi, el més treballador de tots, fou Aleksei Grigórievitx Stakhànov, l’home que, oblidant les necessitats humanes bàsiques, ho donava tot per la feina, i guanyava el concurs de l’anonimat personal a llaor de la productivitat de la seva mina.

Naixia l’stakhanovisme, el valor més preuat de qualsevol empresa –ja sia comunista o més partidària del capital -, en tan que un stakhanovista és un treballador que s’adhereix religiosament i amb devoció als objectius de l’empresa on treballa, és la mà d’obra ideal, la que mai es queixa, la que ho deixa tot per la feina, lògicament eficaç i perfeccionista, com no podria ser d’altra manera.

Pocs dies després de la gesta d’Stakhànov, es fundava l’Stakhànovets Stàlino – els stakhanovistes d’Stalin -, un club que, acabada la segona guerra mundial es digué Xakhtyor Stalino (els miners d’Stalin), i fa poc menys de vint anys que s’anomena FC Xakhtar Donetsk (els miners de Donetsk). Et sona? Ben segur que en el seu joc, encara hi ha la tossuderia laboral estakhanovista! Ens tocarà comprovar la força dels miners.

On vas?

Com l’anterior (D’on ets = Donesck), aquesta té a veure amb l’estadi (On vas? = Donbass Arena), però el tema no ve pas per un dels estadis més moderns d’Europa, tot i la seva evident espectacularitat, sinó pel que aquest estadi significa, si ens atenem a les filosofades futbolístiques d’un d’aquests entrenadors que, com en Pep Guardiola, té el nas cremat de rascar pàgines de llibres. I és que Mircea Lucescu és un savi amb molta lletra apresa i amb teories pròpies.

Entre les seves teories, n’hi ha una que assegura que el futur del futbol europea és en les antigues repúbliques de la Unió Soviètica. Ho amaneix amb un seguit d’arguments sociològics arrelats en la balança de les societats avançades. I, amb aquests requisits, assegura que no trigarem en veure els joves equips russos i ucraïnesos a les finals de la Lliga de Campions. També diu que  encara falta una mica per a veure-ho, però no hi ha cap mena de dubte que un equip com el seu pot fer ensopegar algun dels favorits, tot i que el Barça sembli un equip que va unes revolucions per davant de la resta de clubs de futbol.

Caldrà veure-ho aquest vespre: Podran els miners de Donetsk fer la seva incansable feina de camarades estakhanovistes? Veurem com despunta el futur somniat pel gitano de Donesk?

Les respostes a partir de les 8 en un camp de futbol…