El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 02b. Cor ovalat

Pare Rinus que ets dalt del cel…

Deixa un comentari

Demà passat en traurem l’entrellat, però, ara com ara, una cosa ja és ben segura: La “taronja mecànica” dels 70, l’equip de les meravelles parit pel gran artífex del futbol total, ja ha guanyat el Mundial.

Eps! I no dic pas que guanyi Holanda aquesta final. Jo no faig futbol-ficció, sinó que tiro de futbol-tradició.

Deixa’m que t’ho expliqui…

 

Rinus Michaels, que al cel futbolístic sia, és el primer vencedor del Mundial de Sud-àfrica.  

Desaparegut l’any 2005, l’etern entrenador, el pare filosòfic d’en Johan, seleccionador català, i d’en Frank; i l’avi intel·lectual d’en Pep, ja ha guanyat el mundial i, les coses com siguin, se li ha de reconèixer.

En vida, no ho va aconseguir. De fet va caure en la final del 74 contra Alemanya. I el seu primer hereu, George Knobel, ho va fer en la del 78 a Argentina, amb els seus mateixos jugadors i un estil de joc un xic evolucionat, però no tant com ara.

Justament, el Mundial del 74 va ser el Mundial més culer de tots, ja que en Rinus compaginava el seu càrrec al Barça d’en Johan, amb el de seleccionador holandès. Te’n recordes de la lliga d’en Johan?

Però, ara, un cop desaparegut, les seves ensenyances són darrera dels jugadors – no pas dels seleccionadors – de les dues seleccions que s’enfrontaran al continent on més es valora el futbol total.

A l’Àfrica els xala el futbol dinàmic, mogut, artístic, … El futbol enginyat ara fa uns quaranta anys, pel savi del Muntanyà. Una manera de fer que ha demostrat ser la millor manera de vèncer i convèncer a propis i estranys.

Ja sigui l’Espanya del pa amb tomàquet (amb 6 jugadors parits per la cantera del Barça en l’onze titular de semifinals) o l’Holanda de les tarongines ensucrades, diumenge, una cosa és segura: haurà guanyat la filosofia de joc que ha fet gran al Barça, la filosofia de futbol que va començar a construir, per aquests paratges, l’Agustí i uns fitxatges que, ja de bones a primers, ens han permès gaudir del futbol total a Can Barça:

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 9 de juliol de 2010 per Lluís Mauri Sellés

Una revetlla de comiat

Deixa un comentari

Però no de comiat comiat, sinó de comiat i a reveure, que ens seguirem per Internet, on pots trobar-hi els bocins de català que, de ben segur, et faltaran allà.

T’en vas amb pompa i circumstàncies, i, d’aquí un xic, sabràs per què t’ho dic això, sinó és que ja ho saps o t’ho diu aquest bon jan amb qui fas camí pels rius de la vida.

Abans, però, has de saber que ens retrobarem,
ja sigui allà… o aquí… o en aquell bocinet de cor que ens ha robat
la teva robusta i incansable vitalitat d’anhels ben alts i mirada
franca.

T’en vas i, com a comiat, ahir et vam dedicar una revetlla farcida
d’anècdotes i amistançades rialles. Una revetlla de Sant Joan, un
solstici avançat, avançat i diferent potser. Però és que hi ha catalans
que, per ser com sou, ja aneu pel món tenint-ho tot pagat.

La revetlla va ser viva i casolana,
potser més alegre i més trista que en d’altres ocasions, però en aixó
consisteix la vida, suposo. I és que la revetlla, la teva revetlla, el
teu solstici, va ser sense pompes, però amb circumstàncies, i després
sabràs per què tornen a sortir les fastuoses ostentacions i les
secundàries condicions que tot ho canviant amb la boca petita.

Marxes…
… però no marxes del tot.
Marxes…
… i no ho pots fer a qualsevol lloc, no.
Vas venir a espetegar al cor de Catalunya i ara t’en vas al cor d’Anglaterra.

I ara sí que parlem de pompes i circumstàncies, car Worcester en va parir el compositor. Land of Hope and Glory,
l’altre nom d’aquesta cançó, és l’himne del Partit Conservador. Ja
veus! Tu si que saps triar allà on anar a viure i treballar!

La felicitat t’hi és segura, perquè, encara que sovint no ens ho
sembli, la felicitat rau en l’amor i crec que d’aixó en portes un munt
a les espatlles i al cor, no?

Bé, deixem-nos de romanços i anem de
tavernes. I és que, quan vas dir on anaves, sabia que em sonava
d’alguna cosa… Worcester, Worcester, Worcester m’anava ballant pel
cap mentres era assegut al pedrís del mas plaent.

I, per fí, ho he trobat! I ho he trobat a la pantalla del Collins de la Sagrada Família:

Come on you warriors!!!

A partir d’ara, quan vagi a fer unes pintes al Collins per veure-hi bon rugbi, segur que pensaré en la Rosa de Cal Guiri, tot fent vida a les vores del Severn, el cabalós riu de les nimfes, l’Ebre de l’altre país de la creu!

I, qui sap, si, amb el temps i una canya, ens acabarem trobant fent footing a la vora del Severn, fent el got a la Taverna dels Cavallers o, encara millor, escoltant la ComeTogether Band en algun local d’aquesta teva nova llar, que, si ens ho permets, també és un xic nostra:

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 13 de juny de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Si el Barça ens va portar de copes, l’USAP ens ha portat el Planxot!!!

Deixa un comentari

Avant-matx:
Assegut al Collins, em llepava les ferides del cop de sang a les portes de l’Aimé Giral.

Per què tant poques entrades pels clubs i tantes per l’organització? Per què s’entesten en treure color a les grades per encabir-hi joïes i cares llargues? Cal una reflexió seriosa i no és pas per mi, sinó per la gent d’un equip que, en proporció d’afeccionats, vindria a ser el Barça del rugbi europeu. Només 10.000 entrades d’un camp de més de 50.000 places? On s’és vist això? Per què aquest insult als sentiments i al color a la graderia?

Primer temps:
El Collins
va ser una festa, ja que el 33 va retransmetre el partit amb la boca petita
(analògic i sense avisar). Malgrat tot, el rugbi es va escolar a les
llars catalanes i va anar un xic més enllà dels que tenim el cor ovalat.

Una primera part, ruda i endropada, amb una USAP
adormida que, mica en mica, va anar donant mostres d’allò que sap fer,
i molt bé per cert. El joc ràpid, el seny i la rauxa, el cor i el talent intel·ligent va acabar de donar l’esperada Fusta Final al club català.

Si ahir Perpinyà va ser una festa; aquest vespre el Castellet, on encara n’hi deu haver algun d’adormit, serà un espectacle. I és que, a quarts de vuit de la vesprada, arriba l’esquadra que ha conquerit París. Un París agenollat als peus d’una joveníssima llegenda local: Jerome Porical, el noi de Pesillà.

I és que encara recordo aquell partit de Nadal. L’USAP s’enfrontava al Castres en el darrer matx de l’any a l’Aimé Giral. Era el debut en lliga de Dan Carter. I naltros erem allà!!!

Però, en Dan no va acabar d’arrencar amb la força que l’esperàvem: Potser el jet lag, potser la tramuntana, potser… Al minut 53, el mig d’obertura all black era substituït per un jove darrere de la cantera de l’USAP. El seu nom: Jerome, Jerome Porical.

I en Jerome va fer un recital de joc: xuts a pals amb excel·lent encert, inici i final d’un assaig imperdible, recuperacions de somni, … De fet, aquell dia va girar el partit i va començar a caminar la llegenda del noi de Pesillà.

Una llegenda que també va patir l’Stade Française en pròpia carn. Ja que va ser el noi de Pesillà de la Ribera, qui, amb la seva modestia habitual, va trencar el partit i va conduir el quinze català a les portes del Planxot que acabem de guanyar!

Eps! Sense desmerèixer un col·lectiu de veritables sang i or parits pel planter català. Gent com Nicolas Mas, el gran capità!; David Marty, un llucet de 90 quilos; o Guilhem Guirado, el ferreny taloner ceretà, per posar tres notables exemples ben vius en aquesta divinal temporada:

 

Segon temps:
Però més enllà del joc, sempre hi ha la llegenda. La llegenda dels Porical.

Una llegenda que s’endinsa en els mateixos orígens dels arlequins de Perpinyà. I és que Porical no és un cognom desconegut en la “reraguarda” catalana.

L’avi d’en Jerome, en Paul Porical, va ser darrere de l’USAP
abans de la segona guerra mundial, va jugar set finals del campionat de
França, tot i que només en va guanyar una, la del 1938 contra el Biarritz.

Son pare, Gerome, també va ser darrere dels de Perpinyà, tot i que, en aquest cas, es va quedar a les portes de la victòria en la final del 77. L’any en què moria Paul Porical a Perpinyà.

Fou llavors quan el jove Jerome li va prometre el campionat a son pare o al seu avi en el llit final?

Seria bonica la història, però en Jerome encara trigaria vuit anys a néixer! (:-D)

En qualsevol cas, segur que la nissaga Porical, el seu compromís de
sang i or, la victoriosa experiència de l’avi i la desfeta del pare en
les mateixes circumstàncies, hi tenen alguna cosa a veure en tot plegat.

Sigui com sigui, avui podem dir:

Hume, Porical i Marty ja sou història viva de l’esport català!
L’USAP ens ha tornat el Planxot!!
Gràcies Barça!!! Gràcies USAP!!!
Gràcies Pep!!!! Gràcies Porical!!!!

TERCER TEMPS:
1.- Els nens es van menjar els diners, quan l’UNICEF blau-grana va guanyar l’AIG d’en Cristiano.

2.- Els pagesos s’han menjat els cotxes, quan el modest Groupe Frayssinet ha guanyat els MichelinRenault de Clermont.

3.- Catalunya, 3 (copa, lliga i… planxot!) – Espanya/França, 0

Tota una lliçó d’humil esforç ple de sang i or, de rauxa i seny, de catalana universalitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 7 de juny de 2009 per Lluís Mauri Sellés

L’USAP – Clermont pel 33? L’USAP DIU QUE SI!!!

Deixa un comentari

Segons informa el web de l’USAP, la final de Paris es transmetrà pel 33 i amb comentaris de Catalunya Nord:

http://www.usap.fr/ca/usap-6000.php?AnID=52&CatID=53&ArtID=501

A vegades, sembla que les paraules de Martí i Pol perden pes en el “tot està per fer” per carregar en el “tot és possible”.

Alé l’USAP, TV3 i en Bacque són allà!

Eps! Si l’USAP no ha corregut massa, és clar

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 5 de juny de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Alé l’USAP, nostru és el campionat!

Deixa un comentari

Falta poc més de dos dies perquè l’esport català segueixi fent història! Aquest cop la cita és a la ciutat de la llum, Paris.

Després del Vic, el Reus i el Barça sobre patins; després de tenyir de blau-i-grana Madrid, València i Roma. Ara és l’hora de la sang i l’or a la ciutat de l’amour!

I és que dissabte al vespre, Nicola Mas encapçalarà la riuada d’una Tet desbordada que prendrà el TGV per conquerir Paris!

L’USAP arriba a la final després de vèncer l’Stade Français, l’equip que va lesionar Dan Carter en un partit de lliga regular farcit d’èpica catalana. Però davant els catalans, els fills del brau Vercingetòrix, potser domats per la mà d’un lleó, no donaran camí franc als catalans.

El Clarmont de Luvèrnia disposa d’un dels jugadors més ràpids del campionat francés i ha derrotat la potent esquadra de Tolosa, l’altre gran club del rugbi ben peixat de diner.

A més a més, la final es presenta amb uns antecedents que encara la fan més disputada i és que, en els dos encontres de la lliga regular, l’equip arvern va guanyar a Clermont i l’USAP ho va fer a Perpinyà.

L’aventura rossellonesa començarà a l’estació de Perpinyà, l’estació de Salvador Dalí, el “centre del món” segons el geni universal, o cercant-ne un sinònim prou avinent, català, que vé a ser el mateix. El transport, el TGV (aquell tren de velocitat variable segons la centralitat del poder). El destí… la glòria.

I és que com diuen els meus compatriotes:

Alè l’USAP, les catalans son là

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 4 de juny de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Bang!!!

Deixa un comentari

Quan sóna el despertador, no té esma per anar a córrer. Tot i que ho havia previst, n’Einar es desperta cansat i, tot i que s’aixeca del llit, es mira la muda d’esport amb un  tel de desconfiança i treu un ull per la finestra sense gaire convicció. La boira cobreix camps i cases, preludi d¡un dia de sol radiant i intens.

Estintolat al llit, la son li ha fugit, i es decideix per reviure de nou les aventures del seu homònim. Víking elèctric i enamoradís, amb qui sempre s’ha identificat. Si més no, des d’aquell dia en que va plorar per primera vegada la mort del gran heroi d’aquesta aventura gegant. El nostre Einar sempre ha estat enamorat d’una Morgana, que només té ulls per algun Eric, i el rebutja amb desdeny.

Les més de dues hores del film se li fan curtes altra vegada. Les llàgrimes li tornen a caure amb el funeral final. De nou, es veu vençut i camí del Valhala, com tants cops abans.

Després, esmorza d’una esgarrepada i fa un xic de dissabte. Se sent més buit i sol que mai quan, havent dinat, baixa a ciutat en cotxe, tormentat, potser, per l’asolellada del migdia.

En arribar a Barcelona, s’ajaça a l’ombra d’un d’aquests arbres forans, replantat per ciutadans, per a creure’s més propers a la natura. Llavors, treu un llibre de la bossa i es descobreix en un estadi de rugbi curull de gent com ell, que només tenen “el desig de portar una vida agradable i còmoda.”

Amic com és dels All Blaks i el bon rugbi, però, maleeix aquella barroera trepa d’arreplegats que juguen a l’anti-rugbi per anul·lar al gran Jonah i rebaixar el rugbi al nivell del futbol. Segurament, el rinoceront va guanyar el campionat del món que va generar sud-africans, per primer cop. Però també va convertir el rugbi en futbol. I això, a n’Einar, li cou com una patada al baix ventre.

Acabat el llibre, anota un paràgraf:

Els blancs sud-africans vivien en la mateixa òrbita que els habitants més privilegiats del món occidental. Les seves vides se centraven en la feina i la família, en el desig de portar una vida agradable i còmoda. La política rarament i tenia cap rellevància. La diferència amb la resta del món consistía en el fet que, casualment, vivien de bracet amb un dels pobles més pobres i injustament tractats del planeta, i que la seva bona fortuna, la raó per la qual els blancs sud-africans gaudien amb molta probabilitat del nivell de vida més elevat del món (i, sens dubte, de la qualitat de vida més confortable), estava directament relacionada amb l’infortuni dels seus veïns negres“.

De cop, se li genera un dubte, però…

¿No és aquesta la situació del seu món actual, d’aquest món d’europeus i nord-americans de vida confortable que viuen de bracet amb una humanitat a la que es mirem amb la por d’un boer i sobre-armats de lleis per a protegir-s’en?

N’Einar s’aixeca amb un núvol de dubte que cada cop se li fa més gran i se li concentra, dolorosament, al peu esquerra. El núvol esdevé tempesta i el peu, l’esquerra, se li infla d’aital manera que, quan camina, li provoca un dolor intens que li fa veure ocellets voltant per damunt del seu cap.

Quan arriba entre companys, sent una suor freda que li amara cos i ànima. Quan se n’adona, trontolla com la més dèbil de les criatures i es desploma al terra com un sac buit. Un tret! Ben bé com un tret llançat per l’arma d’algun Walus en cerca d’acceptació al clan. Un tret ben donat que li xucla forces i energies. Els àngels que l’envolten li troben l’ànima i li retornen al sac d’oblit: N’Einar, agraït, torna a la vida.

Al vespre, en tornar a casa, n’Einar es troba més sol que mai, i es mira el món que l’envolta amb ulls aliens. No pot seguir girant els ulls només per portar una vida agradable i còmoda, perquè sap que mai hi hauran vides agradables i còmodes, fins que no s’acabin les separacions.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 18 de maig de 2009 per Lluís Mauri Sellés

I al principi… tot fou música

Deixa un comentari

“La maduresa de l’home consisteix a trobar la serietat que de nen posava en les seves joguines” (Friedrich Nietzsche)

Les coincidències estelars d’aquest univers etern són tant burlesques i entremeliades, que no s’estan de maridar un sublim concert de cant coral – dins d’un cicle de música i astronomia-, amb una obra literària que, enfonsada en el cor de la Barcelona compositora, es desenvolupa en la cara oculta dels sons, i amb una dansa del perfecte esport que, a Perpinyà, té en la Cobla Mil·lenària qui n’inicia el sant ritual.

Emulsió de Ferro, de Sebastià Jovani, és l’opera primma
d’un paio que viu entre les idees i les subvencions. No és pas un
retret. Es tracta d’una simple constatació que ajuda a fer-se una idea
d’allò que el lector pot trobar-se entre les pàgines d’aquest concert
de lletraimpresa: Un cant improvisat al barceloní barri de Gràcia dels anys 70 i d’una fauna que n’ha construït el seu tarannà lúdico- rebelico-festiu.

El cabaret berlinès comença d’una manera massa feixuga i hom
córre el risc d’abandonar-ne la lectura per trobar-hi massa tòpics
propis de la literatura de lladres i serenos de tots els temps. Però,
si hom aconsegueix superar aquesta primera impressió, i s’apunta al joc
d’en Sebastià, es troba un món farcit de bons i dolents i gent del
carrer que l’agafa pels ous i l’enlaira cels enllà.

Entre artistes i gitanos, hom ensuma el tuf d’etílica poesía anarcosubvencionada i s’endinsa pels calls de la gauche sublim que s’amagava rere la gauche divine amb qui compartiren temps i escenaris.

El retrat costumbrista d’un dels manobres del Gràcia Territori Sonor és farcit de cameos amb nom disfressat: Macromassa, Victor Nubla o Pascal Comelade
són alguns dels personatges que un nas atent pot recollir entre la
lletra d’aquest concert literari. Ritme de música experimental i humor
de tapes i cerveses són elements constitutius de l’obra d’un pitagòric
que, com el seu mestre, creu que: al principi… fou la música.

Una música que és en la base del via crucis de transport públic urbà fins el sublim barri de la Bonanova.
Un d’aquells indrets de la ciutat que demana de la capacitat de levitar
per tal de no embrutar-li els terres amb passes d’obrer de taverna i
línia de muntatge. Allà, a l’antiga Capella de les Mares Reparadores.
És a dir, l’actual Espai Pere Pruna, hom banya les ferides en un liniment coral farcit d’humor i savoir faire. Cinc cors de perfecte execució (l’angèlica jovenalla del Juvenil Diaula; la descarada proposta del Jove Diula; la potència sonora del Cor Albada; i la contrastada maduresa dels Cors Signum i Ariadna) ajuden a traginyolejar el trànsit de la llum a la fosca del divendres i a comprendre amb més força encara l’hermetisme que desprèn l’emulsió de ferro i les còsmiques ensenyances de Pitàgores de Samos:

“Recentment, un satèl·lit de la NASA
descobreix que el Sol emet sons amb una freqüència tres-cents cop més
baixa del que l’oïda humana pot captar. Precisament, es deia que la
música de les esferes era inaudible, no eren els sentits sinó l’intel·lecte qui la percebia; la música del Sol no se sent, s’ha descobert gràcies a l’intel·lecte.” Ens diu Bertran Romero Sala, del Cor de la Capella Francesa en el díptic del cicle ja esmentat.

Com també és inaudible a l’oïda humana el ritme de l’Aimé Giral de Perpinyà. Un ritme que, nacut en les regalades notes de la Cobla Mil·lenària -filla de la terra que va parir la sardana, és a dir, aquella que s’esten entre Figueres i Perpinyà-, continua a cop de drop i assaig.

La Mil·lenària introdueix l’espectador en el ritual usapista amb tres mostres de variada musicalitat: La Santa Espina, l’Estaca i el pasdoble valencià més internacional: El Gato Montés de l’il·lustre Manuel Penella. Després són Arlequins i els que venen de Luvernia els que marquen el ritme a cop de drop, assaig i partit emocionant.

“Els
mites, els pensaments dels filòsofs, les intuïcions sobre la natura i
l’origen de les coses acaben coincidint amb el que ens diu la ciència
sobre la realitat”, una realitat que es vesteix de sang i or i musica estel·lar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 26 d'abril de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Catalunya: art, esport i cultura

Deixa un comentari

La setmana tot just clausurada ha estat una setmana d’amistats, d’amistats i d’artistes, d’artistes i vides creuades, de vides creuades i… Iniciada en un teatre vendrellenc ha acabat en un estadi perpinyanès.

Entre les dues capitals catalanes, hi ha hagut una doble descoberta al cap i casal.

M’hi acompanyes?

Si ets aquí és que has volgut seguir. Som-hi doncs!

Diumenge a la tarda, els més joves penedesencs feien tota una exhibició al Teatre del Casal Familiar de la capital del Baix Penedés. Els Pastorets Infantils del Vendrell em mostraven la capacitat artística d’un jove planter d’amics que, vist des de platea, es notava que s’ho passaven d’allò més bé damunt l’escenari. Més enllà de poder gaudir de l’evolució artística de nebot i fillola, vaig xalar amb un grup d’actors de nova fornada liderats per un Lluquet i un Rovelló d’upa!

La setmana, com deia en el pròleg de l’apunt, va seguir amb dues sublims vetllades en dos racons poc coneguts de la Ciutat Comtal. Dos racons amagats que van servir d’incomparable embolcall per tastar la bona salut de la cultura amateur d’aquest país. Una cultura construïda, en part, per les dues persones que em van estirar els fils de la curiositat: l’Albert, becari de la línia de Creixement de Noves Empreses de Barcelona Activa, i la Mercè, “cancerbera” del Departament de Sistemes de la mateixa institució.

Dijous al vespre, el Paranimf de la Universitat de Barcelona, un temple consagrat a la deessa Sapiència amb tota la iconografia d’aquesta religió sacra que se’n diu ciència, va ser el lloc on la Coral de la Facultat de Psicologia i l’Orquestra de la Universitat de Barcelona van oferir-nos un concert excepcional. Després d’una primera part lleugera i de cants populars, es va passar a una segona part enriquida amb tastets del Rèquiem de Mozart i de Carmina Burana. L’Alegria de Haendel, el cant final de l’espectacle, va acabar de reforçar la “professionalitat” del grup amateur que feia l’actuació. Sens dubte, una experiència que cal recomanar, si en teniu la oportunitat!

Divendres, a la nit ja, l’escenari del remenut i acollidor teatre del Centre Moral i Instructiu de Gràcia va dividir-se en dues parts que es van anar separant una de l’altra. Una batalla artística entre dos actors, dos personatges, dues vides, dos móns separats per l’empremta sempre present dels messianismes. L’obra, Adreça Desconeguda de Katherine Kressmann Taylor se sitúa en els convulsos anys 30 –temps de crisi econòmica i humana sense precedents-. El contingut de la peça resulta, però, de fervent i colpidora actualitat!

Una història que poua en la profunditat de la natura humana, un conjunt de monòlegs i contramonòlegs de nivell, … Els actors, amateurs com no!, treballen el text amb suficiència i garanties. Això fa que els girs se succeeixin constantment fins al sorprenent final. Teatre d’autor, d’aquell que demana d’una bona direcció, d’un bon lligam de texte amb escenografia i d’una capacitat memorística força rellevant. La capacitat de de dos actors que, com en el cas del dijous, són amateurs amb prestància de professionals!

I arriba al dissabte de Perpinyà, tota una tradició reinventada!
Més enllà d’un partit complicat contra un rival de nivell, el dia ha estat per l’exposició de fotografies de rugbi amateur nord-català al Palau dels Reis de Mallorca i, encara més, per la gent de la Penya Les Barretines!

Un col·lectiu eixerit i que ha fet d’anfitrió als que, des d’avui, ens considerem membres de la Secció Sud de Les Barretines. Un president cuiner, un grup de simpàtics i garlaires catalans, un bon tec i bons vins de la terra … han ajudat a preparar el partit, tot dinant a la fresca dels carrers de la capital del Rosselló. Un àpat que, com no podia ser d’altra manera, ha acabat amb un cafè a l’Escola de Rugbi de l’USAP, el temple dels savis de l’esport de l’òval! Tota una experiència que, de ben segur, es repetirà, ja que, com diuen els amics de Les Barretines: “Alé USAP, lé catalan son là!

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 18 de gener de 2009 per Lluís Mauri Sellés

USAP de baixa intensitat

Deixa un comentari

L’USAP que s’ha enfrontat avui al Castres ha estat una USAP de molt baixa intensitat. De fet, ha deixat el domini del partit en mans del Castres.

El debut en lliga de Dan Carter ha estat fluix, esperem que per falta d’adaptació al rugby europeu. Poques curses, quatre xuts entre pals fallats -algun d’ells força clar- i una manca d’idees poc habitual en la manera de fer de l’estrella maorí.

Però l’USAP ha trobat el seu puntal en un jugador excepcional. Un home de la terra que ja va acabar la temporada passada amb molt bones maneres. Un català que, en el matx d’avui, ha donat tot un recital d’entrega, força, intel·ligència i velocitat. El rossellonès Jerome Porical ha sortit al minut 53, ha tallat força jugades dels olímpics de Castres, ha xutat el tercer tir entre pals dels arlequinats, empatant un partit que, en la segona part, encara perdien els de Perpinyà per 6 a 9, i ha estat el jugador que ha tancat la jugada de l’assaig que ha capgirat el marcador a favor dels catalans. Un partidàs d’un veritable sang i or!

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 20 de desembre de 2008 per Lluís Mauri Sellés

L’arlequin maquisard au Perpignan

Deixa un comentari

Un vent furient colpeja una persiana. L’aire dansa i s’enfila i retorna de nou a batre’s amb més força damunt les lamines de fusta que resguarden l’arlequí maquisard. Xiulet persistent i espaordidor per ànimes dèbils. L’arlequí s’amaga, el maquisard treu pit. Un armari, una taula, una cadira, un llit… un llibre… molts llibres. A resguard de la tramuntana, l’arlequí maquisard llegeix. Llegeix i recorda. Recorda i parla. Parla en veu alta i potent. Potser canta?

Com una tramuntanada han passat els Arlequins per damunt les abelles albigeses. 45 a 7. 45 a 7 ha estat el resultat del primer partit de rugbi vist en directe per l’arlequí maquisard arribat de les altures del Tec. Espectacular!

El nou Aimé Giral tant sols conserva la porta del vell estadi de l’equip català. Les reformes actuals han de portar-lo a les 12.000 places. 12.000 arlequins animant els herois celestes del nord de Perpinyà. En un racó, les dues aficions més sorolloses canten barrejades i animen els seus equips en germanor. El groc i negre albigès es confon amb el sang i or català. Les comparacions són evidents: Com seria això en un camp de futbol del sud?

La força del joc atrapa el llec en la matèria i més encara quan, al finalitzar el match, els jugadors d’ambdós equips fan pinya al centre del camp. Natura en estat pur! Força i valor! Amor i respecte! Fraternal llibertat republicana!

El Cant de l’USAP està guanyant la batalla de l’Aimé Giral. Després de cada assaig, la festa del càntic de nova factura prèn al públic que el coreja. L’arlequí maquisard deixa les muntanyes i dansa al ritme del victoriós càntic nord-català. “L’Estaca” resta reclosa a l’entrada dels equips. Ben pocs la canten. L’arlequí maquisard no s’atreveix, però, com els seus compatriotes del nord, brama un “Sempre endavant!” i imita el tren de l’U-SAP! U-SAP! que empeny les melées cap a terreny albigès.

Al nord de Perpinyà, l’usapista Aimé Giral i el dragonià Gilbert Brutus són els temples identitaris del barri dels gitanos catalans. Sang i or! Més amunt, l’aeroport. Més avall, l’avinguda que mena al Castellet i a la porta de Nostra Senyora.

Perpinyà reviu la processó de la Sang. La processó de vigatanes i vestes vermelles, la processó dels catalans, la processó del vermell sentimental. Vermell sentimental que domina els llibres de vell d’un passeig que es vol francès i es dol català. Els ulls d’un jovincell Llach miren el vianant des de la caràtula d’un single de quatre cançons ja oblidades en el record. Records d’un passat aliè i llunyà, records d’una generació de sud-catalans que cercàven brins de llibertat… Com el bon aroma d’una vella bota de roure retorna a glopades el record d’antany. Aires de Perpinyà.

L’arlequí maquisard s’endinsa pels carrerons del casc antic. Una llibreria. Una llibreria com qualsevol altre, com qualsevol de les llibreries del sud. L’aparador però parla de llibertat i d’idees, de les idees que es mostren al capdamunt de tot d’aquest indret de cultura amb majúscules. I és que, en aquest santuari literari, una exposició reforça la presentació d’un llibre que, al sud, ha de recórrer el negre camí de l’oblit. Lluny, ben lluny dels canals de circulació oberts al comú dels mortals. Ai! Quin aire més nítid que es respira en confrontar idees en llibertat! Llibertat sense pors! Llibertat sense ferides! Sense ferides persistents, però que ja haurien d’estar tancades. Ferides que encara supuren i s’alimenten del pus de la ignorància!

Com una tramuntanada que tot ho neteja! Aquesta Catalunya encara és com una tramuntanada que tot ho neteja i escampa les boires de la por. De la por a la diferència, de la por en la ignorància! De la por a la coneixença! A França circulen les idees. A Espanya, la por.

A Espanya, la por, perquè a la pell de brau encara no hem après que no s’ha de pretendre civilitzar, sinó formar persones lliures i caràcters sobirans, caràcters sobirans capaços d’entendre i entendre’s sense defugir els seus principis, la seva manera de ser. Aquí, l’horror encara ens fa beure la por a glopades, mentre en d’altres indrets, com al país del bling bling, ens tornen a mostrar on és la llibertat, la llibertat de les muntanyes, la llibertat dels cims, la llibertat de les idees, la llibertat dels sobirans, la llibertat d’un arlequí maquisard que descansa en un llit d’una rònega pensió de Perpinyà… On és el menjar?

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 23 de març de 2008 per Lluís Mauri Sellés