Ahir vaig tenir la satisfacció de presentar a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell el llibre d’Aleix de Ferrater, Arrels d’escuma. Presentar el llibre d’un amic és alhora un gaudi i un compromís, sobre tot perquè es difícil dir coses que no penses i de vegades et sents en l’obligació d’exagerar una mica la nota. No és aquest el cas, donat que el llibre de l’Aleix té algunes de les virtuts que m’agradaria que tingussin les coses que jo escric: concisió, claretat, i sensualitat, entre d’altres virtuts.
Si seguiu llegint hi trobareu el text de la presentació.
La fotografia és de fa prop d’un any, quan vam coincidir en una presentació d’un dels meus llibres.
PRESENTACIÓ D’ARRELS D’ESCUMA, D’ALEIX DE FERRATER
Moltes vegades comencem les presentacions o les intervencions dient que és per nosaltres un honor ser en un lloc determinat fent una cosa concreta. Aquesta és una expressió que a mi no m’agrada. Per tant, diré que per a mi no és un honor ser aquí. El que és en realitat és un immens plaer i una gran satisfacció, dos conceptes molt més lúdics i gratificants que no pas el d’honor, que té unes certes ressonàncies caballeresques o militars que no comparteixo. Dit això, vull en primer lloc, donar les gràcies a l’Aleix per permetre’m presentar el seu llibre.
Quan es va posar en contacte amb mi per demanar-m’ho, ell mateix us ho pot confirmar, no vaig dubtar ni un sol instant; de fet, he de confessar que abans que m’ho proposés jo ja tenia previst d’oferir-m’hi, en el cas que volgués fer una presentació del seu llibre.
Aquesta resolució i convicció, per part meva, surt de diverses variables que conflueixen: en primer loc, és clar, que el llibre m’agrada; però també, evidentment, l’amistat, una amistat curiosa, si em permeteu que ho digui amb aquests termes, una amistat que neix o sorgeix dels comentaris mutus que ens vam fer via correu electrònic a les respectives obres quan, a principis del 2007, vam coincidir com a finalistes a un Premi de Poesia que convoca el portal Joescric, i que finalment va acabar guanyant, de forma absolutament merescuda l’Aleix.
A partir d’aquí, es va generar una relació que hem mantingut encara que hagi estat de forma més intermitent del què hauríem volgut, i que s’ha concretat en la presentació per part seva del meu segon llibre, a Rubí ara fa prop d’un any i en la coincidència conjunta en algunes presentacions de llibres propis i aliens.
Potser perquè no pot ser d’una altra manera, la proposta poètica de l’Aleix està fonamentada en l’expressió d’una exacerbació jo diria que gairebé vehement dels sentits.
Arrels d’escuma, l’obra que com he dit tinc el plaer i la satisfacció de presentar en aquest vespre de gener en aquesta Biblioteca, és un elogi de la sensualitat obtinguda a través de l’olfacte, el tacte el gust i l’oïda que són els sentits a través dels quals, encara que no exclusivament, l’Aleix estableix i ens transmet la seva percepció del món. Una percepció que queda clara en el primer poema del llibre, que ve a ser una mena de declaració de principis:
REGAL D’ESTIU
Regal d’estiu a les mans,
llum àuria de marina
en un mirar pervers.
Espai de transparències,
l’estímul d’un oreig
que s’allarga, i viu.
Al llarg i a través del present poemari, l’Aleix olora i ens fa olorar la platja, la sal i la pluja, ens parla del tacte del silenci i de la nit, retroba veus, escolta els grills, beu copes enverinades o fins i tot es pren una banya de croissant sucada en la pròpia sang. La poesia de l’Aleix, és una poesia feta de flaixos, imatges que es dibuixen a partir, com deia de l’explosió dels sentits. En alguns moments és gairebé fotogràfica, i sembla com si l’autor ens vulgui explicar la fotografia amb símils auditius, olfactius, o tàctils.
No estem doncs davant d’una poesia exuberant i recarregada, ben al contrari, els versos que conformen els poemes que l’Aleix ens ofereix, no solament en el llibre actual sinó, insisteixo, també en el previ, i prou m’imagino que en els futurs, solen ser senzills, clars, gairebé transparents.
Si em refereixo a la poesia de l’Aleix amb el qualificatiu de directa o senzilla, no ho faig per treure-li un sol grau del seu valor i interès. Ben al contrari. El que pretenc aquí, és remarcar que quan escriu, el nostre poeta no es perd en subterfugis ni disquisicions vanes com de vegades tenim tendència a fer alguns altres, més donats a un cert barroquisme formal, malgrat que perseguim la mateixa finalitat de recrear imatges concretes, sensacions o percepcions per als hipotètics lectors.
L’Aleix resol el tema enllestint molts dels poemes en la major part dels caos en no més de set o vuit, màxim deu, versos. Però és que en aquests set o vuit versos que rarament van més enllà, en la mètrica lliure, de què estan dotats la major part dels poemes, de les set o vuit síl·labes, és a dir, en un màxim d’unes cinquanta o cinquanta cinc síl·labes ja ens ha dit el què ens volia dir. I nosaltres hem entès tot el que havíem d’entendre, i hem sentit, en el sentit sensorial del terme, el que havíem de sentir
I és molt difícil fer poesia senzilla. Cal tenir molt clar el que es vol dir i cal saber-ho dir molt bé per evitar caure en el que molts altres autors que se les donen de clars i senzills solen caure, que és en la cursileria més absoluta. L’ús de termes col·loquials, o de paraules populars dota d’un contingut, si cap, encara més sublim i interessant els poemes de l’Aleix. En molts poemes, podem gaudir d’aquesta sensació d’estar percebent una imatge estàtica, i en d’altres ens trobarem amb una acció que sembla que quedi suspesa per tal que el poeta pugui captar-la i transmetre’ns-la.
En l’obra de l’Aleix, hi ha algunes presències constants: d’una banda el mar, que ens arriba a través de tots els sentits, la seva salabror, el seu color, l’olor, el tacte de l’aigua, el soroll, la remor de les onades…, i de l’altre la presència femenina, també constant i perceptible en la mateixa mesura. D’alguna forma, tot això queda condensat en el poema que dóna nom al llibre i que està format per preciosos decasíl·labs.
ARRELS D’ESCUMA
Turons de marina i vent, aferrats
als paisatges d’oliva i als merlets
de sang i suor cara avall, encesa.
Cau la tarda. Només s’escolten grills
i el bes de la pell entre llums d’espigues.
Cerco el tacte de la nit a les fosques,
moc el cap, i afirmo, davant l’enyor,
el dubte i l’adéu de la sal sentint
enterrats aquests peus d’arrels d’escuma
O en el següent, que duu el títol de:
UNA ONADA
Només vull escoltar
el ric silenci
que m’acompanya aquest matí,
ple de tota la senzillesa
que murmura
una onada rera l’altra.
Això ens porta a un altre aspecte a destacar del llibre, o potser seria millor dir dels llibres, de l’Aleix que és la sensualitat que totes aquestes imatges transmeten, una sensualitat que comporta un erotisme, sovint explícit i elegant, perceptible en molts dels poemes com ara el titulat “Primavera” .
PRIMAVERA
Estimo tot el teu cos
com tota aquesta primavera,
verdíssima,
obert a pell de gallina,
a llavis d’estiu sense parar,
i esquena encesa de llum blanca,
vivíssima,
palpant el terratrèmol infinit
de les cames, i el xiscle
de les mans arrapades al capçal,
com el baix continu, que s’allarga
lent, plaent a càmera lenta.
Bé, quan un fa una presentació d’un llibre d’una persona que aprecia sempre té el dubte de si ho haurà fet bé, de si haurà dit massa coses o s’haurà quedat curt. En tot cas, en aquest cas, ens queda la tranquil·litat que la gent que es faci amb el llibre difícilment quedarà decebuda i aviat oblidarà si el presentador ha dit alguna cosa poc correcta.
Acabaré com potser hauria d’haver començat: si li hagués de posar un títol a aquesta presentació seria una cosa així com: Aleix de Ferrater, o la poesia dels sentits i la percepció.
Moltes gràcies, i si us sembla bé passem la paraula al poeta.