Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

S’acaba l’any… i torno a tenir dues mans!

És una obvietat, però s’acaba l’any. Per sort, no faré el traspàs del 2008 al 2009 ni enguixat ni embenat com a conseqüència de la fractura del 5è metacarpià que em vaig fer el 8 de novembre, però d’això no n’he estat segur fins fa poc més de dotze hores. El fet de dur el canell i el dit alliberat m’ha dotat, encara que només sigui per avui, d’un petit bri d’optimisme.
Aquestes darreres setmanes havia caigut en una mena d’estat pre-depressiu que m’ha dificultat molt dedicar-me a tasques d’allò que podríem anomenar manteniment del bloc. Ara, que ja puc fer servir gairebé al cent percent la mà dreta, seran moltes les coses que recuperaran una normalitat gairebé oblidada. Entre elles, la possibilitat d’escriure com a mi m’agrada, primer a mà, per a passar el que escric després a l’ordinador. Per a mi és una qüestió de qualitat. Digueu-me classicó. Que això sigui visible per a la resta dels hipotètics lectors, ja és una altra història.

(segueix)

Massa sovint no ens adonem de les dificultats que generen determinades discapacitats fins que accidentalment o incidental ens veiem sotmesos a les limitacions que això comporta. Dur una mà enguixada i posteriorment encara embenada m’ha fet visible coses que, d’altra manera, tot i ser-ne, crec, conscient no valorava prou. N’esmentaré unes quantes, que poden semblar anecdòtiques.
Com no podia conduir, la ruta Rubí-Manlleu l’he haguda de fer amb transport públic: això vol dir anar de Rubí a BCN amb els FGC; sortir a plaça Catalunya i dirigir-me a Pau Claris-Casp per agafar l’autobus que m’ha de dur a la  feina; al vespre, camí invers; la dedicació diària a aquest trajecte, comptant només el temps entre que agafo el primer transport fins que arribo a destí és de prop de cinc hores (de 7 a 9:30 al matí; de 6:15 a 8:40 al vespre); si tenim en compte que per agafar el tren a les 7 (en realitat a les 6:57) m’he d’aixecar a les 6, d’alguna manera el temps dedicat a la feina es converteix en unes 14 hores i mitja. És evident que el transport públic, i potser és així com ha de ser, per qüestions aritmètiques i d’eficiència, entre poblacions a Catalunya passa gairebé forçosament per Barcelona. I això té les seves coses bones, però també la seva part dolenta, que és la que crec que he viscut jo.
Altres coses que passen: no sabeu com és de difícil aturar una porta batent quan dus una mà o un braç lesionat i l’altre és portadora d’una cartera, o senzillament està ocupada. El més habitual és que qui duus al davant deixi anar la porta i hagis d’optar entre posar el braç (risc de re-fractura) o el cap (…).
Per altra banda, els FGC són ràpids, còmodes i puntuals. Però les seves frenades i desacceleracions són extremadament perilloses per als qui van drets. Si tens la mala sort de no trobar seient i t’has d’agafar en una de les barres, és possible que les forces de tracció et provoquin un esquinçament d’algun múscul del braç, l’avantbraç o l’espatlla,  si no et disloquen diractament una articulació. Si tens una gractura en la mà i has comès l’error de que sigui aquesta la que et serveix per subjectar-te…
En un  fòrum al Què llegeixes, hi havia una discussió sobre si llegien més el homes o les dones. La meva estadística diu que a les set del matí els homes al tren dormen o llegeixen els diaris gratuits i les dones llegeixen els diaris gratuits o dormen. Jo hauria pogut desempatar, però alguns dies vaig estar ocupat fent la meva enquesta. De totes maneres, la part positiva d’això és que en les setmanes que ha durat la situació m’he pogut llegir fins a quatre llibres, una xifra impensable, per raons de temps, en altres circumstàncies.
En fi, no us marejaré més amb les meves dèries. Probablement aquesta sigui la darrera entrada d’aquest any al Secundària Memòria. Pensava parlar de què en penso del genocidi que els israelians estan cometent a Gaza, però potser ho deixaré per principis d’any. Esperaré a veure com ho justifica ara, i no dubto que ho farà, la Sra. Pilar Rahola.

  1. El mateix dia 30 vaig llegir-me aquest article i no vaig saber què dir-te (perquè a més a més estava ocupat musicant Joan Brossa) i vaig pensar que me’l llegiria ja començat l’any; mira, avui que hem recuperat la bona temperatura. I avui tampoc sé què dir-te, només que l’article és molt bo i que és maco i fins i tot tendre. Sí. I, ara com no sé què dir-te, me’n vaig a dormir. Demà o demà passat li faré una ullada a allò que has escrit més nou.

    Salutacions i bon any

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.