Límits: les casualitats no existeixen en política

Càrrega de la Brigada lleugera

De vegades reaccions desbocades i en el límit de la irracionalitat acaben fent bones posicions absurdes o que en un combat dialèctic racional estarien condemnades al fracàs.
De vegades actuacions inoportunes (o potser no tant si, essent malpensats assumim que hi pot haver interessos que les indueixin) poden dur a qüestionar la legitimitat de la intervenció.
De vegades algunes coincidències en el temps ens donen motius per a la reflexió més enllà que les coses, fets o esdeveniments que coincideixen siguin legítims o racionals.
En l’acció pública com en la política no existeix la casualitat.
Hi ha molts interessos en què determinades experiències no es repeteixin (o no tinguin èxit) i la forma en què es compleixen determinades ordres no sempre té a veure amb qui dóna l’ordre.
El problema és delimitar on comencen i on acaben les responsabilitats: per què de cop i volta a un rector que ha aguantat quatre mesos que li hagin convertit el rectorat en una cor plena de fills de papà disfressats de rastafari se li acaba la paciència; perquè es decidiex que la millor hora d’entrada de la policia es aquella i no una altra, i qui decideix què és i que no és una provocació per ordenar una càrrega a l’estil de les de la Brigada Lleugera.´
El moviment antibolonya és força minoritari (i això no li treu legitimitat) però molt sorollòs al nostre país. Ara mateix a un li passa pel cap que vista l’actuació policial probablement acabaran augmentant les simpaties envers ells, o si més no en determinats mitjans es veurà una manera més d’aprofitar-se d’elements que no els són propis per desgastar no ja només a un conseller que sempre ha estat en el punt de mira de la dreta (ell ja ho sabia, m’imagino, quan  va acceptar el regal enverinat: quan Montserrat Tura era Consellera de Governació les accions dels Mossos, algunes tant contundents com les d’aquests dies no rebien ni la desena part de crítiques que ara) i de molts sectors de l’anomenada esquerra, sinó al govern en plè.
(segueix)

La protesta dels mestres per la llei d’educació coincidint amb la situació provocada per la desocupació de la universitat deixen el Govern en una situació de debilitat extrema. Fixeu-vos qui rep: un del PSC (llei d’educació), un d’ERC (els fets passen a la universitat) i un d’ICV (els Mossos carreguen amb complexe de setè de cavalleria). Un o altre acabarà caient, m’imagino, i la crisi de govern (i potser unes noves eleccions per les que tant Mas com Zapatero i possiblement la mateixa Rosa Díez, que es deleix per implantar-se en terres Catalunyesques aprofitant els camins que els han deixat uns desorientats Ciudadanos, deuen sospirar) estaran servides. Amb aquest brou de cultiu i els desencontres pel tema del finançament, algú s’imagina una altra via d’escapament? (Personalment crec que n’hi ha una, la sociovergència, que acabaria d’alimentar la meva particular i paranoica teoria conspirativa.
Algú es pot creure que, quan només fa sis mesos la queixa encara era que el Govern de Catalunya no feia pràcticament soroll, el rebombori d’ara sorgeix d’una conjunció astral?
De totes maneres, ja ho adverteixo, que cap dels que ara estan al Parlament esperi el meu vot. N’estic fins els pebrots d’uns i d’altres.

2 pensaments sobre “Límits: les casualitats no existeixen en política

  1. Els partits com IC-V com tot partit si s’endeuta o finança més del que pot cau en mans de la banca.

    Doncs els dirigents que veritablement manen són els que posa la banca i el finançament llavors els altres poden donar les gràcies per cobrar alguna cosa en volta de pagar més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*