Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Santi Torres.  (Post publicat el 5 de gener al blog de Cristianisme i Justícia) El passat 14 de desembre, i dins el cicle de conferències “Els dilluns dels drets humans”,  va tenir lloc una taula rodona moderada per la periodista Lídia Heredia i que va comptar amb la participació del professor de dret constitucional Jordi Jaria i de María del Carmen Ramírez, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya.

Les dues intervencions van ser interessants i es complementaven molt bé. Resulta difícil resumir-les en poques paraules i, per això, no ho faré. Sí, però, que voldria aturar-me en la reflexió del professor Jaria perquè anava més enllà de l’estat d’alarma i de la pandèmia actuals i obria un debat que vaig trobar molt necessari abordar. Segons el professor Jaria, el decret d’estat d’alarma tal com queda recollit actualment en la Constitució espanyola queda circumscrit a un seguit de situacions excepcionals que en justifiquen la seva aplicació. Entre aquestes situacions s’hi inclouria una pandèmia com la que hem patit el darrer any i, per tant, l’únic que podríem rebatre en aquest cas (i així ho ha fet Amnistia Internacional amb informes i denúncies constants) és que la seva aplicació sigui correcta i proporcionada, no vulneri drets fonamentals i no serveixi d’excusa per imposar mesures que van més enllà de les necessitats provocades per aquesta situació excepcional (per exemple, limitar la llibertat d’expressió, vulnerar el dret a la privacitat….).

(més…)

Siguem honestos

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) El diari obre amb un immens titular sobre un manifest signat per milers de científics declarant l’emergència climàtica. Parla el titular de que ens espera “un patiment indicible” si no prenem mesures urgents per a revertir una situació que amenaça catàstrofe. Fins i tot dediquen al tema una editorial plena de “bona consciència” mediambiental. El mateix diari en les pàgines d’economia aplaudeix l’ampliació d’un moll per a creuers en el port de Tarragona i l’ampliació de rutes aèries que convertiran l’aeroport de Madrid en un hub comparable al d’altres ciutats europees. També a les pàgines dedicades a l’actualitat local es queixa el mateix diari de les mesures dràstiques per a reduir el trànsit al centre de la ciutat i el malestar que està generant en molts conductors.

El mateix diari, el mateix dia… No és només un retret sinó la constatació que la lògica de l’economia segueix el seu curs inexorable amb les seves exigències, els seus indicadors, els seus objectius de creixement… D’això en depèn que vinguin més turistes, que milers de persones puguin mantenir els seus precaris llocs de feina en el sector serveis, que no es freni la venda de cotxes i amb això es mantinguin els llocs de treball a les factories… Siguem honestos i reconeixem la nostra incapacitat per donar-li la volta a això. Pujats com estem a un model econòmic basat en el creixement il·limitat que ens porta de cap a l’abisme.

(més…)

Publicat dins de Ecologia | Deixa un comentari

Si no és l’amor que sigui el temor

SONY DSC

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya. Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.

Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. No és intel·ligent menystenir la por a perdre la feina, a què em treguin els ajuts socials per donar-los a persones més pobres que jo, a patir una agressió o un atemptat terrorista, o simplement a poder viure en un determinat espai vital fins ara homogeni i conegut. Ens cal partir d’aquesta por, acollir-la, escoltar-la i mirar d’entendre-la, perquè és la que es respira en determinats llocs i és la que anima i alimenta una determinada manera de fer política.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rescatar la veritat: llum i taquígrafs

Alaquas_091011_292

Santi Torres. Fa temps que la política ja no la fan els polítics sinó els gabinets de comunicació que cada matí marquen «el discurs» que després els polítics s’encarreguen de repetir disciplinadament. El bon polític ja no és el més brillant, el que més pensament propi té, el que és capaç d’aportar solucions a problemes nous i vells. Ara el bon polític és qui millor se cenyeix al «discurs» guionat, repeteixo gairebé diàriament, a manera d’un manual d’instruccions o conjunt d’eslògans que ja no volen dir res: quan es pregunti això, respongui això; si l’altre li recorda allò, parli d’allò altre, en cas de dubte torni al discurs i a les paraules marcades en vermell… I així una vegada i una altra, estan matant el llenguatge i estan matant la política.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Humanitzar és curar. A propòsit de la pel·lícula “Medécin de campagne” (2016)

índex

Santi Torres. El cinema francès pot agrada més o menys però té la virtut de fer de tant en tant alguna pel·lícula dedicada a dignificar i reconèixer la feina de mestres, metges, treballadors socials… Qui no recorda el film de Bertrand Tavernier Hoy empieza todo (1999) amb la imponent figura del professor Daniel Lefebvre (Philippe Torrenton) un mestre dedicat en cos i ànima a educar en una guarderia d’una zona deprimida social i culturalment al nord de França? Saber reconèixer el paper d’aquestes persones dignifica el cinema i la societat que el produeix

Doncs fa uns mesos, un altre cineasta Thomas Lilti es va decidir a retratar el treball d’un metge de poble el veterà doctor Jean-Pierre Werner (Françoise Cluzet) ell mateix afectat per un tumor cerebral i la seva jove i recent arribada ajudant la doctora Nathalie Delezia (Marianne Denicourt). Ja adverteixo des de bon principi que no faré cap comentari tècnic sobre la pel·lícula, entre altres coses perquè no en sé. Si però que veure-la i tornar-la a veure fa poc, va despertar en mi alguna reflexió que us voldria compartir.

Durant la pel·lícula apareixen molts temes del que afecten directament a la medicina d’atenció primària. La confiança que es genera entre pacients i metge, és una de les claus que mantenen la salut d’aquesta petita comunitat rural. No, no és que estiguin més sans, o que estiguin preservats de les seves xacres com tothom, sinó que pel coneixement que el metge té de la situació de cada persona, li permet actuar a vegades fins i tot per sobre d’uns protocols sovint massa rígids i deshumanitzats. Com per exemple davant la decisió d’ingressar un pacient de 92 anys amb una malaltia crònica quan empitjora la seva salut. Entre l’alternativa de morir tranquil.lament a casa, o fer-ho en un hospital, el metge es compromet amb el pacient i d’aquí la confiança i el vincle.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

#CIEMaiMés

IMG_64841 - copia (2)

Santi Torres (Fundació Migra Studium). De res ha servit l’intent de l’Ajuntament d’obligar al Ministeri de l’Interior al cessament de les activitats que es realitzen al CIE, en no garantir aquest “equipament” unes adequades mesures de seguretat. El CIE ha reobert aprofitant el silenci de l’estiu i ja torna a ser el lloc infame que era amb internaments inexplicables com el d’una persona amb malaltia mental que porta ja 20 dies detinguda,  com ha denunciat la Plataforma Tanquem els CIE.

El CIE de Barcelona ha generat un ampli consens de rebuig. El va rebutjar el Parlament de Catalunya en el ple de juliol del 2015, se’n va demanar el tancament per part del ple de l’Ajuntament de Barcelona uns mesos més tard, també la Diputació de Barcelona o el Síndic s’han posicionat pel seu tancament. Tots coincideixen en considerar-lo un lloc on es vulneren drets humans fonamentals, en primer lloc en privar de llibertat a persones que no han comès cap delicte, i en segon lloc en no disposar d’unes condicions adequades per dur a terme aquest internament.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què seguim votant partits corruptes?

índex

Santi Torres. (Publicat a la revista digital L’Agulla)Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Leviatan

150218042025_leviatan_624x351_ap

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquest és el títol d’una pel·lícula russa dirigida el 2014 per Andréi Zviáguintsev i que s’ha projectat recentment dins el cicle de cinema Ignasi Salvat que cada any organitza Cristianisme i Justícia. Ambientada en una petita ciutat costanera del nord de Rússia (Pribrezhny), la historia gira al voltant d’un personatge central, Kolya, un modest mecànic que viu en una bonica casa a tocar del mar, una casa amenaçada però, per un estrany procés d’expropiació per part de l’ajuntament de la ciutat. La casa és per Kolya, com per la major part de persones, molt més que quatre parets i un sostre. La casa és la llar de la seva petita i malmesa família: un fill adolescent rebel orfe de mare, i una jove segona esposa. La casa és també la identitat, les arrels, una història que es remunta a unes quantes generacions i que va lligada a la colonització d’un territori bellíssim però terriblement inhòspit, fred i desèrtic, sotmès constantment als embats del mar i del vent.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El pal i la pastanaga. Què fem amb el treball?

ct198

A Cristianisme i Justícia acabem de publicar el Quadern nº 198 El treball: present i futur. Entre la creixent precarietat i la ineludible necessitat de repensar-lo. El Quadern és fruit del treball del Seminari internt l’àrea Social del Centre d’Estudis, i el contingut ha estat coordinat per Teresa Crespo, presidenta d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i membre de l’equip de CJ.  Us el recomano i no només perquè hi hagi participat en la redacció.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No tenim somnis barats

lottery-429475_640

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Hi ha loteries que com diu el tòpic, distribueixen premis per «tapar forats». N’hi ha, però, que fan servir com a esquer premis multimilionaris, premis amb una colla de zeros tants que els qui encara ho tradueixen en pessetes acaben per agafar vertigen. Aquests premis es publiciten mitjançant spots que dia i nit, sigui a través de la ràdio sigui a través de la televisió, repeteixen fins a la sacietat cançons i frases del tipus: No tenemos sueños baratos, Ay si te toca, ¿Qué harías si te tocara la Primitiva?….

En ells sempre apareix gent «normal», tirant a «senzilla» que expressen desigs i anhels que res tenen a veure amb «tapar forats», sinó que parlen de iots privats, joies, viatges impressionats, mansions amb nom, etc…  Sí, exactament, parlen de la vida que porten aquell 1% de la població mundial que segons el darrer informe d’Oxfam Intermón posseeix més riquesa que el 99% restant.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Traient aigua d’un vaixell malmès

Santi Torres [Migra-Studium]. S’han obert les inscripcions als cursos de formació que l’entitat ofereix per al segon trimestre. Cursos de català i castellà, d’informàtica, d’electricitat, de lampisteria, d’ajudant de cuina… Són moltes les persones que fan cua pacientment al vestíbul de l’entitat, mentre una treballadora i un voluntari els informen, els pregunten disponibilitats i els agafen les dades. Estan acostumats a fer cua i també a esperar. Hi ha homes i dones. Abans només hi havia homes, però la nova realitat d’atur i de desprotecció ha fet que moltes dones es decidissin a fer el pas a vegades a contracor de les pròpies concepcions culturals. Hi ha persones de totes les nacionalitats, també persones autòctones, si bé aquesta «etiqueta» cada vegada és més ambigua: quan un deixa de ser d’allà i passa a ser d’aquí? «Tenim persones que vénen a inscriure’s, però que ja fa entre cinc i deu anys que són a Barcelona», em comenta l’educadora del Projecte d’Acollida i formació laboral. La crisi econòmica s’ha acarnissat en una bona part de la població espanyola, especialment aquella part més vulnerable i que s’havia confiat de manera exclusiva al sector de la construcció, fruit de la bombolla immobiliària.

(més…)

La simfonia de la confusió

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’agroindústria i el Déu de les coses petites

Santi Torres. Catalunya Cristiana.
Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el
de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer
una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la
desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi
juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La
mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.

«Les coses petites» i, en el cas agrari, un model basat en petites
explotacions, està amenaçat pel desenvolupament del capitalisme a
escala global que comporta la concentració de la terra, l’aigua i els
recursos forestals en mans d’unes poques multinacionals. Sota
els arguments de l’eficiència i el benefici s’imposa un model productiu
estrany a una cultura pagesa que havia optat sempre per mètodes molt
més respectuosos amb el medi ambient. El preu d’aquesta reconversió
salvatge no és altre que la fam, ja que de les formes de producció
tradicionals en depèn encara la subsistència de milions de persones que
veuen ara impedit l’accés als aliments, en haver optat per una
producció dirigida sobretot a l’exportació i a una comercialització a
gran escala.

Darrere el sentiment de «pèrdua per les coses petites», no s’hi
amaga només un conservadorisme nostàlgic, sinó la consciència que allò
que se’ns està imposant trastoca profundament les relacions entre els
individus i també la capacitat que els individus tenen per a decidir
sobre la seva pròpia vida. En definitiva, està afectant la democràcia.
La «comunitat de format humà», respectuosa amb l’entorn, va sent
substituïda per unes relacions d’oligopoli empresarial basades en el
guany i el benefici. Tot el procés des de la sembra fins a la
distribució en grans superfícies, queda controlat per grans
corporacions que s’encarreguen de proporcionar les llavors, dels
tractaments a través d’agrotòxics, de la transformació dels aliments,
del seu comerç i al final de la seva distribució. I això no tan sols en
els productes vegetals, sinó també en el cas de la ramaderia. Resulta
impossible competir amb les grans corporacions, ja que elles imposen
les seves condicions en cada una de les fases del procés, mentre
amplien el negoci a partir de la compra de més i més terres pertanyents
a pagesos o a comunitats de pagesos arruïnats. La conseqüència de tot
plegat no és altra, doncs, que la d’una progressiva pèrdua de control
per part de productors i consumidors sobre el que se sembra i sobre el
que es menja.

Davant d’això neix, però, una alternativa: la sobirania alimentària.
Tanmateix, aquesta sobirania no serà possible sense la complicitat
d’uns consumidors interessats a saber l’origen i la qualitat d’allò que
compren. Uns consumidors responsables que no es deixin enlluernar per
les grans rebaixes, per les grans ofertes i per tot allò gran, i que
tornin a valorar les coses petites. I, entre aquestes coses petites,
aquells valors com l’austeritat, l’amor a la terra i la solidaritat,
que assegurin a la llarga una vida digna per a tothom.

Allunyats de la realitat?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Posaré només un exemple del que parlava l’altre dia en relació als
tòpics: el tòpic de què els polítics s’han allunyat de la realitat. A
qui li toca per raons de treball  estar sovint en contacte  amb polítics
de tendències ben diverses sap que, efectivament, això no és res més
que un altre tòpic. El que precisament  un nota en l’actualitat és tot
el contrari: els polítics viuen de fet massa enganxats a la realitat.
Sí, massa condicionats per qüestions personals com les que ens afecten a
tots (mantenir la feina, conciliar vida laboral i professional, …) i
per qüestions que es deriven d’un moment de crisi que no saben com
gestionar. A mi ja m’agradaria tenir més polítics “allunyats de la
realitat”, es a dir, gent de pensament i d’horitzó ample, gent amb
visió, llegits en història amants de l’abstracció i del pensament, gent
de diàleg i de cultura, gent amb pensament
propi i amb llibertat i decisió. Però en canvi, em trobo més aviat amb
persones  espantades i condicionades per una “realitat” que se’ls menja.
Preocupats perquè parlin bé d’ells els diaris, preocupats d’estar bé
amb els sectors on es recolzen, preocupats per uns indicadors econòmics
que ja no controlen, preocupats en mirar ni que sigui de reüll les
enquestes. Preocupats i espantats. I a sobre s’han de sentir dir que
viuen allunyats de la realitat!

Però el tòpic no és només fals sinó també perillós. Provoca reaccions
com les d’aquell polític que per a diferenciar-se  decideix “parlar com
la gent”, “apropar-se a la gent”, “fer seus els problemes de la gent”… i
l’únic que fa es apropar-se a les realitats més radicalitzades per
treure’n uns quants vots ni que sigui precisament a base de deformar la
realitat de “tant que s’hi apropa”. Els populismes són avui més que mai
una temptació i especialment en temes que per la seva complexitat
necessiten d’abordatges molt menys simplificadors.

Per tant, reivindico un canvi de “tòpic”: que no es continuï repetint
allò dels “cotxes oficials”, de la bombolla del poder, o dels sous
astronòmics etc… Potser en determinats nivells es doni però no és pas el
cas de la majoria ni és aquest el “problema” principal dels nostres
polítics. El problema és que no saben que fer, i viuen tan desorientats
com la resta: pressionats per una realitat que no els deixa gaire marge
de maniobra.  O tots plegats disposem d’una mica de serenitat per fer la
nostra feina, d’una mica de confiança, i d’una mica més de democràcia i
poder, o no ens en sortirem. En aquest cas és bo no equivocar-nos
d’enemic, ni que sigui a partir d’una simplificació que no té ni cap ni
peus.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La tirania de la simplificació

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Cada vegada més vivim sota la tirania dels “tòpics”. No sé si la causa
és  la  influència dels mitjans de comunicació o una preocupant manca de
temps i ganes per pensar, el cert, però, és que correm el risc de morir
ofegats per aquelles afirmacions que es comencen a difondre ves a saber
on, i que van rebotant fins a convertir-se en un lloc comú que vol
explicar-ho tot. Llavors la gent diu, “vivim en una societat complexa”
(un altre tòpic) quan la veritat és que les opinions tendeixen més aviat
a la simplificació i a una visió de la realitat que es sosté en dos o
tres afirmacions. Per això surten partits només xenòfobs, o només nacionalistes, o només preocupats per un sol tema (ja sigui la llengua,
internet, la defensa dels animals…). Al final resulta molt més fàcil
això que assumir que darrere les simplificacions hi ha mil i un
equilibris a fer i que cal tenir en compte si un no vol morir estrellat.

Ens adonem d’aquesta tendència quan en som” víctimes”, ja sigui a
nivell personal o com a persones que formem part d’un determinat
col·lectiu (ser jesuïta i català, us puc assegurar que és tota una
experiència en aquest sentit). Llavors ens fem creus de com es pot
arribar a un nivell d’ignorància i de desconeixement tan gran de la
realitat. Ens costa més adonar-nos-en quan en som propagadors. Perquè la
simplificació dita amb convenciment ens dóna una força i una autoritat
que no fa res més que amagar la inseguretat davant allò que no acabem
d’entendre del tot.

Escolteu sinó moltes de les tertúlies o molts dels “opinadors”
estrella ja sigui de televisió, de ràdio o de premsa. Amb un mínim de
pensament crític i una mica de lògica, seria suficient per adonar-nos
que aquells que avui es presenten com a veritables creadors d’opinió, en
altres circumstàncies, no serien res més que pèssims humoristes
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari