Avui fa 81 anys que assassinaren el president Lluís Companys i el clam perquè s’anul·li el seu judici que no va ser, que va ser un acte sangonós de revenja, no fa cap efecte, encara que l’actual Gobierno es titlli de ser el més esquerrà i progressista de la història. Tampoc no s’ha anul·lat, per
Va comparèixer en el seu dormitori la nit del diumenge 21 de març, quan ja estava dins el llit disposat a prendre el son, instants després d’apagar el llum. Va fer dues primeres passades demoratives al voltant de la seva orella esquerra que l’ompliren d’inquietud i malestar. Quan més pendent estava del seu retorn, el
No frisis mai ni et precipitis a l’hora de fer res perquè les idees i les descobertes no són rius, que porten aigua sempre, li recordava el padrí amb el cap gairebé en els genolls, fumant el tabac que ell mateix sembrava i cuidava, assegut en el pedrís que esguardava la vila i abans que
En el seu mirar de guix permanent s’hi podria veure la precisió del relator, la sagacitat del detectiu o la benvolença del confessor; de qui coneix prou bé les flaqueses d’un i els abrivaments arrauxats de l’altre. Sap prou bé qui dels dos que conversen a recer del seu esguard podria separar les aigües de
Prenent el cafè quan encara és ben fosc i gairebé tot calla per peresa, mig aclucant els ulls com si no volgués que la mirada s’acabàs de desvetllar, no sentint res més que la remor somorta d’un avió i el lladruc del ca veí que maleeix sovint per la seva lladrera inoportuna, pensa que estaria
Avui Joan Maragall fa 161 anys i, en caure en aquest compte, hom no pot evitar repetir en veu alta, gens empegueïda, ans al contrari, l’estrofa final de la seva “Oda a Espanya: On ets, Espanya? no et veig enlloc, No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Considera la dona més vella de la vila, cent-tres anys que ja ni pensen en la mort, que hauria de tractar amb el dimoni abans de donar per finida la seva història dels dies. Per espavilar els estrúmbols i els bàmbols que li han fet la vida impossible i, ensems, parar els peus als arrogants
De tot el que s’esdevé i acompanya cada instant, només ens criden l’atenció punts gairebé inapreciables, espires de claror, inconsistències que s’imposen al panorama infinit per raons misterioses. Insignificances que, ben segur, ens distreuen del nucli de cada moment però que, a la vegada, generen altres vies d’interès no gens negligibles. Avui, per exemple, de
Prendre la fua dels corriols que no pensen acabar ni reconèixer cap final, sense encomanar-te a ningú, desafiant el benestar de la vulgaritat i enyorant brànquies, ales i urpes. Submergir-te en la mar fugint de disputes i ases, i, en sortir per prendre aire, foradar la terra milers de mestres endins sense pressa, amb la
Això que plau a vegades i no atenem, i el buit que cuita d’engolir-ho per deixar-nos sense cap panorama ni ansa; ni taumaturgs ni miraclers, ni creus florides. Totes les maniobres de distracció són legítimes, però tanmateix el desert i la sequera avancen, com ho fa la persecució de la llengua a la intempèrie o
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el verb “culejar” significa: 1. Remenar el cul; i 2. Un vehicle, moure’s d’una banda a l’altra de la part del darrere per excés de velocitat, per una mala maniobra o per manca d’estabilitat. Per la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear incorpora fins a
El meu preceptor major avui fa vuit anys, tot i que l’edat, a ell, li importi poc: en té prou a esprémer cada segon perquè sigui una aportació més a la seva creació perpètua. Cada instant, un esforç més per polir-ne la bellesa que el revolta, per apregonar els afectes que paix ordenadament i pacient.
Ja hi ha vides, vegetals o no, que es disposen a mustiar-se, ara que se n’atansa el temps, entenent que la mort mai no és cap victòria. Entretant, l’amant, d’una mamballeta, mata un moscard indesitjable per fer avinent que adesiara s’ha de davallar dels romanços, la brusca llustra la closca de la tortuga que coneix
Des del 2007, el 2 d’octubre, l’aniversari del naixement de Ghandi –que avui faria cent cinquanta-dos anys-, se celebra el Dia Internacional de la No Violència. Ghandi considerava la no violència la força més gran a disposició de la humanitat. “És més poderosa que l’arma de destrucció més potent concebuda per l’enginy de l’home”, deia.
Fugen sota la pluja defugint les bardisses i fent callar la fam embolicada dels infants buscant un nord seduït pels penya-segats. Plora el fang que els enclota els peus i l’ànima, pensa la intempèrie que ha perdut el silenci i el pes greu de la pèrdua. L’aire fosc obre encletxes a la nit perquè la