marginàlies

De tot el que s’esdevé i acompanya cada instant, només ens criden l’atenció punts gairebé inapreciables, espires de claror, inconsistències que s’imposen al panorama infinit per raons misterioses. Insignificances que, ben segur, ens distreuen del nucli de cada moment però que, a la vegada, generen altres vies d’interès no gens negligibles.

Avui, per exemple, de tots els «dies» que se celebren, n’hi ha dos que sorprenen: el Dia internacional del pop (l’animal cefalòpode, no l’estil musical) i el Dia mundial de l’ou. Del primer es vol posar en valor la seva resistència al temps, en ser una de les espècies més velles del planeta, i el misteri que l’envolta. N’hi ha prou per cridar l’atenció? De l’ou (el seu «dia» es volander, se celebra cada segon divendres del mes d’octubre i no se’n saben els motius) es vol insistir en els seus avantatges nutricionals. Que no estan prou divulgats?

Val a dir que aquests dos dies sorprenents comparteixen celebració amb el Dia internacional de la dislèxia i el Dia internacional de la Podologia, causes amb més càrrega d’interès que els dos anteriors, ni que sigui perquè van del nostra cap als nostres peus.

Per acompanyar aquests detalls que no valen un fotre, avui és santa Pelàgia d’Antioquia, una santa que se suposa que va viure a finals del segle II i començament del III i les llegendes de la qual són calcades, la majoria, amb les de santa Marina d’Antioquia. De fet, el nom de la primera, en grec, significa «del mar», com Marina, la qual cosa pot fer suposar que es tracta de la mateixa santa, encara que tenguin cultes separats.

També és santa Reparada, una santa palestina del segle III martiritzada i executada en temps de l’emperador Deci quan tenia entre dotze i quinze anys. Diu la llegenda que fou torturada de mil maneres fins que la tiraren viva dins un forn encès. En contacte amb les brases començà a cantar per demostrar que no patia cap dolor. I cantant la tragueren del forn sense cap cremada i cantant la decapitaren.

I santa Taís, que és avui, una cortesana d’Alexandria del segle IV distingida per la bellesa i els dots de seducció, que feia que els homes fins i tot es matassin per ella. Tanmateix, el monjo Pafnuci (que no hi ha cap certesa que existís) la convertí, per la qual cosa repartí els seus béns entre els pobres i es va recloure a la cel·la d’una ermita per purgar els seus pecats. Als tres anys de reclusió voluntària va obtenir el dret a excarcerar-se, però morí santament pocs dies després.

I la darrera fogonada que apaga la curiositat toixa d’aquests detalls i que toca el veritable viu d’aquest divendres, prové de Sebastià Alzamora, tot comentant la concessió del Premi Nobel a Abdulrazak Gurnah i les llistes vàries d’autors i llibres al seu espai del diari Ara (https://www.arabalears.cat/opinio/lletres-podis-alzamora-sebastia_129_4141501.html).

Alzamora diu que la literatura «és una superació de les limitacions que patim en la nostra comunicació quotidiana, i aquesta superació pot tenir resultats tan admirables que els podem llegir molts segles després d’haver estat escrits. La literatura és un triomf sobre la mort, i també (gràcies a la feina, mai prou aplaudida, dels traductors) sobre els obstacles que ens imposa la nostra ignorància».

Vet ací la llum, que la fa més neta la imatge que acompanya aquests comentaris de la pintora francesa Marie-Guillemine Benoist, que avui fa 195 anys que morí.