marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'octubre de 2021
0 comentaris

LA COMTESSA DESITJADA I ELS PONTS QUE FAN DE DIA

Prenent el cafè quan encara és ben fosc i gairebé tot calla per peresa, mig aclucant els ulls com si no volgués que la mirada s’acabàs de desvetllar, no sentint res més que la remor somorta d’un avió i el lladruc del ca veí que maleeix sovint per la seva lladrera inoportuna, pensa que estaria bé trobar alguna comtessa polonesa, posats a desitjar, a qui adreçar cartes molt llargues parlant dels desficis que el trasbalsen i dels desitjos que mai no veu acomplerts per moltes vies que traci per atansar-los.

Cartes decididament vuitcentistes, gens telegramàtiques, escrites a mà, òbviament, tan polides com procaces, que sufocassin desvergonyidament la comtessa, que li despertassin els instints que més celàs, que li exaltassin les ardors, la millor manera de sentir i fer fruitar el seu propi desbocament tostemps sota control marcial.

Una comtessa de bellesa inequívoca, il·lustrada, abocada a les arts, amb el comte menjamiques, avorrit i estugós, de mira’m i no em toquis, més pendent de les cuites d’un marquès jove picardiós, empolainat a la darrera, dolçament perfumat, seductor canalla, amant dels jocs i dels diners, de mans parladores i de gustos obscens, que no folgar regularment amb ella que, just per sentir l’alè del plaer, s’oblidaria de tot el que d’ell l’angunieja.

Una comtessa com Delfina Potocka, ell fent de Zygmunt Krasiński -per molt fermador que fos el seu conservadorisme- dedicant-li els seus millors versos encara que diguin poc i rellueixin menys, versos magres i desmanegats, però fent-la estremir de plaer, tot acceptant que també la pretengui i li escrigui textos molt més truculents que els seus el seu professor de piano, Frédéric Chopin, enamoradís irredempt, rendit als encants de Titus Woyciechowski i seductor de les seves alumnes, a part de participar en les gresques del Marquès de Custine, que estimava ardorosament els homes i no se n’amagava.

I per arrodonir l’eixelebrament, mira el darrer glop de cafè que li queda a la xicra i s’imagina, anys a venir, una descendent de Delfina, sense títol però amb ganes d’enriquir-se sense desgastar-se gens, que troba bona part d’aquesta correspondència capaç d’enardir l’ànima més pusil·lànime i reescriu les cartes, les vulgaritza, les engruta tant com pot per convertir el poeta rendit a la comtessa en un ordinari saltamarges, convençuda que li reportarà molt més bona renda que si les transcriu sense tocar res.

La fosca que precedeix l’alba desficia la pensa, es diu amb un mig somrís ribald en fer el darrer glop del cafè sensiblement refredat.

És quan torna a sentir el lladrar viciós del ca veí que es diu severament que els dies són els ponts festius que ens porten a la mort.

 

LA FUSIÓ DEL BES
22.05.2011 | 12.56
MATÍ A LA CALA
04.05.2009 | 9.34

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.