marginàlies

Això que plau a vegades i no atenem, i el buit que cuita d’engolir-ho per deixar-nos sense cap panorama ni ansa; ni taumaturgs ni miraclers, ni creus florides. Totes les maniobres de distracció són legítimes, però tanmateix el desert i la sequera avancen, com ho fa la persecució de la llengua a la intempèrie o el foc que reclama la mar. De la mort, el pitjor és el silenci en brut que embruta i la manca absoluta de coses a l’abast per justificar el tacte. Tocar pell d’altri fa que t’enrodillis, que t’estremeixis, que davallis als cellers dels sentits per auscultar i armar-los de valor. Resseguir un braç amb la punta dels dits, gargotejar quisvulla en el ventre que encara no ha engendrat, exposar les ungles a les anques que afermen el poder absolut de la vida quan passa amb la rella.