marginàlies

Avui Joan Maragall fa 161 anys i, en caure en aquest compte, hom no pot evitar repetir en veu alta, gens empegueïda, ans al contrari, l’estrofa final de la seva “Oda a Espanya:

On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Un 10 d’octubre, aquest cop de l’any 1903, també va néixer a Ciutadella de Menorca Francesc de B. Moll, el deixeble de mossèn Alcover, “l’apòstol de la llengua catalana”, que va ser capaç d’acabar el Diccionari que començà el canonge manacorí; d’editar i de contar per ràdio les “Rondaies Mallorquines” que recollí el seu mestre; de fundar l’Editorial Moll; d’impulsar la fundació de l’Obra Cultural Balear i de no defallir mai en la tasca encara no conclosa de fer conèixer, prestigiar i difondre el català.

I també un 10 d’octubre de l’any 1908 naixia a Barcelona Mercè Rodoreda, que ens deixà dit que “el que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho”.

Tampoc nosaltres, ara que els indicadors de la salut de ferro del català indiquen que és a punt d’entrar a la UCI, no podem deixar de repetir -com ho feren sempre aquests tres noms estendards- que si els catalanoparlants ens deixam portar per les inèrcies, la mandra i la poca diligència, el fonament de la nostra cultura, la llengua catalana, perdrà el cor i el motor. I si el català perd el carrer, infartarà.