marginàlies

Prendre la fua dels corriols que no pensen acabar ni reconèixer cap final, sense encomanar-te a ningú, desafiant el benestar de la vulgaritat i enyorant brànquies, ales i urpes.

Submergir-te en la mar fugint de disputes i ases, i, en sortir per prendre aire, foradar la terra milers de mestres endins sense pressa, amb la determinació dels toixons, sense ganes d’acabar la trescada, infinitant la mirada que passa per malla, la que no vol ser vista, la que ho dona tot a la fugida; la que calla, la que s’ofereix estèrilment en sacrifici. La mirada almoinosa de les beguines i els anacoretes.

Preferir el sòl solitari al sol entotsolat; triar la integritat de qui no vol res que no entendreixi, en detriment de qui presumeix de saber marcar l’alçada de l’infortuni.

Canten els sapastres fins a eixordar els salts d’aigua i els virtuosos s’encauen per temor als àngels exterminadors que han estat cridats a capítol per manca de diligència i coratge.

Són molts els que preguen i altres tants que peguen, però tots lloen déu unànimement amb la veu contrafeta i desatenent la set del nadó que deplora el món que l’intoxica i el robot que reclama llibertat.