marginàlies

Des del 2007, el 2 d’octubre, l’aniversari del naixement de Ghandi –que avui faria cent cinquanta-dos anys-, se celebra el Dia Internacional de la No Violència. Ghandi considerava la no violència la força més gran a disposició de la humanitat. “És més poderosa que l’arma de destrucció més potent concebuda per l’enginy de l’home”, deia.

No deixa de ser, certament, revoltador apel·lar, ara mateix, a la no violència per resoldre conflictes menuts o de gran envergadura quan se calcula que, al llarg de l’any, moren al món i de manera violentat més d’un milió i mig de persones. I en aquesta milionada de morts decretades, les dones i les persones pertanyents a minories de tota condició se’n duen la palma. En aquest sentit, cal recordar i no oblidar mai que la violència criminal va molt per darrera de la violència de gènere, racial, religiosa o homofòbica. I en aquesta xifra no s’hi inclouen les víctimes de la violència que no han acabat en mort.

La bondat existeix, qui ho dubta, però no està suficientment valorada i, en molts aspectes i casos, té mala premsa. Es cotitza i s’encoratja molt més la violència verbal, que podria ser l’avantsala de la física. No educam en la no violència; ni ens ho proposam, sembla, en veient les dades referides. Ens deixam endur per la toxicitat de l’agressivitat, malauradament.

Per tant, revoltem-nos, que ja és ben hora, declinant la violència.