marginàlies

En el seu mirar de guix permanent s’hi podria veure la precisió del relator, la sagacitat del detectiu o la benvolença del confessor; de qui coneix prou bé les flaqueses d’un i els abrivaments arrauxats de l’altre. Sap prou bé qui dels dos que conversen a recer del seu esguard podria separar les aigües de qualsevol mar i quin altre clouria la volta del cel amb un xit d’autoritat. No li cal la llum per apamar l’espai i arraconar allò sobrer de la conversa, ni per encendre enigmes en els punts que volen escapar de l’atenció distreta de qui mira sense voler veure. És una mirada muda, aparentment, i tanmateix és mal de fer defugir la sensació que és idolàtrica, decidida a demostrar que en els dits dels peus de fang és ben possible que hi apareguin galindons i ungleres, durícies i pell morta, senyals inequívocs que els tòtems envelleixen com ho fan els tactes sulls que no exploren, les llengües que apaivaguen les ardors i no les sulfuren. És l’ull de guix, que, consentint-t’ho tot, acceptant tant la claror com l’ombra, esdevé alarma o far.