marginàlies

Considera la dona més vella de la vila, cent-tres anys que ja ni pensen en la mort, que hauria de tractar amb el dimoni abans de donar per finida la seva història dels dies. Per espavilar els estrúmbols i els bàmbols que li han fet la vida impossible i, ensems, parar els peus als arrogants i als miserables que li han agrisat tostemps els delers. I per poder acabar les contarelles, que només se’n record del començament i n’intueix massa finals, i que la persegueixen, l’anguniegen i la pertorben. Diria i tot que li impedeixin morir com s’ha de fer si has viscut amb el cor a recer. I per rescabalar el cos que ja no percep res més que els xiulets de la melangia d’alguna de les moltes renúncies que mai no va acceptar per a ella sinó per als altres, per a les ànimes que sempre s’han assegut a taula amb ella i li han vigilat totes les nits, quan les ardors feien el ple i es tornaven intrèpides i empaitaven somnis i li deien que volar era possible si s’ho proposava per sortir de la vall que des que va néixer li ha tengut la mà al coll a tall d’ofec. Tractar amb el dimoni perquè les pedres li diguin el que sempre ha intuït que li volien dir. Però, sobretot, voldria trobar el dimoni i demanar-li que eviti que l’illa acabi en mans de la mar, com ha somniat amb una precisió esborronadora de manera regular des que la va conèixer per primera vegada.