marginàlies

Va comparèixer en el seu dormitori la nit del diumenge 21 de març, quan ja estava dins el llit disposat a prendre el son, instants després d’apagar el llum. Va fer dues primeres passades demoratives al voltant de la seva orella esquerra que l’ompliren d’inquietud i malestar. Quan més pendent estava del seu retorn, el tornà a sentir un seguit de vegades sobre la mateixa orella i se li encengueren totes les armes: el moscard li tiraria la nit a l’aire, ben segur. Emperò en veure que no tornava, la son l’anà vencent fins que, a punt d’entrar-hi de ple, tornà el moscard com si fos l’avioneta que empaita Cary Grant a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock “North by Northwest”, que el franquisme batià com “Con la muerte en los talones”. Tanmateix, als tres quarts de tant malaveig, aconseguí dormir-se sense notar-se cap picada.

L’endemà ja havia omplert el dormitori de tots els remeis naturals per espantar tota mena d’insectes. Fins i tot, per assegurar l’èxit, contravenint les seves conviccions i pràctiques no agressives per al medi, ruixà la cambra d’un aerosol que, segons la propaganda, garantia la mortaldat de tot tipus d’insectes. Així, confiant que tantes mesures profilàctiques haurien acabat amb la insolència del moscard, apagant el llum es disposà a dormir. I a l’instant, tornà a sentir el moscard fent dues primeres passades tranquil·les al voltant de l’orella que havia deixat a l’aire. Es tornà a irar en veure que seguia el mateix mètode que la nit anterior i ja no era Cary Grant intentant defensar-se d’una avioneta, sinó un vietnamita a mercè dels helicòpters ruixadors de napalm d’”Apocalypse Now”. I, com la nit anterior, als tres quarts de desvetllament aconseguí dormir-se sense notar-se cap agullonada.

El tercer dia augmentà totes les mesures de combat contra un vulgar “Culex pipiens” -estava segur que es tractava d’un mosquit comú-, però es repetí punt per punt la mateixa història dels dos dies anteriors. Per això, deixà d’imaginar-se que era perseguit i permeté resignat que el moscard fes la seva particular ronda per molt que el seu brunzit ofensiu li despertàs el pitjor d’ell. Tanmateix, acabà per dormir-se i sense notar cap picada molesta.

A partir del quart dia començà a acceptar resignadament la presència puntual de l’insecte fent la ronda per l’orella que deixava a l’aire. A la setmana pensà que el seu moscard –ja el considerava un acompanyant més- hauria mort, atenent el seu temps mitjà de vida. Emperò el seu culex pipiens comparegué puntual i seguí mecànicament  el seu programa. I a partir d’aquest dia, la seva actuació deixà de ser molesta per ser no només acceptada, sinó desitjada. Els tres quarts moscards, com els deia, robats a la son que tant delejava i fruïa, es convertiren en altament productius: a les fosques, ben aquietat, sense un bri de neguit, desfermava el regit i s’imaginava l’inimaginable, es perdia per les pensades més trapelles i lascives. Sense adonar-se, el seu moscard passà de ser subjecte a abatre a esdevenir el col·laborador necessari en les seves incursions en les zones més abissals de la seva pensa sense retranques.

Ha estat l’estiu més memorable dels darrers temps, uns mesos que no canviaria per res del món. Tant és així que es considera un home nou, que la seva història es divideix en dues eres, l’anterior al culex pipiens i la que el segueix.

Anit no comparegué el seu moscard i ha perdut la nit. Des del matí que s’ha aixecat d’esma seu a la butaca on acostuma a llegir, amb la mirada perduda, estant ben segur que ha començat a morir. I no ho voldria fer sense sentir de bell nou el vol rasant del moscard que el rescatà de la beneitura fa exactament dos-cents set dies.