marginàlies

El meu preceptor major avui fa vuit anys, tot i que l’edat, a ell, li importi poc: en té prou a esprémer cada segon perquè sigui una aportació més a la seva creació perpètua. Cada instant, un esforç més per polir-ne la bellesa que el revolta, per apregonar els afectes que paix ordenadament i pacient. Sap com han de convertir els esquits del temps en matèria mal·leable que, amb el seu alè, converteix en sentits nous que proclama als quatre vents. Percepcions inèdites que no es cansen de descobrir vies làcties desconegudes que vol compartir amb qui li llustra la tendresa.

Segurament el deixarà indiferent –o s’hi rebel·larà- compartir data de naixement amb Joan March Ordinas, en Verga, l’estraperlista, traficant i armador dels feixistes que es revoltaren contra el govern legítim de la Segona República, que avui faria cent quaranta-un anys. Acceptarà millor que avui faci 126 anys que va néixer Buster Keaton, un geni com ell, que considerava que qualsevol cosa o fet pot ser graciós, per exemple una tragèdia.

Un 4 d’octubre, en aquest cas de 1669, també morí Rembrandt, pintor i gravador, un explorador com ell dels paisatges animats que cream les bestioles humanes. I també tal dia com avui de 1970 morí Janis Joplin, indecentment jove, als 27 anys, i amb qui s’identificarà més perquè comparteixen la passió per la música i la paraula. No sé si el meu preceptor major, amb tirada especial per als cotxes, sap que la darrera cançó que va gravar Janis Joplin es titula «Mercedes Benz» i en ella demana al Senyor que li compri, a més d’una nit a la ciutat, un cotxe d’aquesta marca perquè tots els seus amics tenen un Porsche.