Un apuntament escrit amb presses. Un apuntament d’homenatge a totes les dones del món. Un apuntament també de denúncia. Fotografíes meves, fetes durant els meus viatges. D’altres robades de les xarxes. Pero en portada he volgut posar a Billie Holiday. Té molta força. És un crit valent sense por. És la meva cantant preferida de blues. La seva veu m’emociona, les lletres de les seves cançons m’entusiasmen.
I aquesta ”Strange Fruits” : Una lletra esgarrifosa. Escrita per Abel Meeropol i que també va musicar. Era un cant de protesta per totes les morts sense sentit i el racisme en una nació on la gent cercava la llibertat i la felicitat, i on en la seva constitució ho diu ben clar: ‘La gent té dret a ser feliç’.
Southern trees bear strange fruit.
Blood on the leaves and blood at the root.
Black bodies swinging in the southern breeze.
Strange fruit hanging from the poplar trees
Pastoral scene of the gallant south
The bulging eyes and the twisted mouth
Scent of magnolias, sweet and fresh
Then the sudden smell of burning flesh
Here is fruit for the crows to pluck
For the rain to gather, for the wind to suck
For the sun to rot, for the trees to drop
Here is a strange and bitter crop
+++++++++++++++++++++++++++++++++
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
— Maria Mercè Marçal – Bruixa de dol –
I enguany fem vaga, perque ni la revolució ni la lluita s’han acabat. Perque en aquest món la situació de la dona continúa estant molt i molt lluny de la igualtat i dels drets socials. I són aquests drets que les dones han guanyat al llarg de les seves diferents revolucions i revoltes que tornen a estar en perill.
I torno a la poesia, i a na Montserrat Abelló: Totes aprenen a dir que NO, perque ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils. Hem après a dir que NO.
I cerco cites i llegeixo:
Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona. Olympe de Gouges, 1748 – 1793
Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut. Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797
La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és …. valentía. Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902
L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906
Justícia i judicis són sovint mons a part. Emmeline Pankhurst, 1858 – 1928
Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, 1882 – 1941
Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà. Iris Marion Young, 1949 – 2006
La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat. Emma Goldman, 1869 – 1940.
Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona,però el poder és dels homes. S’ha de dir, però, que hi ha un munt de països, que celebren com a festa oficial el Dia de les Dones i no coincideix amb el dia 8, encara que en molts d’aquests països ho celebren dues vegades:
Angola, Armenia, Cambodja, Burkina Faso, Georgia, Guinea Bissau, Australia, Canada, Kazakhstan, Laos, Mongolia, Madagascar, Nepal, India, Regne Unit, Uganda, Ucraïna, Vietnam, Zambia, Nova Zelanda, Estat Units, entren d’altres. Cap de l’Amèrica Central i del Sud. No gaires més d’Europa.
Tots els díes de l’any hem de lluitar i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.
Quan he anat a Viet Nam, sempre visito el Museu de les Dones. Les dones van ser la clau abans, durant i després de la guerra per la independència de Viêt Nam. Són aquestes dones que han fet història, desconegudes i que mai sortiran als diaris, ni a les portades, ni a les tertúlies. Es el seu fer de cada dia, en silenci, amb molt d’amor, coratge, tenacitat, sense por, que ens han portat on som i ens han donat forces per continuar.
A casa les dones sempre han treballat. Ha estat un fet normal. Feiem pinya. Treballar més per guanyar més, sempre per sota dels salaris dels homes. Totes tenim anècdotes, històries cruels, injustes. Sí vull tornar a recordar la meva primera feina quan tenia 16 anys …… Una empresa tèxtil, important, del carrer de Trafalgar. Lloc de feina: administrativa. Arribo puntual, una mica abans, a les 08:00 del matí. Em diuen que el meu cap encara no ha arribat i que esperi, però …… mentre podría ”escombrar el despatx i netejar la taula” .. i m’indiquen on era el cubell d’aigua i l’escombra. Vaig córrer, i vaig marxar plorant. A casa es van sorprendre de veure’m. Els vaig explicar. Cap retret. Ho van entendre. No hi vaig tornar.
—– A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el —– tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.
Avui tothom a manifestar-se, dones i també homes, perque molts dels nostres companys han estat i seran fonamentals per continuar en aquesta lluita. I les dones que puguin, sense por, vaga al llarg del dia. No ens podem quedar a casa.
