Chào ông Viêt Nam

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

[vimeo 217726087 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

Divendres per la tarda, 23 de juny, vaig rebre el correu del New York Times, és a dir, el diari. Com és habitual faig una ullada ràpida per veure si hi ha algún article, notícia, reportatge que em pugui interessar per llegir-lo en aquest moment.
I per sorpresa llegeixo el titular d’una de les seves editorials: The opinion pages – Catalonia’s Challenge to Spain. Signat per The Editorial Board.

Quin cop més magistral ! Publicar-ho la nit de Sant joan. Ras i curt. Entenedor. Contundent. Brillant. Un gran pas. Publicitat. Per tots aquells que no entenen res, ara sí. És que és així de fàcil. Un referèndum l’1 d’octubre, votar, posar una papereta a les urnes, un Sí o un No. I el futur estarà al nostre abast. Només nosaltres podem decidir. Mai s’havia arribat on hem arribat en cap altre país. De manera pacífica. Persistint. Totes les primeres vegades són difícils de païr. No hi ha res establert, però cal fer-ho. La gent, el poble ho decideix. Empenyent des de baix, i els seus representants escollits en unes eleccions  que no pas referèndum, el 27S15, van assolir la majoria absoluta, després d’un acord, en el nostre Parlament. Aquests representants estan fent la feina. La gent, la opinió pública de molts països del món ara, també ells i elles, s’hauran de posicionar, hauran d’opinar. No hi ha marxa enrera.

Tinc certa il.lusió i molta alegria per aquesta editorial del New York Times. La meva relació amb aquest diari vé de lluny, més de quinze anys. Per a ells sóc Xaloc i fins fa tot just un any aproximadament rebia el correu i el diari gratuïtament. M’hi vaig subscriure, no sé com, però era dins un paquet de subscripció gratuïta. No tenia accés a tot, però sí al diari i altres seccions, com cinema i viatges. Però la gratuïtat va durar fins fa poc i ara pago una subscripció mensual i tinc accés a tot. Tot vol dir que no te l’acabes.

En els meus viatges per el sudest asiàtic sempre he explicat la nostra lluita, la nostra terra, els Països Catalans. Allà on era i em trobava amb viatgers d’altres països, americans del nord, britànics, canadencs, francesos, escandinaus sempre sortia el tema Catalunya-España. Recordo una llarga conversa durant l’esmorzar del matí a Mandalay, tardor de 2013, un petit hotelet, a dalt a la terrassa. Un matrimoni de Boston resident a Chiang Mai, una noia jove de Texas i una altra noia i el seu xicot de San Francisco. Els vaig explicar la situació. Vam conversar molt. No es creien, ni possiblement, podíen acceptar que poguéssim ser independents. La noia de Texas em va dir ….. Quan ho llegeixi al New York Times m’ho creuré. La noia de San Francisco em va dir … Si ho aconseguiu m’hi fixaré en les notícies i et buscaré …. I el matrimoni de Boston, residents a Chiang Mai, es van quedar com astorats de la nostra lluita. Advocats com eren, m’ho van deixar molt clar. La vostra lluita és absolutament legal i hi teniu tot el dret. Heu d’estar preparats, molt ben preparats. Els vostres representants si ténen el vostre suport, la gent, el poble, ningú us podrà aturar.

En un altre viatge, a Birmània, concretament a Ngapali, també, esmorzant. Una parella de Paris i un xicot nordamericà i la seva xicota. Tardor de l’any 2011. Plovia molt i la conversa es va allargar. No sabíen res de res, evidentment. La meva classe magistral els va sorprendre. I en explicar el nostre objectiu per assolir la independència, em van dir clarament que era impossible, que no podia ser, que l’estat és poderós. Al llarg dels anys hem mantingut una certa correspondència, i ja no ho veuen de la mateixa manera. Els he enviat l’editorial del New York Times.

Ha passat la revetlla de Sant Joan. I hem celebrat el solstici de l’estiu. Hem fet focs, hem llençat coets, hem menjat coca i hem brindat amb xampany. Des de Guardamar a Salses tots hem celebrat la festa, però  la publicació de l’editorial del diari The New York Times ha encés millor que ningú la flama del Canigó.

Una revetlla 2017 que recordarem per molt de temps.

Un dia especial. Un dia dedicat a la literatura. Un dia dedicat als mots. Un dia per llegir. Un dia per passejar. Fer un recorregut per els llocs per on passes habitualment i la sorpresa de descobrir unes flors que no hi eren ahir, un graffiti en una pared que no havíes vist, una petita botiga que ha obert portes i descobrir-te a tú mateix.

Avui, i un altre any des de 1954, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren el dia de la primera passejada de Leopold Bloom per Dublin amb la que havia d’esdevenir la seva esposa Nora Barnacle, quan van anar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin) un 16 de juny de 1904. Les celebracions inclouen una sèrie d’activitats culturals com conferències, actuacions, lectura de la novel.la, representacions de l’Ulysses, rondes de pubs. Els més entusiastes se solen vestir amb roba de l’època i segueixen la ruta de Leopold Bloom seguint les referències. Tot es barreja, realitat i ficció. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec. I cada any són més les ciutats del món que celebren aquesta festa peculiar.

La meva petita aportació de lectura en aquest dia:

Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come back to look at it.

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Sí, m’he emocionat en escoltar les paraules de’n Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i Carles Puigdemont, President de la Generalitat. M’he afanyat a escriure a la meva agenda : 1 d’octubre 2017 – Referèndum.

El camí, els fets, es van complint. Ara ens toca treballar de valent, organitzar el referèndum vinculant, i gestionar el resultat. Ho farem bé, no en tinc cap dubte. Cal aguantar els embats del reino de españa i el seu govern, i dels partits que hauríen de fer campanya per anar a votar i posar el vot del NO a les urnes. Perque aquesta és la llibertat, la democràcia, ens calen urnes i un referèndum per decidir el nostre camí.

Molts anys han passat …. tants ? Si ho mirem fredament, no tants. Pocs, però intensos. No hem baixat mai els braços. I tot perque aquesta revolució pacífica va començar, i continuarà, des de baix a dalt. Ara ja hi som. Conjurem-nos. Ho estem fent bé, i no caiguem en el pessimisme, ni tinguem por.

Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república ?

Ras i curt: SÍ.