Chào ông Viêt Nam

He estat quatre díes a la Costa Brava, concretament a Cadaqués. Passejades vora la mar. Natura. Mar blava, verda, colors intensos. Flors. Estar amb amics i amigues. Prendre la cerveseta amb anxoves de Cadaqués, de les de veritat. Contemplar la lluna plena il.luminant la badia. Sense barques. Molt relaxada i tranquil.la, i ignorant tot el batibull de declaracions i discusions dels nostres polítics.

L’1 de juny de 2016  vaig publicar aquest apuntament i el que vaig expressar aleshores, és exactament el que penso i de fet el que està passant, i ha passat, aquests díes de Pasqua. No he escrit gaire res des d’aleshores del procés. El Govern i els 72 diputats van fent la feina. Segueixen el full de ruta. Cert que estem tots ja cansats i impacients de saber el dia que anirem a votar, aquesta vegada de manera definitiva, vinculant, referèndum acordat o no. Més aviat haurem de desobeïr, però ens és absolutament igual.

I com vaig escriure el mes de juny de l’any passat, vaig esbroncar als nostres polítics, per les seves declaracions, per el seu partidisme, per dir el que no han de dir, per els seus dubtes, per tàctiques que la gent no entenem, perque no som de partit.

El que s’ha de dir, al Parlament. Els acords per la política del dia a dia, el Govern, i els partits a preparar-se per anar a votar, perque guanyi el Sí i perque una vegada proclamada la República, o el nou Estat, posicionar-se per unes eleccions, que NO autonòmiques, Sí de país independent, d’un nou país que hem de bastir entre tots.

Aquests últims díes han estat de vergonya. He estat llegint les declaracions, els tuits, etc. etc. De vegades penso si tenim polìtics que estan a l’alçada.

Discutim si tot funciona com previst, si es van arreglant problemes en el nostre dia a dia, denunciar les injustícies. No tot és el procés, evidentment, però sembla que tant uns com els altres, els del sí, i els de no, s’aferren al procés per anar amagant les seves mancances. Deixem els dubtes. No existeixen. Una data. Un Sí o un No.

Tinc confiança en els 72 diputats i en el Govern. Es mantenen ferms. I els bocamolls, els que tenen sempre a punt l’iPhone per gravar converses, els mentiders, i els que no ho són, els especuladors, les capelletes, els mals periodistes, els tertulians tòxics, continuaran fent la seva guerra bruta. Ignorem a tota aquesta gent.

Vam votar el 27S15, i els resultats van donar una majoria amplia i absoluta per el Sí. Treballem doncs, tots plegats, per fer possible aquest dia que tots esperem. Dubtes fora.

I jo us dic, als polítics, als diputats, no ens falleu. Sabeu que mai us ho perdonarem.

Quin és el dia per anar a votar ?

Ho aconseguirem, segur.  BROQUIL is over !

Fotografíes: RG.

El propassat dia 11 d’abril, lluna plena, a Myanmar/Birmània, i altres països del sudest asiàtic com Tailàndia, van celebrar el seu any nou. Jo com tinc la sort de conèixer diferents països celebro la nova entrada any tres vegades, la nostra, sempre fixe el dia 31 de desembre, el Tê’t, a Viêt Nam, lluna nova mes de gener/febrer i Thingyan, Myanmar, lluna plena mes d’abril.

Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges. Fa moltíssima calor ara, i les vacances escolars encara són vigents. El nou curs no comença fins el mes de juny. Quatre díes  ( 13 al 17 d’abril ), que la gent espera amb il.lusió i esperança. I aquesta il.lusió i desig, es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres – ata – aigua, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Fins i tot el Buda de la foto destacada somriu mirant a tota la gent que celebra el canvi d’any. Si necessita imatges per il·lustrar les assignacions de treball que recomano per aconseguir royalty free images els quals són realment gran.

Abans eren les dones les primeres en llençar l’aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigien als homes i els deixaven ben xops, entre crits i riures d’alegria. Avui ja és tothom que llença l’aigua no importa qui sigui, excepte els monjos i les monges budistes.

També hi ha moltíssima gent, sobretot els monjos i les monges budistes, que es passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen es compleixin: no matar, no acceptar el que se’ns dona, no matenir una vida sexual insana, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se amb la roba de color safrà, els homes, i de color rosa les dones, i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixen lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. Desitjos que no sempre s’acompleixen.

I la flor per excel.lència d’aquests díes és la de l’arbre Padauk de color groc intens, brillant, i que floreix en aquests arbres emblemàtics tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. És la flor de l’esperança, del futur. Les noies llueixen les flors als seus cabells i tothom s’intercanvia petites fustes treballades del Padauk, per tenir un any pròsper, feliç i amb bona salut.

I el plat, el menjar, principal d’aquests díes, el Mont-lone-yay-paw. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. És de díficil el.laboració. Porta feina i cal la col.laboració de tothom. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs. Quan la massa està feta després de molta feina, es posa sucre de canya i confitura, i es torna a fer una massa compacte. Es fan pilotetes. Es deixen reposar i en una olla gran amb aigua es posen les pilotetes fins que arrenca el bull, i quan suren, és el moment de treure-les i es saltegen posteriorment amb un polsim de coco. Són delicioses, ho puc dir perque les he menjat. L’any passat, a Manresa. Els meus amics en Xevi, la MoeMoe i el seu fill Nil, vam celebrar plegats el Thingyan, i la MoeMoe va posar sobre la taula un plat ple de Mont-lone-yay-paw. 

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes i postres molt refrescants, i el més popular de tots és el Shwe-yin-aye, amb llet de coco, pa blanc, arròs glutinós i diferents gelees de colors i fruits.

El país viu amb una certa llibertat, més llibertat diria jo, i es veu en la gent que està més relaxada, pregunta, parla sense por i té moltes esperances en el futur, encara que saben que serà molt díficil després de més de 60 anys de dictadura militar, cruel, injusta i destructora. Han tornat els grups, els cantants, les corals  intepretant músiques amb lletres molt iròniques i de denúncia. Abans era la manera en que la gent es podia expressar lliurement fins que es van prohibir. Ara aquestes ‘caramelles birmanes’ són més creatives i lliures que mai.

FELIÇ THINGYAN per a tothom.