Chào ông Viêt Nam

No he escrit cap apuntament fins avui. No ho he oblidat. I des del primer dia de l’any fins ara han estat assassinades moltes dones. En les meves denúncies no poso mai un número, una estadística. La companya blocaire Coc Ràpid, la Carme, no falla mai, i denuncía el crim i ens recorda que ja són 15 a dia d’avui. Terribles. Crims cruels, injustos, sense sentit. Una violència masclista sense precededents. I molts d’aquests crims comesos per homes que havíen estat jutjats i amb ordre d’al.lunyament. On és la protecció ?

Sense assassinat no hi ha notícia. És la realitat.

La meva tristor, el meu sincer condol, la meva ràbia continguda, davant tots aquests crims   sense sentit. No, aquesta violència no sembla tenir aturador, no el té, i la societat fem poc o res per evitar-ho.

Madrid, Rivas (Madrid), Huércal (Almeria), Burlada (Navarra), O Carballino (Pontevedra), Seseña (Toledo), Súria ( Bages ), Mora (Toledo), Campello (Alacantí), Daimiel (Ciudad Real ), Santa Perpetua de la Mogoda ( Vallès Occidental ), Redondela (Pontevedra), Quart de Poblet (Horta Oest ), Villanueva del Fresno ( Badajoz ).

Les flors d’una branca d’un ametller que em van regalar ahir de la falda de la muntanya de Montserrat. La vida, la primavera ens obre la porta, no per aquestes quinze vides, dones.

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.

El mes de febrer és un mes esborrajat. M’agrada. Sempre passen coses, meteorològicament parlant i no sé si també afecta a la vida diària de les persones.

—   Pel febrer, un dia de sol i l’altre al braser. —

Faig una ullada al termòmetre i a les 7 del matí marca 15º !!! Miro per el balconet i els núvols són d’iun gris fosc espectacular, bonics i de sobte plou i seguidament apareix l’arc iris. He fet la fotografia tant ràpid com he pogut. No en tenia cap amb l’arc iris. Com també fa un dia ventós l’aire és net i hi ha una lluminositat increïble.

Els ocells comencen a aparèixer. Dues merles, i encara no entonen els seus cants, un estol de cotorres volant i pardalets voltant per els arbres.

I jo llegint VIla Web i el que han escrit els blocaires. I la sorpresa en aquest diumenge de febrer quan escric comentaris i el CAPTCHA m’ho permet !! Aquesta paraula  estranya és ben coneguda entre els blocaires d’aquesta casa. Quantes vegades volíem escriure comentaris i no ens deixava, moltes, moltíssimes, i es perdia una essencia dels blocs de fa molts anys, quan vam començar a escriure’ls. De vegades els comentaris eren millor que els apuntaments.

Esperem que sí, que el tema del CAPTCHA estigui ja resolt.

I com estem en aquests primers díes del mes esborrajat, i passada La Candelera, i Sant Blai i Santa Àgata, demà tenim el 6F17.   I milers de ciutadans ens aixecarem ben d’hora, ben d’hora i ens trobarem a l’Arc de Triomf per anar baixant fins el TSJC i l’omplirem de gent. Perque estem emprenyats, perque hem de dir prou, perque no es pot jutjar la democràcia i considerar delinqüents a persones, representants polítics d’un govern escollit a les urnes i que el seu delicte va ser posar urnes als col.legis perque més de dos milions de persones anéssim a votar. S’albira un mes de febrer emocionant, i els que vindran fins el dia del referèndum. Som tossuts i sabem on volem anar, sense cap mena de dubtes. Plegats. I anirem fent camí.

— Trons al febrer amanix lo graner —

No hi ha lluna plena, no ferà un dia de cel clar, plugims espaiats per diferents comarques, unes nevades no gaire importants al Pirineu, solet avergonyit a Barcelona. Riu o plora La Candelera ? Depèn del territori.  Des de casa miro per la finestra i no he sentit encara el cant de la merla, sí  que l’he vista amagada rera les branques d’un arbre, i que de bon matí veig més ocells volant que fa una setmana i si surto al carrer i passo per el passatge Sant Felip la mimosa està ben florida. Així que sí que crec que l’hivern va marxant, i s’albira la primavera. El dia ja és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, avui, treuré el pessebre i guardaré les figuretes dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal ( dia 13 de desembre-Santa Llúcia). M’agrada, i penso que és necessari, continuar conservant els costums, la cultura apresa dels pares, dels avis, del  pais. I el meu costum, també és escoltar Mozart i llegir Màrius Torres.

Enguany torno a llegir el poema de’n Màrius Torres La rosa, el xiprer i l’oreneta, intens, emotiu, genial, sincer  i amb música de Mozart de fons.

Parla la rosa, respon el xiprer i conclou l’oreneta. I si com diu el poeta ha passat un hivern que adorm tot el país, aquesta primavera ens desvetllarà un estiu molt feliç. I així ho penso i ho crec fermament. Una primavera i un estiu amb les portes ben obertes per arribar a la  la llibertat del nostre país.

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Xiprer, si tú tinguéssis ales en lloc d’arrels, no hauríes dit paraules tan cruels.

Sabríes que la mort sols es pasta a la terra — l’aire, ni sap el pes d’una desferra!

Sabríes que l’hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.

Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.

Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l’ombra del seu vol

i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.

I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!

Veuries que l’arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.

Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.

Veuries que no ets l’única ni, potser, la més bella, – tota rosa feliç creu que ho és ella-,

i que per l’ample món només prospera i creix qui s’oblida una mica d’ell mateix.

Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s’hi gaire.

Qui no guarda al seu pit l’avespa de l’orgull i a la pàtria de tots, l’atzur s’acull.

I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,

tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la inmortalitat de l’abril.

Màrius Torres ( 1937 – 1941 ).

Avui i a partir d’ara, més que mai, és dia de llegir poesia, estimar la nostra terra, sentir els compassos de la música, volar, somriure, sempre en moviment, lliures ……

…….. potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure !  ( Màrius Torres – Mozart )