El passat colonial francès és present a tot Hà Nôi. Però només una construcció del passat és particularment reverenciada, estimada, per a tots els hanoians: El Pont Long Bien. Una placa ben conservada ens indica que va ser construït per Daydé & Pillé, Paris entre els anys 1899 i 1902. No hi veus gaires vianants, és pot dir que ningú hi camina. Treballadors del ferrocarril que fan el manteniment de les víes o una parella d’avis recolzats a la barana mirant les aigües vermelloses i tèrboles del riu Roig, esperant que es faci fosc.
Motocicletes, sí, moltes, moltíssimes i que semblen que hagin estat assajant per creuar el pont en posició de desfilada militar, sobretot pels matins a l’hora d’anar a treballar, i al vespre quan tornen a casa.
Van començar a construïr el pont a finals del secle XIX. El govern colonial volia demostrar als vietnamites, o anamites com els deien, que havíen arribat per quedar-s’hi. Té 2,4 kms de llargada i va ser un dels ponts més espectaculars del món quan el van inaugurar l’any 1903. Pont Paul Doumer, era el seu nom en reconeixement al governador de l’època.
Quan el cabal és baix, s’instal.len a la llera del riu gent que arriba a la gran Ciutat per treballar-hi una temporada abans de l’arribada de les pluges i de les inundacions que provoca el riu.
De sobte el pont es mou, vibra i sento un soroll. És el ferrocarril que fa ja el seu últim recorregut per arribar a la estació central de Hà Nôi provinent de Haiphong, el port més important de la badia de Tonkin. El Long Bien ha estat un punt estratègic en la economia i la vida del país. Era la sortida més ràpida al mar de Hà Nôi on hi podíen fer arribar totes les mercaderies per carregar en els vaixells rumb al Japó, Filipines, Xina, Índia, Pacífic. També va ser molt important per el govern colonial, perque es va utilitzar el tren per el transport de tropes de l’exèrcit francès en la seva lluita contra els nacionalistes vietnamites.
En temps de guerres el Long Bien ha estat motiu, i tema principal, de diferents cançons i poemes, sobretot durant la guerra amb els americans. És un pont gens lineal, atrotinat, on es poden veure diferents tipus de construcció (el bombardejos van ser continuats), però és viu, i va córrer el perill d’enderrocament davant les noves tecnologies i nous ponts construïts en els últims anys. Els hanoians ho han impedit, no en volen ni sentir parlar d’enderrocament.
El tren continúa utilitzant el Long Bien, però ara només hi viatgen passatgers, perque sembla que els vietnamites prefereixen transportar les mercaderíes en les seves motocicletes: Caixes d’aigua mineral, escombres, olles amb sopa, plats, verdures, hortalisses, fruites, oques, porcs, pollastres, catifes, vidres, equips elèctrics, recipients de plàstic buits. També hi trobes gent que senzillament travessa el pont sense més, o perque torna a casa, o perque només hi poden transitar motocicletes i bicicletes, o com en el meu cas, per fer el que cal fer quan ets a Hà Nôi … travessar-lo en els dos sentits amb motocicleta.
Al capvespre, el pont s’omple de parelles que es juren el seu amor etern i de ciutadans que volen contemplar la posta de sol, si el temps acompanya.
Ara es poden comptar més de sis ponts que creuen el riu Roig. El més modern tot just fa uns mesos que el van inaugurar, el 5 de gener de 2015, el Nha Tan, una via directa per arribar a l’aeroport de Nôi Bài.
Torno caminant fins l’avinguda Tran Nhat Duat i abans faig una mirada a la Ciutat. Puc comptar no més de 10/12 edificis alts al centre de la Ciutat. Hà Nôi no és ni Bangkok, ni Shanghai, ni Singapore, ni Ho Chi Minh City ( Saigon ). Encara és una ciutat-poble on els seus ciutadans volen preservar de totes totes els seu passat, però sense deixar de mirar el seu futur.
Són les 6 de la tarda i ja és fosc, sempre a la mateixa hora, i fa més fred del que em pensava en un dia de la primera setmana de febrer de 2015. Cau una pluja finíssima i la humitat és alta. Xino xano torno a l’hotel. Long Bien Bridge és allà, al seu lloc de sempre i demà començarà un altre dia de brogit i activitat.
Hi tornaré.
Fotografíes: Diferents fotografíes fetes a l’alba i a mig matí. Mai et repeteixes. Sempre hi ha situacions i imatges diferents. RG. Hà Nôi febrer 2015.
