Chào ông Viêt Nam

El dia 1r d’agost vaig publicar un apuntament amb la meva denúncia de dones assassinades del mes de juliol, i vaig escriure que en època de vacances, més concretament el mes d’agost, les estadístiques ens diuen que és en aquest mes on hi ha l’índex més alt de víctimes. Encara ens queden dos díes, i amb ràbia i tristor, he de denunciar totes aquests crims, molts, moltíssims, una barbaritat, una crueltat sense justificació. I la meva denúncia que contnúa i continuarà.

02.08.14 – Berja (Almeria). Dona de 45 anys assassinada a ganivetades presumptament per el seu company, que tenia ordre d’al.lunyament fins el 30 de juliol. Detingut.

04.08.14 – Oriola (Baix Segura). Dona 29 anys. Assassinada a cops. El presumpte autor ex parella va fugir. Desconec si ha estat detingut.

08.08.14 – Torrox (Málaga). Dona. 37 anys. Llegeixo que era la directorta del Museu de HIstòria de Nerja. Aassassinada a ganivetades presumptament per la seva parella. Detingut.

15.08.14 – Móstoles (Madrid). Dona. 38 anys. Assassinada a ganivetades. El presumpte autor, ex parella, ha estat detingut.

25.08.14 – Pontevedra. Dona 38 anys. Dos fills. Assassinada a trets presumptamednt per la seva parella que va trucar a la policia i seguidament es va suicidar.

26.08.14 – El Campello (l’Alacantí). Dona. 86 anys. Assassinada per la seva parella. Es va suicidar.

27.08.14 – Barcelona (Camp de l’Arpa). Dona, jove. Assassinada a ganivetades. El presumpte autor parella de la dona ha estat detingut.

28.08.14 – L’Hospitalet de Llobregat. Dona. 45 anys. Assassinada a ganivetades per la seva parella que posteriorment es va suicidar.

El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor, d’una violència que no s’atura.

Unes flors d’un país llunyà. Davant la crueltat i la violència, les flors per denunciar una, dues, tres, sempre que llegeixi la notícia als diaris. Fins quan ?

Ara és l’hora ! En aquest cartell haurem d’incloure la V Baixa 11S14 i la consulta el 9N14, oi que sí ?

I un magnífic video de l’equip d’audiovisuals de l’ANC. Vinga, tots hem d’omplir les dues avingudes de Barcelona, Gran Via i Diagonal. És novament un gran repte, però ens hem de posar nerviosos ? No, ni de bon tros, perque ho aconseguirem, segur.

Els que estan nerviosos són altra gent, no pas el poble. Nosaltres no, gens ni mica, perque sabem el que hem de fer, no dubtem.

I com en altres ocasions, que farem ? ACCIÓ  ……. REACCIÓ.  Omplir els carrers de Barcelona l’11S14 per convocar la consulta i treure les urnes al carrer el 9N14.

Bròquil is OVER !

Aquest mes d’agost he estat espectadora fidel del cinema que ens ha regalat Barcelona Televisió. És la única cadena de televisió que en acabar la pel.lícula no retalla els crèdits.

I avui seuré a la meva butaca per veure la pel.lícula ‘Beyond The Sea’ una biografia del cantant, actor i compositor Bobby Darin 1936-1973) interpretada i dirigida per Kevin Spacey. No la he vist al cinema. Sí que recordo i molt bé que en la millor època del cantant, vaig ser una de les seves admiradores. També vaig veure la pel.lícula ‘Come September’ on va conèixer l’actriu Sandra Dee i van formar una de les parelles hollywoodianes més famoses de l’època. Les cançons, les versions de Bobby Darin són molt bones. Posar ritme a la música de ‘La mer’ de Charles Trenet, un encert. Cantar el ‘Mack the Knife’ de Kurt Weil meravellosa. Versionar la cançó folk de Tim Hardin ‘ If I were a Carpenter’, captivadora.

Llegeixo la seva biografia. No recordava moltes de les coses. Va morir molt jove, 37 anys.

És cert que va ser un nen malaltís per culpa de la febre reumàtica i el seu cor li va donar molts problemes. Moltes vegades després de les seves actuacions va necessitar respiració assistida. Va acompanyar al senador Robert Kennedy en la seva campanya i va ser testimoni directe del seu assassinat. Però el que més el va afectar, va ser saber que la seva germana ‘gran’, en realitat era la seva mare. Bobby Darin va viure amb els avis, però sempre se li va dir que eren els seus pares, i la seva germana gran, era en realitat la seva mare. Els prejudicis de la època de ser mare soltera van fer que visqués tota la seva vida en un engany.

L’any 1973, dos anys després de coneixer la veritat dels seus orígens, es va sotmetre a una nova operació per reparar unes válvules del seu cor i no se’n va sortir.

Com actor va ser nominat l’any 1963 per un òscar al millor actor secundari  per el seu paper a la pel.lícula ‘Captain Newman, M.D.’  Sí que va rebre el premi al millor actor al Festival de Cannes del mateix any 1963. Va compondre moltes cançons per altres intèrprets, totes elles es van convertir en veritbles hits. Però en el meu arxiu no hi falten meravellosa versió de ‘La Mer’ de Charles Trenet i també el seu ‘Mack the Knife’ que no ha estat mai superat per cap altre cantant.

Autor: Ewan MacColl (1915-1989).

The first time ever I saw your face I thought the sun rose in your eyes
And the moon and the stars were gifts you gave to the dark and the endless skies

The first time ever I kissed your mouth
I felt the earth move in my hands
Like the trembling heart of a captive bird
That was then at my command
My love

The first time ever I lay with you
I felt your heart so close to mine
And I knew our joy would fill the earth
And last til the end of time
My love
The first time ever I saw your face
Your face
Your face
Your face

Una cançó original de l’any 1957 escrita per Ewan MacColl, escocès, activista, membre del partit comunista anglès, cantant de folk, molt reconegut, tenia l’entrada als EE.UU. prohibida per la seva ideologia. Una cançó que també van cantar Peter, Paul and Mary o The Kingston Trio. Però no va ser fins l’any 1972 que Roberta Flack va cantar la seva versió i va decidir guardar el folk en un calaix i interpretar-la de la manera més sensual que ningú es pogués imaginar. Perque la lletra ho és de sensual. I l’èxit va esclatar.

Roberta Flack va guanyar un Grammy. La cançó ha estat versionada per més de 100 intèrprets, sí, sí, moltissimes versions, des de Elvis Presley, passant per Johny Cash, George Michael, Leona Lewis, Celine Dion, Mariane Faithfull, Harry Belafonte, Josep Carreras, Andy Williams, Celine Dion, Orquestres com la de Ray Coniff o Mantovani i la versió original de Peggy Seeger, la dona de Ewan MacColl. Ella li va demanar una cançó mentre era als EE.UU. i a corre-cuita, per telèfon, en MacColl li va passar. Peggy Seeger, germana de Pete Seeger, va formar amb Ewan MacColl una parella increïble de la música folk …. però aquests cantants i la seva música mereixen un altre apuntament.

He escoltat les diferents versions, moltes, però cap, cap com Roberta Flack.Té una veu fresca, bonica, harmoniosa i sap intepretar molt bé la sensualitat de la lletra. També m’agrada la versió original de la Peggy Seeger.  És …. ‘diferent’. En Ewan MacColl  va renegar sempre de totes les versions de la seva cançó, perque a partir de Roberta Flack, la cançó no ha estat mai més intepretada a ritme de folk. I encara ens queda la versió de Johnny Cash, que jo diria és molt bona i molt personal, i una altra de les que més m’agraden.

http://youtu.be/EdSIlVZhsDw

Dilluns a la tarda era en una parada de l’ANC per informar, recollir signatures, en definitiva ser presents al capdavall del Carrer Gran de Gràcia, perque continuem actius per un 11S14 ple de gent i un 9N14 ple de paperetes amb un SI / SI gran com un cabàs.

Van venir tres nois joves, sicilians i volien saber qui erem i que feiem. Vam parlar molta estona. Ells són activistes i lluiten per una Sicília independent de l’Itàlia que sempre els ha fustigat i ha deixat fer a la màfia. Van signar el dret de petició per la independència del nostre país i em van escriure un nom en un paper … Peppino Impastato.

No en sabia res d’aquesta persona, assassinada per la màfia el 9 de maig de 1978. Tenia 30 anys.  No us explico res. Entreu en aquest enllaç i llegiu. I sorprenentment vaig entrar a You Tube i em trobo amb una pel.lícula I cento passi completa, subtitulada en castellà, de l’any 2000. Us recomano de veure-la.

Peppino Impastato és el referent de la gent de Sicilia que vol lluitar contra la màfia, la corrupció, l’estat colonitzador, els grans partits. La seva mare Felicia Bortolotta no va defallir mai i l’any 1998 es va reobrir el procés (el cas s’havia tancat perque es va considerar un suicidi). Va guanyar. I els responsables de la mort del seu fill van ser empresonats, uns membres importants de la màfia, familiars molt propers.

Peppino Impastato va cridar, sense por, molt fort La màfia és una muntanya de merda. Un enfrontament amb la màfia, que li va costar la vida. Ell sabia que mai podríen ser un país lliure mentre la muntanya de merda fes de barrera entre el poble i la llibertat.

Fotografia: Felicia Bortolotta, una altra mare coratge, com n’hi han tantes en aquest món.

http://youtu.be/USHOuxNzBro

Festes de la Mercè, any 1983. Actuació estelar de Roberta Flack al Palau dels Esports del carrer Lleida. Poca promoció. Preus no gaire populars. El Palau dels Esports no es va omplir. El concert va començar amb més de tres quarts hora de retard. Problemes amb els equips de sò i tècnics. No era el millor lloc per escoltar a Roberta Flack. Molta fredor. No, no et sentíes bé, i a més la impaciència de la gent esperant veure-la a dalt de l’escenari, no ajudava gens ni mica a  aconseguir una bona atmosfera per escoltar música soul, blues.

Finalment va aparèixer a dalt de l’escenari. Va seure al piano, i la música va començar a sonar en un Palau amb greus problemes d’acústica i tècnics (ni de bon tros com el coneixem avui …) però que van aconseguir millorar. I poc a poc l’ambient es va començar a escalfar i molt. Roberta Flack ens va oferir un concert extraordinari. The first time I ever saw your face, And so it goes, Making love i ….. Killing me softly with this song. No la va deixar per el final, però  sí end va regalar dues, tres cançons i va haver-hi repetició. Vam tornar a casa passejant, contents, abraçats.

Les critiques de l’època van aplaudir l’actuació de la cantant, i van criticar molt la despesa feta per l’Ajuntament de Barcelona per aquest concert, ja que la cantant va fer un viatje únic a Barcelona i se’n va tornar als EE.UU.

Una de les millors cançons de la dècada dels 70 i encara avui fa que tanquis els ulls i gaudeixis de la música de Roberta Flack, ballant amb la persona estimada o senzillament sentats en qualsevol lloc escollit  ….. un veritable guster.

A casa tinc una papereta d’un YES gegantí amb un fons blau. Me la va donar un escocès que era a Barcelona de turista el propassat mes de juliol. Jo era a la parada de l’ANC a Plaça Catalunya i va venir directament perque volia signar el dret de petició. No ho va poder fer perque no portava ni passaport ni carnet d’identitat, però sí va comprar banderes, clauers i una funda de passaport. Va fer fotografíes i em va demanar : En la vostra manifestació de l’11 de setembre, desitgeu-nos molta sort, perque guanyi el YES.

Vam estar parlant del procés, de la independència, del futur dels nostres països. Estava admirat de la implicació del nostre poble en el procés, de l’activisme, cosa que a Escòcia no es veia per enlloc. Li vagi respondre que sí, que aquí el poble està tenint un paper fonamental en aquest procés, però ells tenien les eines per fer-ho possible sense entrebancs, en llibertat i en una democràcia demostrada, no com nosaltres. Les enquestes per el YES no han deixat de pujar, en contra del NO que sembla que s’ha estancat.

Sí, el dia 11S14 desitjarem molta sort a Escòcia i que guanyi el YES. Falta un mes, i ells votaran tranquil.lament en democràcia i llibertat. Nosaltres també votarem el 9N14 sense tanta tranquil.litat i lluitant fins l’últim moment perque el govern de l’estat espanyol i molta gent que els dona suport no saben, no ho volen saber, que votar és un dret democràtic i lliure que tenim la gent.

Torno a publicar el video de l’ANC de la manifestació de l’11S12, perque hem de recordar el què va passar i el que es va dir. El poble no dubta gens ni mica …. omplirem els carrers de Barcelona i el 9N14 anirem a votar. El SI // SI és cada vegada més a prop.

Bròquil is OVER my dear friends !

Sempre va bé recordar, tornar a veure les imatges i escoltar el que es va dir ara fa dos anys. Demanem als nostres polítics que comencin el procés per la secessió d’Espanya. Aquest video m’agrada moltíssim. Als crèdits finals ho diu ben clar …. guió i direcció El Poble de Catalunya.

I enguany hem de tornar a sortir al carrer, amb força i per última vegada per demanar que volem ser independents, i treballar perque el 9N14 les urnes estiguin a punt i tots fent cua amb la papereta a la mà per votar un SI // SI més gran que un cabàs. I començar ja aquest procés d’independència.

Fa un parell de díes que la xafogor ha desaparegut i el temps és magnífic. Fresqueta, cel blau, aire net. Era un bon moment per baixar a mar. La mobilitat per Barcelona és bona, i el bus V17 em porta directament des de casa al Port Vell. És on volia anar. El motiu: Veure el iot Venus amarrat al Maremàgnum i propietat de la família de Steve Jobs.

Steve Jobs el va fer construir, amb la col.laboració d’un dissenyador francès de renom i també assesorat per el responsable de les botigues Apple. El va encarregar a unes drassanes prestigioses d’Amsterdam i l’any 2012, un any després de la seva mort, el Venus el van avarar. M’ha sorprès aquest barco. Diferent. A mí m’agraden més els barcos clàssics, però reconec que les línies elegants, finíssimes, brillants del Venus m’han impresionat. Com que no pots apropar-te bé, vaig anar vorejant el Port Vell fins arribar al Passeig de la Barceloneta on vaig poder fer més fotografíes.

Ja que era al barri mariner, em vaig acostar a les platges, vaig caminar per els carrers i els racons, que conec bé. Seure davant la mar, al sol, que sorprenentment no molestava. Tanco els ulls i els meus pensaments giren i giren fins els anys 1950 – 1960. El pare va treballar tota la seva vida al moll i els seus millors amics vivíen a la Barceloneta. I també allà havíem d’anar de visita als metges, car els estibadors teníen aleshores una seguretat social pagada per ells mateixos i l’ambulatori era a la Barceloneta. Les anades a la consulta dels metges va ser una constant i la mare aprofitava per portar roba i el que fos a la gent del Somorrostro. Vaig freqüentar amb la mare el barri i ara sóc en unes platges, es pot dir que de luxe, on aquells vells temps hi havien barraques. Tampoc hi són els Banys Orientals ni els Astilleros ni els antics xiringuitos (en unes condicions higièniques lamentables, però on s’hi menjava molt bé …..). Tot ha desaparegut, per a bé, crec jo.

Tiro amunt direcció la plaça. El nou mercat municipal és gran i espaiós. Aprofito per comprar pa al forn Baluard. Sempre hi ha cua. M’agrada que posin noms als pans. Vaig comprar el pa de Sant Sebastià. Em vaig dir … i si faig una cerveseta ? Entro a Can Ramonet, el de sempre, quan hi anava amb la colla a menjar uns musclos o uns calamars a la romana.

La patacada va ser majúscula ……. Una tapeta de seitons, bons, ben el.laborats, tot s’ha de dir i una canya, a la barra, no hi havia ningú més, vaig pagar 9,75€. La cervesa que tenen és txeca, no n’hi d’altre si la vols del tirador. Evidentment el preu és abusiu i el que posen no s’ho val el que demanen. Els canvis fan mal a la butxaca. Respirar, prendre el sol, banyar-te a la mar, conversar és gratis, però aquests aprofitats et poden trencar un bell matí vora la mar. No tot és tan bonic …….

Torno a casa i cerco la parada del V17 davant mateix de Correus i al costat dels Porxos de’n Xifré i l’escultura de’n Roy Lichtenstein em mira i em parla ….. Ja t’ho deia el cambrer, miri’s els preus ….

Remenant papers, obro una llibreta, petita, amb data 12-V-1939, de la tieta Lola, germana petita de mon pare. Títol de la primera pàgina: Poesies Escollides. I començo a llegir:

–  Catalunya Situació (Totes foren terres seves en el temps que el Rei En Jaume, a tots els vents estenia, l’escut de les quatre barres) 

– Rius i Muntanyes  (L’Ebre d’enllà Ribarroja, per Flix i Mora travessa, regant d’Amposta i Tortosa, els arrossars i oliveres)

– Clima (Situada Catalunya, entre el mar i les muntanyes, mostra tot l’any en son clima, una riquesa variada) 

– Produccions (Així és que si poc fèrtil, l’ha feta naturalesa, no enveja, per xò, els productes, de les nacions estrangeres) 

– Indústria i Comerç (Destil-la vins Badalona, talla el cristall Vallirana, Sant Martí refina el sucre i fa el paper Capellades).

Un tast, petit resum,de les poesíes sense el nom dels autors, i tot seguit, sí que va copiar poesies d’autors coneguts i que ella va escollir:

La campana de Sant Honorat/1714/Josep Maria de Sagarra – El cant de la senyera de’n Joan Maragall – El pi de Formentor de M. Costa i Llobera – L’abraçada de Maria Antònia Salvà – Terra Serena de Josep Maria de Sagarra – València i Barcelona de Teodor Llorente – Me parles, oh terra …. de Josep S. Pons – A Catalunya de Joaquim Rubió i Ors – Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau – Els quatre pals de sang de Victor Balaguer – El fossar de les moreres de’n Frederic Soler ‘PItarra’ – La llengua trossejada de Frederic Rahola – El cap de’n Josep Moragues d’Àngel Guimerà.

Per a totes elles i ells, les seves esperances, els seus somnis, la seva lluita, nosaltres avui any 2014, ho hem de fer realitat. Remeneu papers de casa vostra, parleu amb els avis i àvies, pares i mares, tiets i tietes, amics i amigues, cerqueu llibres, diaris, poesíes, endinseu-vos en la història del nostre país.

Dues piulades que he llegit avui en un matí d’aire net i fresc:

– De moment s’han apuntat tots els catalans de mentalitat ‘suïssa’. Els més mediterranis, que som la majoria, no ho farem fins a l’últim moment perquè ens és igual un lloc que un altre ….. i perquè ara per ara estem fent la migdiada sota la parra. Però no patiu que segur que tornarem a omplir la Via !!

– Recordeu la felicitat de la Via Catalan 2013, o imagineu què diran alguns si la V fracassa. Arguments per inscriure’s.

N’hi ha un munt d’arguments, molts, moltíssims. Ens veiem a la Via i el 9N14 serem davant del col.legi electoral amb la papereta a la mà. No en dubteu pas.

Proposo als blocaires d’aquesta casa de veïns d’escriure i publicar els seus arguments.

Fotografia: Estelada en 3D – Santa Eulàlia de Puig-oriol – Lluçanès.

Omplirem la Diagonal i la Granvia. I el 9N14 votarem legalment perque el nostre Parlament haurà aprovat la Llei de Consultes.

Corren vents botiflerers, vents que no són de la nostra terra i els que bufen diuen que sí que ho són. Enguany es vol fer una manifestació de disseny, la V baixa. No és això companys. Les dificultats per inscriure’t en una web complicada són evidents. No és això, el que esperavem.  Comprar unes samarretes a un cost massa alt, no és això tampoc.

El poble ja omplirà les dues avingudes, i es vestirà de groc, vermell, negre o del color que vulgui. I farem la V baixa, sense posar-nos en rengleres organitzades (com en els vells temps?);  senzillament omplirem els carrers demanant la independència que votarem el dia 9N14.

No ens calen dissenyadors vinguts de fora o del nostre país. Els que formem part d’una assemblea anomenada ANC som el poble, voluntaris, tots professionals en les seves feines, i treballem de gratis, voluntàriament. I així vam assolir la Via Catalana de l’any passat.

No és això companys, no. Però el poble és savi, i ja sabem el que hem de fer, empenyer i empenyer, i ser al carrer el 9N14 amb la papereta a la mà, malgrat els felpudos rojos que sembla que no ho acaben d’entendre.

Ho fareu fàcil ? Però tampoc cal amoïnar-se, senzillament marxarem a omplir els carrers i demanarem la independència, i senyors polìtics ara no us arronseu. Us heu adonat que la transició de la dictadura ja ha acabat ? Volem marxar i viure en el nostre país, la República de Catalunya.

 Va ser l’any 1969 quan vaig descobrir la música de Simon & Garfunkel. Era a Benidorm treballant i tenia la oportunitat de volar a Londres en un dels molts charters de turistes anglesos quer arribaven aleshores. A Londres vaig poder comprar tots els discos d’aquests músics que sempre més he admirat, m’agraden i formen part de la meva biblioteca musical.

The Boxer és la meva cançó favorita, la que més. Va ser tot un descobriment la lletra, la història. No era una cançó ensucrada o d’una lletra insípida amb bona música. Una altra història dels EE.UU que se’ns amagava, però que havia estat sempre en els blues, i de sobte, dos nois joves, blancs, (que no han volgut mai ser titllats de hippies, però sí de músics) ens expliquen aquesta història d’un noi, que marxa de casa, cerca feina i aixopluc a la gran ciutat.

També va significar aprendre millor la llengua anglesa, noves paraules squandered my resistance …. a pocket full of mumbles such are promises … I come looking for a job …… But I get no offers  … just a-come from the whores on Seventh Avenue …  Where the New York City winters aren’t bleeding me ….

La cançó la va compondre en Paul Simon l’any 1968 i es va publicarl’any 1969. Es diu que en Simon utilitza The boxer com una metàfora de la seva pròpia vida com a músic.

La lletra, la història era realista, i molts joves es van sentir identificats. Els seixanta va ser una dècada de canvis, de no tenir un futur, de hippies que eren rebutjats per la societat dita correcta, conservadora. No veien cap llum en l’horitzó. Però malgrat tot, el lluitador continúa i no defalleix.

……… i la música és una meravella.

He trobat aquest versió a You Tube, que és la que més m’ha agradat, any 1981, Central Park.

Fotografia: Un carrer qualsevol de New York o Chicago. He escollit aquesta fotografia, de la col.lecció de Vivian Maier. Si clickeu a l’enllaç, podeu llegir el meu apuntament sobre aquesta fotògrafa de carrer.

BE SURE TO WEAR FLOWERS IN YOUR HEAD.

Enguany durant el mes d’agost aniré publicant apunts amb les músiques i cançons que sempre m’han agradat, que són dins la meva biblioteca i també de noves, descobertes no fa pas gaire. Totes tenen una petita història i San Francisco és ben especial. Va ser el somni, l’esperança d’un món millor.  Escrita per en John Philipps del group The Mamas & The Papas. Tots volíem anar a San Francisco. És una cançó esplèndida i en aquest video podem escoltar-la en directe per el cantant que la va  interpretar, Scott MacKenzie,  davant un públic, una generació que defensava unes llibertats i una pau, que no ha esdevingut la realitat del nostre món. He llegit un comentari a peu del video que ho explica molt bé:

It is hard having faith in my Generation since many of them are now in control and screwing things up. I am ashamed of many of them.

Sí, jo també sento vergonya de molta gent d’aquella generació.

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi. Ella sempre porta flors al cap, sempre. Continúa en la seva lluita per democratitzar el seu país. 

Calen més justificacions? Dins el sac és ple de greuges, infàmies, insults i perque volem ser una República Catalana. No calen que entrin els tancs per la Diagonal, l’atac és ja total des de totes les bandes. No és un atac tenir els ministeris a disposició de l’Estat ? No és un atac decidir qui és bo i qui és dolent ? No ha estat un atac continuat des de fa anys, molts anys, que avui any 2014, hi ha moltíssima gent que no pot enterrar els seus familiars a la seva terra ? Qui es pensen que són ? Es creuen els amos, els conqueridors. Ara els seus atacs ja són desesperats, a destruir qualsevol moviment a favor de la independència.

La dictadura mai ha mort. Sempre ha estat present i avui encara més. La democràcia no existeix. La transició va ser un engany. No la vaig votar. Sempre he cregut que després de la dictadura havia de venir la ruptura. No ha estat així, però avui sí que crec que la transició sembla haver arribat als seus últims díes. Farem un nou país, el que volem, des de baix a dalt. I ja hi estem treballant. I els bons continuaran, i els dolents hauran caigut com fruita podrida dels arbres. I les llavors de la nova gent treballaran ben fort per aconseguir la República Catalana.

Sí, tots hem d’omplir les avingudes Diagonal i Gran Via el dia 11 de setembre, i el dia 9 de novembre, tots amb la papereta a la mà per anar a votar. No hi ha cap altra sortida.

M’agrada el disseny dels cartells de l’ANC i aquest especialment, m’agrada i molt.

Bròquil is OVER ! 

Comencem un mes d’agost. Vacances. Diuen les estadístiques i els entesos que durant les vacances hi ha un índex més alt de víctimes. No ho sé. Des de fa un any, la meva denúncia per aquests fets execrables, es fonamenta en els fets provats de dones víctimes de la violència de gènere al llarg d’un mes.

23.07.14 – Felanitx. Dona de 47 anys. Morta. El presumpte autor, company de la dona, ha estat detingut.

29.07.14 – Málaga. Dona de 25 anys. Morta a ganivetades per el seu company, que ja havia estat denunciat per maltractaments.

I les flors d’un jardí d’un aeroport llunyà. per expressar el meu sincer condol i ràbia a la vegada per aquests fets, una mort no desitjada, en mans de persones que tenen un menyspreu absolut del que significa estimar, compartir, viure. La denúncia continúa ….. fins quan ? No ho sé, sembla que no tingui mai un final.