Un any més arribem amb salut i alegria al 30 de novembre i l’A. i jo -que en aquestes coses som uns clàssics- celebrem que portem 39 anys de casats i 44 des que vàrem començar a sortir. Tot el mateix dia. Pels mandrosos de les restes diré que parlo dels anys 1967 i 1972. Poca broma.
Estic treballant en un encàrrec sobre la figura de Joan Triadú en la seva vessant de pedagog. Això m’ha portat a repassar, entre altres papers i publicacions, el dietari que va escriure entre els anys 1938 i 1940 a Granollers, el seu primer destí després d’obtenir el títol de mestre. El text va restar inèdit fins ara fa
Una seguidora d’aquestes Totxanes m’escriu per comentar algunes de les coses que escrivia en el meu apunt d’ahir. Em diu que la manca de notícies sobre el futur del suplement de llibres de l’Avui, al qual jo feia una breu referència, potser indica que el futur desitjable per a la crítica dels llibres ja no passa pel reducte d’unes pàgines
Camí de la feina, havent dinat, m’aturo un moment a l’FNAC de la plaça de Catalunya i pujo a la planta dels llibres i els discos a fer-hi una ullada. Tot just desembarcar de l’escala mecànica, a la segona planta, entro en la zona de recepció on es desplega la gran estesa dels llibres que l’establiment considera més
Començo el dia a l’Hospital de Sabadell. Mon germà hi està ingressat per uns problemes dels quals ara no em ve de gust parlar. D’aquí a tres o quatre dies segur que ja serà a casa i serà el moment, potser. Li porto l’Ara amb el CD de l’Eugenio, que sé que li agradarà. Poc
(La sèrie comença aquí) Joan Agut era un extraordinari conversador. El seu aspecte físic -apersonat, elegant, seductor- impressionava d’entrada, però el que acabava de fascinar-te era la seva manera d’explicar les coses. La veu, el gest de les mans, les pauses, la mirada… tot un desplegament de recursos destinats a enxampar el seu interlocutor en
(La sèrie comença aquí) Un dels trets que sempre han caracteritzat els bons creadors és la capacitat de generar móns propis. Al meu parer és el cas de Joan Agut. En els seus llibres no costa gaire de percebre-hi un microcosmos particular i molt seductor. Un microcosmos, si fa no fa, amb la mateixa capacitat
(La sèrie comença aquí) Dintre del sobre hi havia un llibre –“Rescatats de l’ombra”, editat també per Columna, però ara en la col·lecció dels autors més consolidats- i una nota de Joan Agut que em recordava que era “aquell escriptor del qual fa uns anys va dir que s’havia guanyat una bona ració de crèdit” i que, per tant, creia
“Encarrega’t d’aquest llibre. És de l’Agut, l’editor”. Amb aquestes paraules un dia del mes de setembre de 1995 el director del suplement de Cultura de l’Avui em va passar un llibret de tapes clares editat per Columna perquè el llegís i en fes la crítica. No era gaire gruixut, aplegava una vintena llarga de contes i tenia un títol que em
A finals de maig de 1991 Edicions 62 va publicar “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, l’últim llibre de Montserrat Roig. Jo, com sol ser habitual amb els crítics, vaig rebre el llibre uns quants dies abans de la seva sortida al carrer. Això em va permetre llegir-lo amb temps i preparar bé el meu comentari. Pocs dies
“No sóc separatista, i altres debats”Salvador CardúsDiari Ara, 8 de novembre de 2011 “No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia
Fa uns quants anys vaig prendre dues decisions: 1a) per poc que pugués mai pagaria ni un cèntim per veure la televisió a casa meva, i 2a) mai tindria un animal domèstic, ni engabiat ni solt pel pis. La primera decisió la vaig complint rigorosament i, per tant, en declaro ignorant absolut en matèries tan normals pel comú
Fa dos anys vaig explicar amb un cert detall aquí mateix la meva dèria per catalogar el món que m’envolta en llistes. Carn de psiquiatre, ja ho sé, però què voleu que hi faci… Una de les llistes que fa més temps que tinc oberta és la que vaig començar denominant “Músiques pel meu funeral”. Amb aquest títol volia
No fa gaire algú em preguntava quina dimensió tenia la música en la meva vida. “Em fa somiar, activa la meva imaginació i fa que em senti bé”, vaig respondre. No vull semblar fatxenda ni grandiloqüent, però és cert: quan escolto el tipus de música que m’interessa (que ja avanço que és molta) el cap se m’envola darrere de les notes, se m’obre
Aquest mes de novembre que tot just acaba de començar presenta en els quioscos tres novetats imprescindibles pels amants de la música. Tres revistes per assaborir amb avidesa i després conservar-les a l’arxiu. Dues d’aquestes revistes pertanyen a la factoria del Grup Enderrock -l’especial Miles Davis de la revista “Jaç” i el número 2 de “440 Clàssica”, dedicat