Totxanes, totxos i maons

Fa dos anys vaig explicar amb un cert detall aquí mateix la meva dèria per catalogar el món que m’envolta en llistes. Carn de psiquiatre, ja ho sé, però què voleu que hi faci…

Una de les llistes que fa més temps que tinc oberta és la que vaig començar denominant “Músiques pel meu funeral”. Amb aquest títol volia expressar el fet que es tractava de cançons que, ja sigui per algun detall tècnic o per la seva relació amb episodis concrets de la meva vida, considero que estan incrustades en el meu retrat genètic.

Quan vaig optar per aquest títol, però, no era gaire conscient de la magnitud de l’empresa en la que m’embrancava ja que a hores d’ara la llista de músiques diguem-ne funeràries depassa les vuitanta referències (és a dir, una sessió de prop de 7 hores). I encara no l’he tancat…  (n’hi ha més)

La part més nombrosa correspon a cançons directament lligades a la meva vida o a la de les persones que més m’estimo. Unes cançons al voltant de les quals podria descriure (en algun cas ja ho he fet) anècdotes concretes i moments especials de la meva biografia.

Serien, per exemple, “Telstar” (The Tornados), de la qual vaig parlar en un apunt anterior, “Anna” (Enric Barbat), “Greensleeves” (en versió tocada per algú que ja no hi és), “Mrs. Robinson” (Simon & Garfunkel), “7 seconds” (Youssou N’Dour & Neneh Cherry), “Nougayork” (Claude Nougaro), “Like a rolling stone” (Bob Dylan), “O poder de l’alt imperi” (El Misteri d’Elx), “País petit” (Lluís Llach), “Sense trampa” (Josep M. Bardagí & Cordes Invisibles), “Bright angel” (Paul Winter), “Chove en Santiago” (Luar na Lubre), “Todo cambió-No milk today” (Los Gatos Negros), “Història d’una gota d’aigua” (Gòtic), “You’re so vain”, Carly Simon, “Your song / Rocket man” (Elton John), “I want a name” (Los Bravos), “I am the walrus” (Beatles), “It’s my life” (Animals), “La gacela” (Almas Humildes), “Samba pa ti” (Santana), “To de re per a mandolina i clarinet” (Orquestra Mirasol), “Mediterráneo” (Serrat)…

De vegades, el que m’ha atret d’una cançó fins al punt d’incorporar-la a aquesta llista de músiques de la meva vida són detalls concrets com, per exemple, la bellesa o la força d’una veu –“Bette Davis eyes” (Kim Carnes), “Tot és gris-Misty” (Núria Feliu), “Hand in my pocket” (Alanis Morissette), “Old Deuteronomy” (de l’òpera “Cats”), “Ull per ull” (Adrià Puntí en la versió de la pel·lícula “Rock & Cat”), “It’s a man’s man’s man’s world” (James Brown)…- o una atmosfera determinada –“I believe” (Màquina!), “The stolen child” (Waterboys), “Visions of Johanna” (Bob Dylan), “Ocells” (Toti Soler)…

En altres ocasions són acords concrets d’un instrument. Per exemple el piano de “To de re per a mandolina i clarinet” (Orquestra Mirasol) o el de “We love you” (Rolling Stones). O guitarres remarcables com les de “Venus” (Shocking Blue), “The logical song” (Supertramp), “Night fever” (Bee Gees)…

També hi ha espai pels detalls petits, gairebé intangibles com el deliciós “Oh yeeeeah…” amb què Louis Armstrong tanca “What a wonderful world”, el xiulet d’Otis Redding a “(Sittin’on) The dock of the bay” o l’encisador efecte de so (po, po, po, po-po-po…) que Joan Miquel Oliver va posar a “Foto”.

També van a la llista algunes cançons que tenen acords que em van perseguint i que em puc trobar que xiulo inconscientment mentre espero en un semàfor que pugui reprendre la marxa. Són els casos de, per exemple, “The moon says hello” (Carlos Núñez), “Lila” (Milladoiro”, “Gimme some lovin” (Spencer Davis Group), “Àme câline” (Michel Polnareff), “Bocca di rosa” (Fabrizio de André & PFM), “La Rambla” (Quimi Portet), “Every breath you take” (Police)…

De vegades poden ser uns cors –“Suspicious mind” (Elvis Presley), “Sympathy for the devil” (Rolling Stones)…- o un ritme encomanadís –“Escenas olvidadas” (Golpes bajos), “Video killed the radio star” (Buggles), “My Sharona” (Knack), “Last train home” (Pat Metheny), “La flama” (Obrint Pas)…- el que justifica el seu ingrés a aquesta llista de músiques de la meva vida.

Com no podia ser altrament en un individu de casta lletraferida com jo, un dels motius perquè una cançó ingressi en la nòmina de músiques pel meu funeral és la història que explica (combinada, és clar, amb la música que li dóna suport). Us posaré alguns exemples: “Somiatruites” (Albert Pla), “Rumbo Norte” (Pauline en la playa), “Plus Ultra” (Enric Casasses & Pascal Comelade), “Carnaval a la República d’A” (Sisa), “Vuelo de volar” (Josele Santiago), “Canta el viento” (Carmen París & Suburbano), “Un siseñor con las patas verdes” (Vainica Doble), “Aniversari taujà” (Bocanegra), la descomunal “El país secret” (Maria del Mar Bonet)…

Paro aquí, però me’n queden encara unes quantes, de cançons: “Élise” (Jane Birkin), “Luka” (Suzanne Vega), “Si tu disais” (Françoiz Breut), “What can I do” (Corrs), “Tren de mitjanit” (Sau), “Puigsoliu” (Joaquim Serra)…

Estem divertits, a casa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!