El text va restar inèdit fins ara fa deu anys que Proa el va editar amb el títol “Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent”… (n’hi ha més)
El dia 3 de novembre de 1938 Triadú escriu: “Quan sóc a l’escola treballant, a dins de classe, sóc feliç. Sembla que una professió aixi ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments, ha d’animar els desanimats, ha d’ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe, i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.”
Joan Triadú és feliç quan és a classe. I ho explica de manera planera, sense enfarfegadores solemnitats. Paraules breus, clares i senzilles que mantenen tot el seu valor tres quarts de segle després d’haver estat escrites.
Tota una lliçó -apropar-se a la figura de Joan Triadú ja ho porta, això, de sortir-ne molt més enriquit- en un temps com el que ens toca de viure en què el valor de les paraules és fugaç i efímer.
Un temps de mínims, en el que sembla que tot allò que depassa els 140 caràcters és sobrer, innecessari…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!