Totxanes, totxos i maons

Fa uns quants anys vaig prendre dues decisions: 1a) per poc que pugués mai pagaria ni un cèntim per veure la televisió a casa meva, i 2a) mai tindria un animal domèstic, ni engabiat ni solt pel pis.

La primera decisió la vaig complint rigorosament i, per tant, en declaro ignorant absolut en matèries tan normals pel comú dels mortals com són el Canal+, el GolTV i plataformes similars.

Pel que fa als animals… la cosa és una mica diferent ja que des de fa unes setmanes, per una sèrie de motius que serien molt llargs d’explicar, les quatre parets de casa acullen un nou habitant: és pelut i de color negre, pertany al gènere mascle (això sí: esterilitzat, pobret), té tretze anys, quatre potes, bigotis ben refistolats i una cua d’allò més vistosa, és de la família dels felins i respon (quan li dóna la gana) al nom de “Pancho”.

Després d’un mes de compartir sostre amb aquesta bola de carn i pèl (sobretot pèl, que n’hi ha un feix a cada racó…) puc dir que ha aconseguit entendrir-me i, sobretot, intrigar-me.

Suposo que els lectors que tinguin experiència en animals domèstics -gats, sobretot- somriuran amb condescendència per tot el que ara diré, però he de confessar que em quedo fascinat observant el prodigiós sentit de l’economia de l’esforç que tenen aquestes bestioles. I el bé que viuen. Al segon dia de ser a casa l’amic “Pancho” ja s’havia apropiat del meu silló -el silló historiat que tots els crítics literaris tenim a casa per fumar en pipa i degustar una copa de brandy mentre llegim ben repapats un bon llibre!- i havia après a adaptar la seva anatomia als racons entre el respatller, el cul i els dos reposabraços del moble.

Quan troba la posició adient es transforma en una bola i pot estar-se hores amb els ulls mig clucs, immòbil o bellugant, com a molt, de tant en tant una orella en un espasme inesperat, asimètric i sorprenent.

La indiferència de la seva mirada, la sensació de viure isolat en un món distant i estrany, la seva manera silenciosa i furtiva de travessar el menjador cap al lloc on té la menjadora, la sorprenent flexibilitat del seu cos que tant li serveix per alçar-se arquejant el llom com per estirar les potes fent mandres, l’agilitat dels seus salts dintre de la banyera o damunt del sofà, el llenguatge -difícil de codificar- dels moviments de la seva cua, la manera majestuosa de seure sobre les potes del darrere, com un monarca instal·lat en el seu tron… Un espectacle, vaja.

M’imagino que amb els gats deu passar com amb les persones: d’una generació a la següent els costums canvien. Ho dic perquè recordo que, de petit, al terrat del costat de casa de la meva àvia tenien un gat atigrat -es deia “Tigret”, lògicament- que quan jo m’ajupia, movia els dits com qui compta bitllets i li feia “bss, bss, bss” venia corrents a ensumar-me. Doncs bé, puc dir que aquest hàbit ja s’ha perdut i els gats de les noves generacions passen de mi considerablement. I de manera molt especial l’hoste que tenim allotjat per un temps a casa.

(Bé… passa de mi tret de quan, al crit de “Pancho, té!” sap que li caurà mitja  llauna de menjar especial per a gats llaminers. Aleshores tot són festes i marrameus fins que li esquitxo la llepolia i s’aplica a la feina de cruspir-se-la. Ben mirat, són com polítics en campanya electoral, els felins…)

En fi… ara mateix no sé si tenim “Pancho” per uns dies, per unes setmanes o ja l’hem de considerar integrat en la nòmina de casa fins a la consumació dels segles. Serà qüestió d’anar-me fent a la idea, per si de cas… De moment, però, el paio ja s’ha guanyat un apunt especial en aquestes Totxanes. Cosa que no tothom pot dir, vet-ho aquí.

I una referència poètica de la mà de Baudelaire per acabar d’arrodonir la festa:
“Agafen, tot somniant, les nobles actituds  /  dels grans esfinxs que jeuen al fons de solituds,  /  que sembla que s’adormin en somni sense fi;  /  els lloms els tenen plens de màgiques guspires,  /  i tot d’engrunes d’or, com una arena fina,  /  constel·len vagament les místiques pupil·les.”

“Les chats” (fragment)
Les fleurs du mal. Charles Baudelaire.
Versió de Jordi Llovet

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!