Apòstata desficiosa

Acabe de veure l’últim episodi de la 4a temporada, el que van fer no fa ni 24 hores als Estats Units.

Quins guions! Quines interpretacions! Quin goig fa de veure un producte tan ben fet. I ara què faré, fins que comence la cinquena?

(Si me l’oferiren a un preu raonable, per cert, probablement el compraria. Com que la lògica del mercat audiovisual pretén que m’espere no sé quants mesos per a veure’l, doblat!, ací, no hi ha més remei que descarregar-se’l sense pagar… Alguna dia se n’adonaran de què no estan fent-ho bé, i de què les fronteres ‘nacionals’ per a aquestes coses ja no existeixen…).

Fa anys que desficiosa llig el bloc de marieta, i marieta llig el bloc de desficiosa.

Fa una miqueta menys que es recomanen on anar de vacances, perquè han descobert que els agraden els mateixos llocs, i així s’han intercanviat informació sobre les illes gregues, Nova York o Buenos Aires. Ara la més afortunada de les dues (enveja, enveja) se’n va a descobrir Lanzarote.

I ahir, per primera volta, es van veure les cares al davant del mercat de Santa Caterina. I hauria de ser estrany això d’explicar-se la vida en versió titulars, i passar a veu les converses que fins ara eren escrites. Però no ho és, en absolut.

I encara hi ha gent que no sap que internet aprofita per conéixer gent. Ai.

La vaig veure ahir, en sessió de mitja tarda al cinema Alexandra, amb una cua de més de mitja hora (no recorde haver-ne fet una tan llarga en segles!), la sala plena a vessar, i la mitjana d’edat del públic per sobre de la setantena.

En eixir em van demanar què m’havia semblat, i tot el que vaig poder dir va ser: angoixant. Molt angoixant.

Carles Bosch ha fet un documental magnífic, amb les quatre pinzellades necessàries per entendre el poc que la ciència sap a hores d’ara de la malaltia, i un acostament tendre i respectuós cap a l’evolució del Maragall.

L’angoixa, és clar, ve en part per veure com ha empitjorat, i en pensar el que encara li queda. Però a mi, sobretot, l’angoixa em ve per la Diana, per aquesta figura cuidadora d’una altra persona que sap que només s’anirà a pitjor, i que ho dóna tot per fer-li la vida el més feliç possible cada dia.

Pot ser per l’alzheimer, per qualsevol altra malaltia mental, o per una de física. El món és ple de Dianes. Quasi totes, per cert, dones. Jo, en certa manera, en vaig ser una. Sé de què parle.

Angoixant. Molt angoixant.

Mire la foto, senyor Camps: això és una pera. Com que no li ho sembla? Sí, home, sí, mire-la bé. Ho veu?

Una poma, diu? No, home, no. Vinga, va. Pera. P-E-R-A. Si fa més de trenta anys que ho anem dient. Que no es queda amb la copla? Ho posa a l’estatut i tot. A la portada, amb lletres grosses. I això va a missa.

Que a vosté li continua agradant dir-li poma? Calle, home, que ja sembla vosté un nacionalista comunista…

(Si no enteneu res, mireu aquest vídeo, a partir del segon 45).

Hui, per cert, és el dia dels enamorats a alguns pobles del meu país.
Feliç Sant Dionís i bona mocadorà!

Ni a València t’esperàvem, ni a Barcelona t’esperem.
En contra de la visita del papa, i per un estat laic.

I amb respecte,  que és l’últim que s’ha de perdre. (No ens cal caure en l’insult ni la prepotència, per això ja estan ells, i no ens hem de posar a la seva alçada).

Raons no ens en falten, oi? (O cal que les enumere?)

Dijous 4 de novembre, a les 19h, concentració a la plaça Sant Jaume.
Qui s’apunta?

Més informació, ací.

Gairebé em costa de creure no haver-ne tingut abans, però és que em resistia a portar internet a la butxaca.

Ara ja el tinc, acabat d’estrenar, impecable i suau com la seda. Res a veure amb qualsevol altre telèfon. I, de fet, el que més em va costar va ser descobrir com fer trucades! 😛

Espere aprofitar-lo bé i no acabar tenint la sensació de què li dedique massa temps…

Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d’allà. La meua salut mental no ho aguanta.

Però hui, mentre sopava, m’he trobat a TV3 amb l’últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar ‘que està lliure del pecat de la corrupció’. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l’únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.

Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d’una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l’opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.

Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l’esforç de votar quan torne a tocar…

No les tenia totes: malestar general, amenaça de pluja i incertesa sobre la companyia fins a l’últim moment.

Però al final tot ha eixit rodat, i el concert del Botifarra a la plaça de la catedral de Barcelona ha estat memorable. Per ell, per les cançons, pel que diu, per com ho diu, perquè li veig traces dels meus uelos (dels dos: el maseret d’Alcoi i l’obrer de fàbrica de Montaverner), i perquè em fa pensar en un país que (ja) no existeix però que m’agradaria que existira.

Compartir-ho ha estat clau per fer el moment encara més especial. Amb el X. i amb la L., però sobretot amb la Ll., que aviat farà un anyet i que ja escoltava el Botifarra dins la panxa. Embadalida s’ha quedat durant tot el concert, el primer de sa vida, amb els ulls com a plats. No sabem si se’n recordarà en créixer, però ja li farem memòria, segur!

ACTUALITZACIÓ: Un bon parell de vídeos per resumir el concert, ací.

Hui per sopar, bajoquetes de l’hort!

El vaig començar sense cap coneixement i minses esperances, però no se m’ha donat malament.

Els xerris i l’anficòs, de categoria. El pebrot italià, també.
Ara de cara a l’hivern ja estic fent planter de floricol i espinacs, i potser encara colliré faves si no gela.

M’encanta fer de llauradora urbana!

Una vegada superat això de deixar de fumar (va cap a tres anys ja!), és hora de marcar-se nous propòsits.

El d’anar al gimnàs és un clàssic, encara que pense que sí, que aquesta vegada sí que aniré, va, que no costa tant, i després senta bé, i bla, bla, bla.

I enguany n’afegiré encara un altre més: veure cinema de qualitat. De totes les èpoques, de tots els estils, però del bo.

Per començar acabe de veure Cinema Paradiso i crec que no podia haver triat millor.

En tinc unes quantes en llista d’espera, però crec que la cosa serà encara més interessant si s’obri la tria a recomanacions d’amistats i coneixences.

Així que si teniu un parell de títols dels que considereu imprescindibles, s’agrairà que em deixeu un comentari i, si no les he vistes, promet fer-ho el més aviat possible. 🙂

Per sumar-me a la festa Estellés. Si l’ajuntes amb l’Ovidi, la combinació és espectacular. (I no puc evitar pensar quanta gent ‘de vacances’, quanta…).

“Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”.

Ara mateix fa tres anys exactes d’aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d’orella com t’estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores.

Tres anys és molt de temps. El suficient per anar cicatritzant, per aprendre a recol·locar els records, per aparcar una bona part de la ràbia, per saber el que vol dir no oblidar mai, per poder tancar etapes del dol i encetar-ne de noves, més tranquil·les, més dolces fins i tot. I per mirar de fer compatible el tindre’t sempre present i el continuar endavant.

I per reconèixer, una vegada més, que ningú ho ha expressat tan bé com Martí i Pol. Tot i que jo no tinga gairebé amb qui parlar de tu i em limite més aviat a pensar-te en solitud.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

^{(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa tres anys, el meu homenatge particular…).}

Tornaré d’ací unes setmanes. O no.

Cada volta em costa més escriure al bloc. I com menys escric, menys ganes tinc…

Bon estiu a tothom!

L’altre dia, mentre assistia a una conferència prou avorrida, se’m va ocórrer fer el llistat dels carrers on he viscut fins ara. Carrers i avingudes, i ara per primera vegada una plaça.

El primer, allà on vaig nàixer com qui diu, era el carrer de Cavaller Merita, a Alcoi. A prop de l’institut vell, per als qui coneixeu la zona. Un carrer que només té números imparells perquè l’altra banda aleshores eren bancals abandonats i ara és un gran parc. Era un carrer lleugerament costerut -poc si el comparem amb alguns altres del barri, com aquella costera interminable que va dels Salesians a El Camí. Per on passa(va) la línia 1 de l’autobús i on pràcticament es coneixia tothom.

Amb un forn de pa a baix de casa com a únic comerç del carrer, i com a font de ratolinets que de vegades ens visitaven a aquell cinquè sense ascensor amb unes vistes esplèndides cap a la Font Roja. Al costat de la ‘casa de les estàtues’, que feia cantonada i que, efectivament, tenia dos figures enormes que mai no vaig saber què representaven. Com tampoc vaig saber mai qui era aquell cavaller Merita que vaig memoritzar des de be xicoteta. Això, i el número de telèfon que teníem, que encara me’l sé. (De qui serà, ara?).

Coses d’internet, per fi he pogut esbrinar alguna cosa de qui era, el misteriós cavaller. Sembla que es deia Lluís i que consta com un dels signants de la declaració del prodigi de la Mare de Déu dels Lliris, de mitjans del segle XVII. M’agradaria saber-ne més, però el senyor google, per ara, sembla que no té més dades…

^{(Si haguera sabut que de gran faria un bloc, i que havia de canviar tant de casa, m’hauria preocupat de documentar gràficament cadascuna d’elles! Encara gràcies que el google maps em deixa veure-les per fora com som ara…).}

Fa dies que li done voltes a una reflexió, i cada volta ho tinc més clar: a mi el que m’agrada és la vida dels altres.

Dues de les meues activitats preferides, les que faria la major part del temps si no haguera de fer res més per sobreviure, són llegir i viatjar. És a dir, saber histories d’altres persones, i mirar com viuen a d’altres indrets.

Potser per això em vaig fer periodista, o una cosa semblant. Per mirar i explicar el que passa fora de mi. Per viure una miqueta més d’aprop la vida dels altres.