Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Bicicleta, cullera, poma

La vaig veure ahir, en sessió de mitja tarda al cinema Alexandra, amb una cua de més de mitja hora (no recorde haver-ne fet una tan llarga en segles!), la sala plena a vessar, i la mitjana d’edat del públic per sobre de la setantena.

En eixir em van demanar què m’havia semblat, i tot el que vaig poder dir va ser: angoixant. Molt angoixant.

Carles Bosch ha fet un documental magnífic, amb les quatre pinzellades necessàries per entendre el poc que la ciència sap a hores d’ara de la malaltia, i un acostament tendre i respectuós cap a l’evolució del Maragall.

L’angoixa, és clar, ve en part per veure com ha empitjorat, i en pensar el que encara li queda. Però a mi, sobretot, l’angoixa em ve per la Diana, per aquesta figura cuidadora d’una altra persona que sap que només s’anirà a pitjor, i que ho dóna tot per fer-li la vida el més feliç possible cada dia.

Pot ser per l’alzheimer, per qualsevol altra malaltia mental, o per una de física. El món és ple de Dianes. Quasi totes, per cert, dones. Jo, en certa manera, en vaig ser una. Sé de què parle.

Angoixant. Molt angoixant.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent