Bicicleta, cullera, poma
La vaig veure ahir, en sessió de mitja tarda al cinema Alexandra, amb una cua de més de mitja hora (no recorde haver-ne fet una tan llarga en segles!), la sala plena a vessar, i la mitjana d’edat del públic per sobre de la setantena.
En eixir em van demanar què m’havia semblat, i tot el que vaig poder dir va ser: angoixant. Molt angoixant.
Carles Bosch ha fet un documental magnífic, amb les quatre pinzellades necessàries per entendre el poc que la ciència sap a hores d’ara de la malaltia, i un acostament tendre i respectuós cap a l’evolució del Maragall.
L’angoixa, és clar, ve en part per veure com ha empitjorat, i en pensar el que encara li queda. Però a mi, sobretot, l’angoixa em ve per la Diana, per aquesta figura cuidadora d’una altra persona que sap que només s’anirà a pitjor, i que ho dóna tot per fer-li la vida el més feliç possible cada dia.
Pot ser per l’alzheimer, per qualsevol altra malaltia mental, o per una de física. El món és ple de Dianes. Quasi totes, per cert, dones. Jo, en certa manera, en vaig ser una. Sé de què parle.
Angoixant. Molt angoixant.