Com fem cada 9 d’agost el dissabte passat vàrem celebrar l’aniversari de l’A. amb la corresponent festa grossa. Aquesta vegada l’escenari va ser Sant Pol de Mar. Per les característiques de la data la majoria de les vegades l’aniversari ens agafa de vacances. Recordo que els 30 els vàrem celebrar a Mallorca (“Oda als trenta anys d’una nina… i a
(La sèrie comença aquí) La primera vegada que vaig veure “Dies d’agost” va ser el passat mes de desembre i en format DVD. D’aleshores ençà he tornat a veure la pel·lícula dues o tres vegades més i sempre amb plaer creixent. Certament el primer impacte -que és el bo- va estar influenciat, tal com explicava en el primer apunt de la sèrie, per la meva especial relació anímica
El senyor Salvador, de Tàrrega, m’envia un correu per comentar el meu apunt de fa uns dies (vegeu-lo aquí) sobre la presència de SET polítics saludant la clientela en el programa oficial de les festes de Gràcia de Barcelona. “No sempre -em diu- s’han de carregar les culpes a les ganes dels polítics de sortir a la foto. De vegades són els mateixos organitzadors que demanen textos sense
(la sèrie comença aquí)En Marc és un director de cinema amb un projecte entre mans que no sap com fer avançar. Per posar ordre en les seves idees decideix aprofitar uns dies d’agost i fugir amb una furgoneta i l’única companyia del seu germà bessó David. El projecte que des de fa temps el té capficat és una pel·lícula sobre el periodista
Un dels primers records de la meva vida -potser encara no havia fet els quatre anys- em porta a un indret inquietant, solitari, obac, molt verd, amb una atmosfera un pèl carregada i uns sorolls molt especials, tot plegat al costat d’un toll d’aigua de dimensions respectables. Si més no mesurades a l’escala dels meus ulls d’infant. L’indret que descric no pertany
Acabo de rebre el programa oficial de la Festa Major de Gràcia, tot un clàssic de cada mes d’agost. Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran que fa dos anys (vegeu-ho aquí) expressava la meva sorpresa i vergonya aliena pel fet -veritablement ridícul- que el quadern del programa s’obrís amb SET salutacions a tota pàgina corresponents a SET autoritats diferents amb dret de
Una definició d’estiu que a casa nostra, ai las, s’està refermant d’uns anys ençà podria ser “època de l’any en la que les emissores catalanes s’omplen de becaris que rivalitzen entre ells per veure qui destrossa més la llengua”. Fa una estona, remenant retalls de premsa de les darreres setmanes he trobat un article de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà que
(la sèrie comença aquí) Continuo fullejant les velles llibretes abans de tornar-les al prestatge d’on les he rescatat. A cada pàgina un allau de records que, com les cireres, n’arroseguen d’altres. Ara recordo, per exemple, que en aquesta dèria meva per les coses del cel va tenir també un paper fonamental un programa que feien a la televisió i que, si no em
(Això va començar aquí) Continuant amb la sèrie d’apunts dedicats a blasmar l’esgarrifosa manera de tractar el català que tenen molts dels comunicadors que ens ha tocat de patir avui aquestes Totxanes, travestides més que mai de servei públic, centraran els seus esforços en la dèria reductora que ens ataca. Una variant lingüística d’aquell lema tan acreditat que
Dels vint-i-cinc apunts que he publicat durant el mes de juliol els 10 més visitats han estat: * 1) Els cervellets publicitaris de Media Markt. (vegeu-lo aquí) * 2) “És una ventatja molt rentable desvetllar aconteixements” (apunt per a comunicadors). (vegeu-lo aquí) * 3) La inenarrable sensació de dir (o escriure) “els meus fills”. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) “Per què tot