D’aquí a una estona anirem al camp d’aviació per envolar-nos cap a terres sicilianes. Hi serem fins al 16 de setembre. Marxem amb mòbil, sense portàtil i amb un munt de ganes d’amarar-nos de la serena bellesa de Sicília. Vint dies de descans, doncs, per a aquestes Totxanes i pels seus lectors, que també us ho mereixeu. Fins aviat!
Com explico en l’apunt que he penjat aquest matí (vegeu-lo aquí) la lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres està resultant una font de troballes impagables (*). Vegeu, si no, la carta que Sales, aleshores alferes de l’exèrcit català, escriu al poeta el 16 de març de 1937 des de Xàtiva, lloc on la seva companyia
Com a complement de la lectura que he fet aquests dies de la monumental “Incerta glòria” llegeixo les cartes que entre 1936 i 1941 Joan Sales va enviar al poeta Màrius Torres internat en el sanatori antituberculós de Puig d’Olena fins l’any 1942, que hi va morir. De fet, Sales va començar aquesta correspondència amb una coneguda seva que, afectada per la mateixa malaltia, s’estava
Florilegi de definicions aparegudes durant les darreres setmanes en els encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Orden de clausura: CIERRE * Devino dios: BACO * Explica un conte llarg i avorrit: RELATA (MS) (n’hi ha més) * Son fáciles de distinguir entre las cuerdas: LOCAS DE ATAR *
Un dia de juliol de 1992 mentre l’A. i jo féiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l’esplèndida panoràmica de la ciutat. Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era
“El protocol mediàtic de les tragèdies. De seguida càmeres i micròfons s’abraonen sobre els familiars de les víctimes perquè expliquin llur dolor. Hi ha poques coses al món tan certes i conegudes com que les mares ploren quan perden els seus fills. I això ho sap tothom, i les coses que sap tothom no són
En la tranquil·litat d’una nit de vacances reviso el DVD de “Moulin Rouge”. Una pel·lícula que hauré vist cinc o sis vegades i sempre en format petit. No vaig poder veure-la en pantalla gran quan era el moment i bé que me’n penedeixo. Torno a xalar amb la intel·ligent barreja d’ambients de principis del segle XX i de
“Escriure és la meva manera d’estar en el món. L’altra és la responsabilitat cívica”. “La catalana és una de les nacions fundacionals d’Europa”. Aquestes frases de l’escriptor Joan F. Mira -i alguna més que trobareu activant l’opció “Vull llegir la resta de l’article” que trobareu aquí sota mateix- pertanyen a aquest vídeo que es va
El tema que obre “Virus laics”, el darrer disc de Pau Riba que aviat serà a les botigues (*), es diu “Històries d’Atlantis” i si ocupa un lloc tan preeminent no és per casualitat: crec que -conjuntament amb “El colom de la pau”, el penúltim tall- és la millor cançó del lot. A mi em recorda “Els
Tot preparant el seminari que els propers mesos d’octubre i novembre impartiré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (vegeu aquí) aquests dies estic fent la meva particular celebració de l’Any Rodoreda. He començat repescant dos llibres sobre l’autora que encara no havia llegit: “Mercè Rodoreda. Autoretrat”, de Mònica Miró i Abraham Mohino -editat fa pocs mesos per Angle Editorial-, que m’ha
La podeu veure a la sala Verdi Park i estic gairebé segur que és, amb distància, la millor oferta que presenta aquest mes d’agost la cartellera cinematogràfica barcelonina. Em refereixo a “Jo he servit el rei d’Anglaterra”, dirigida el 2006 pel txec Jiri Menzel i basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal. Una novel·la editada -i, pel que em
Algú, sabedor que d’aquí a uns dies l’A. i jo enfilarem cap a terres sicilianes per passar-hi la segona part de les vacances (que per a mi comencen precisament avui), ens diu que a 8TV els diumenges al vespre fan una sèrie de telefilms amb aventures del comissari Salvo Montalbano. “Fins i tot compta amb el vist
Ara fa uns anys, quan l’exèrcit americà va entrar a l’Iraq, a casa nostra no hi varen faltar ni les manifestacions de protesta al carrer, ni les declaracions plenes de santa indignació dels nostres polítics, ni les cassolades. De les cassolades me’n recordo molt concretament perquè es feien un dia de la setmana fix al
“Fa uns anys baixava la Rambla de Barcelona amb un gran sentit de la propietat. Potser no era ni el millor passeig ni el més bonic del món. Però era nostre, allò era alhora el nostre cor i el nostre termòmetre. Aquella riuada de gent que treballava, es divertia o badava, fabricava una personalitat singular,
Un dia de 1985 l’A. els nois i jo vàrem anar a veure “Electric Dreams”, una agradable comèdia romàntica americana que tocava el tema de la intel·ligència artificial a través d’un triangle format per un xicot superdotat i tímid, el seu ordinador (desvergonyit i amb ànsies d’independència) i una encantadora veïna que toca el violoncel en una orquestra. De la pel·lícula