Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
L’important és només que ens entenguin? (sobre la qualitat de la llengua).
Una definició d’estiu que a casa nostra, ai las, s’està refermant d’uns anys ençà podria ser “època de l’any en la que les emissores catalanes s’omplen de becaris que rivalitzen entre ells per veure qui destrossa més la llengua”.
Fa una estona, remenant retalls de premsa de les darreres setmanes he trobat un article de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà que va aparèixer a la seva secció “Des del jardí” del setmanari “Presència”. Es titula “La pitjor consigna”, va sortir publicat el 18 de juliol i trobo que il·lustra molt bé tot el que ens està passant. Continueu llegint, si us plau… (n’hi ha més)
“La primera consigna neix sota la dictadura i s’estén fins a la transició. Llavors els mots estaven en perill i es tractava de salvar-ne tants com fos possible. A grans mals, grans remeis. L’objectiu era, senzillament, distanciar-se del castellà sense filar gaire prim. En aquesta fase, hi havia qui s’obsessionava a utilitzar paraules vistoses que havien caigut en desús anys enrere.
La segona fase cristal·litza a mitjan anys vuitanta al voltant de “Verinosa llengua”, de Xavier Pericay i Ferran Toutain, un llibre que era un símptoma d’un moviment més aviat subterrani i alhora una cristal·lització que va tenir múltiples conseqüències. Aleshores ja s’havia constituït un petit ecosistema mediàtic. En català hi havia ràdio i televisió, una premsa que no era només testimonial, narradors amb pretensions de realisme. Ja no bastava de salvar els mots, sinó que es tractava de servir-se’n sense violentar-ne l’ús, mirant de no trencar els vincles amb la tradició oral i escrita, tenint en compte el registre adequat a cada situació comunicativa. L’objectiu ja no era distanciar-se del castellà, sinó defugir l’encarcarament. En aquesta fase hi havia qui s’obsessionava a confeccionar llistes de paraules que calia desterrar.
És difícil escatir quan va començar la tercera fase. De fet, subsisteixen les llistes de mots per salvar i les llistes de paraules prohibides. Però s’ha produït un fenomen nou: en molts àmbits predomina la sensació -potser la convicció- que l’únic objectiu de qualsevol comunicació és que el missatge s’entengui. Per això no hi ha cap inconvenient a l’hora d’usar una fonètica arbitrària, de confondre la legalitat del diccionari amb l’escaiença o la naturalitat, de barrejar diferents llengües en la mateixa frase. Aquesta sensació sempre havia existit, només que ara s’estès entre comunicadors, entre periodistes, fins i tot entre escriptors. N’és un símptoma l’alarmant presència, en determinades novel·les, de frases on la paraula “quelcom” substitueix la paraula “algo” sense abandonar una sintaxi perfectament castellana. En comptes de llistes obligatòries o prohibides, s’obre pas el campi qui pugui més absolut, el desori més obscé i desacomplexat. La pitjor consigna pot ser l’absència de consigna.”
Vicenç Pagès Jordà, “La pitjor consigna” (Presència, 18 de juliol de 2008)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!