Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La primera vegada que vaig veure “Dies d’agost” va ser el passat mes de desembre i en format DVD. D’aleshores ençà he tornat a veure la pel·lícula dues o tres vegades més i sempre amb plaer creixent.

Certament el primer impacte -que és el bo- va estar influenciat, tal com explicava en el primer apunt de la sèrie, per la meva especial relació anímica amb l’aigua quieta dels embassaments. Després m’han anat convencent altres elements de la pel·lícula.

Per començar, doncs, era gairebé segur que una cinta en el metratge de la qual hi ha una quarta part amb imatges preses des d’una embarcació que navega entre muntanyes no podia deixar-me indiferent. I així ha estat.  (n’hi ha més)

Per motius diversos podríem encabir “Dies d’agost” dintre del gènere de les “road movies”. Primerament com un viatge per un territori concret amb uns atributs físics, geogràfics i històrics -els escenaris de la batalla de l’Ebre- durs i inhòspits. Dramàtics, m’atreviria a dir. Però també és un viatge a l’interior de l’ànima perplexa i atribolada d’un creador que es troba davant d’un buit que l’impedeix d’avançar.

Hi hauria encara una tercera dimensió “viatgera” de “Dies d’agost”: la que ens ve donada pel fet de ser un trajecte que pretén reconstruir la imatge d’un home -Ramon Barnils- a través del record que ha anat deixant en la gent que el va conèixer.

Aquest viatge que es ramifica en diverses direccions i nivells és compartit pels dos protagonistes principals de la cinta: Marc i David Recha, el director i el seu germà bessó que a “Dies d’agost” representen els seus papers en la vida real. Uns bessons units pels fils invisibles de la genètica -tot i que físicament són molt diferents- que amb un gest o una mirada en tenen prou per comunicar-se.

La relació de complicitat entre Marc i David, però, ens arriba accentuada d’una manera molt especial per la intervenció d’un tercer personatge: la seva germana petita. D’ella només sentirem la veu en off que ens va explicant coses dels seus germans. I ho fa amb un deix d’admiració i respecte que dóna una dimensió èpica a la pel·lícula i que, al meu parer, és un dels seus grans encerts.

Qui busqui a “Dies d’agost” un argument en el qual “hi passin coses” sortirà decebut. I, de fet, quan “hi passa” alguna cosa -com, per exemple, l’episodi de la desaparició de Marc-, els procediments narratius amb què se’ns explica no són els convencionals. Vull dir amb tot això que Marc Recha ha construït una història molt subtil a base de pauses, mirades i silencis. Un material també molt subtil que situa la cinta als antípodes del cinema d’acció o del cinema “pret a porter”.

D’altra banda hi ha referències cinèfiles bastant clares. Dues, almenys. La primera és visual i remet a “Apocalypse Now”. Molt especialment en les escenes en les que David explora els marges del riu buscant el seu germà desaparegut. La segona és la línia d’intriga que s’obre amb la història del peix tigre, una espècie depredadora importada fa uns anys del centre d’Europa, que remet a aquella meravella de Tim Burton que es va dir “Big Fish”.

Per “Dies d’agost” passen fugaçment tres personatges: una excursionista jove amb una relació molt especial amb una germana que se li va morir, un guàrdia forestal que toca la trompeta enmig del bosc per no molestar els veïns i una cambrera de càmping amb un passat per oblidar. Tots tres gent solitària i voluntàriament apartada de la vida bulliciosa de la gran ciutat.

L’últim paràgraf el reservo a tres elogis molt concrets: la bellesa dels paisatges -el riu, els embassaments, la carretera entre muntanyes-, el retrobament dels dos germans a Figuerola del Camp -amb la visita a la casa on va viure Barnils els seus últims dies-, i l’encert a l’hora de triar la banda sonora de la pel·lícula.

Una banda sonora brillant. Tant en els moments de transició, amb una suau i suggeridora música de fons escrita per Pau Recha -el germà que faltava-, com en els moments àlgids. Tres en total. Dos en els quals sona la senyora Françoiz Breut (vegeu l’apunt anterior) i un tercer en el que sona la senyora Clara Andrés, una valenciana d’Oliva.

La cançó que canta es diu “Hui fa vent”, la trobareu en el disc “Dies i dies” -el del debut de l’autora- i sona aixina:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!