Totxanes, totxos i maons

(Això va començar aquí)

Continuant amb la sèrie d’apunts dedicats a blasmar l’esgarrifosa manera de tractar el català que tenen molts dels comunicadors que ens ha tocat de patir avui aquestes Totxanes, travestides més que mai de servei públic, centraran els seus esforços en la dèria reductora que ens ataca.

Una variant lingüística d’aquell lema tan acreditat que diu “feina fuig, mandra no em deixis”, com si diguéssim.  (n’hi ha més)

Doncs bé. Resulta que el català té una sèrie d’expressions amb estructura repetitiva com, per exemple, “a més a més”, “de mica en mica” i “a poc a poc”, per esmentar les tres que en aquest moment em vénen al cap i que no sabria dir si són totes les que hi ha o encara me’n deixo alguna.

M’imagino que és demanar massa a segons quines capacitats intel·lectives però la majoria dels locutors, corresponsals i altra fauna amb micròfon incrustat del nostre espai comunicatiu tiren pel dret i amb una espectacular sang freda esquitxen uns “més a més”, “mica en mica” (amb una variant encara més esgarrifosa: “mica a mica”) o “poc a poc” que fan feredat.

Algun benintencionat, d’aquells que es pensen que la gent és bona i innocent malgrat les aparences -jo també ho pensava fins fa uns anys de la mateixa manera que deia que la Rambla era el carrer més bonic del món i ara proclamo que fot fàstic- podria dir que és una mostra d’estalvi energètic i bucal.

Mentida podrida tot plegat perquè aquests mateixos indocumentats no tenen el més mínim escrúpol a dir a tort i a dret “D’en tant en tant”, una expressió que ells fan repetitiva i que, ai las!, no ho és.

Continuarà… 

——————————————————————————————

I per treure el mal gust de boca tot un clàssic de 1981. “Bette Davis Eyes”, cantat per la senyora Kim Carnes. Una d’aquelles cançons -com el “Telstar” de fa un parell d’apunts, o el “Mrs. Robinson”– que no em faria res que algú fes sonar, un dia que desitjo ben llunyà, durant la cerimònia dels meus funerals…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!