Francament curioses les coses que et vénen al cap -imatges, records, sensacions…- mentre passeges pel carrer. Qui hagi fruït de la lectura de l’Ulisses de James Joyce sabrà exactament de què parlo. Val a dir que a mi, poc passejador de mena, tot això em sol passar mentre circulo amb la Vespa. Cada matí de dissabte, com avui,
Déu meu… (vegeu aquí) ¿Estem tots plegats tocats del bolet? ¿O és que, senzillament, ens va la marxa? (n’hi ha més) Afegitó sobre Gasol i la NBA: La notícia que ha obert l’informatiu de les 6 del matí de Catalunya Ràdio -i que estan destacant cada vegada que fan un resum de titulars- ha estat el pas dels Lakers de
Crec que val la pena llegir en l’AVUI d’avui l’article de David González en la secció d’opinió “A la tres”. Es titula “És això un govern, president?” i diu així: “L’exconsellera, diputada i dirigent d’ERC a les Terres de l’Ebre Marta Cid es manifestava dimarts amb la plataforma antitransvasista a les portes del Palau de
Quan aquest matí he vist la portada d’”El Periódico” -aquest graaan diari català- he tingut un ensurt. Déu meu, he pensat, què deu haver passat en el món perquè avui no surtin convenientment destacats en la portada ni el senyor Rodriguez Zapatero ni el senyor Montilla, que en solen ser els hostes habituals. Però no. Fora alarmismes. Avui aquests esforçats pal·ladins de
(la sèrie comença aquí) Poca estona després de la nostra arribada a Almassora l’amic Josep Lluís va voler que coneguéssim la família de la seva nòvia. Tot just entrar a la casa de la noia son pare va encendre cinc o sis trons en honor nostre que ens varen semblar els més espectaculars que havíem sentit mai. “És un costum molt valencià”,
Acabats d’arribar del llargament esperat i planejat cap de setmana toscà de primavera deixo aquí constància d’una de les impressions més fortes del viatge: la contemplació de les torres de San Gimignano des del cim de la “Torre Grossa” del Palazzo del Popolo.Segons la Guia Michelin a l’edat mitjana hi havia una setantena d’aquestes espectaculars
Tot i que avui no m’esperen al despatx i sí que ens esperen, en canvi, a l’A. i a mi els plàcids paisatges de la Toscana abans d’enfilar cap al camp d’aviació no m’estic de fer la meva passejada matinera de cada dia per la xarxa. Hi trobo l’estimat Doctor que signa “Un tio normal” -un dels Blocs que jo llegeixo-
Una dona carreteja un gat i el deixa en una casa a la porta de la qual un rètol adverteix “Gos perillós”. A un paio encorbatat li ve pixera repentina i no se li acut res millor que descarregar en una paret a l’aire lliure (només falta que els aneu donant idees) al costat d’un cartell que avisa
(la sèrie comença aquí) Inicialment el nostre viatge de nuvis tenia dues etapes: Cuenca i Salamanca. De fet, el pas per Castelló el vàrem afegir a darrera hora gràcies al meu company Josep Lluís. Quan li vaig explicar que volíem visitar el museu d’art abstracte que hi ha a les Casas Colgadas em va dir que a Vilafamés, un poble aleshores mig abandonat de Castelló, acabava
Pel que llegeixo als diaris sembla que ahir es va morir repentinament a Madrid un magistrat del Tribunal Constitucional. Déu l’hagi ben perdonat. També per la premsa m’assabento que aquest senyor -Roberto García-Calvo de nom- formava part de la meitat conservadora (algun diari parla d’”ala dura”) més propera al PP i que era un dels components de l’alt tribunal que més
Va ser durant la Fira de Frankfurt de l’any passat que vaig tenir per primera vegada a les mans la revista “Sons”, la que substituïa la veterana “Folc”. Jo estava tafanejant en l’estand institucional, més concretament per la zona dedicada a les publicacions de l’APPEC quan el bon amic Lluís Gendrau, l’ànima del grup Enderrock, em va cridar. “Tinc una cosa que t’agradarà”, em va dir. I
Llegeixo (vegeu aquí) que el Festival de Cannes ha commemorat els quaranta anys del Maig del 68 amb la projecció -aleshores avortada en solidaritat amb els estudiants- de “Pippermint Frappé”, de Carlos Saura. Una pel·lícula que a l’A. i a mi ens va agradar molt. Tant que el desembre de 1972 el viatge de noces el vàrem fer a Cuenca, la ciutat on es va
D’un temps ençà s’està generalitzant un costum que a casa el trobem, si més no, força discutible. Em refereixo a la moda d’aplaudir en els enterraments. Sobretot en el moment que apareix el fèretre amb el difunt a dintre. Una moda que, a més a més, ja té una extensió quan acaben els minuts de silenci -abans, per cert,
Aquesta hora sens dubte intempestiva pels meus moderats costums m’agafa enllestint els darrers detalls del text que demà llegiré durant l’acte de presentació (vegeu aquí) de “L’home manuscrit”, una de les millors novel·les en català publicades els darrers anys. El seu autor es diu Manuel Baixauli, es dedica a escriure i a pintar i va nàixer a Sueca -el poble de Joan
Segur que molts us n’haureu adonat. Cada dia 14 apareix a la secció de necrològiques de La Vanguardia (i em sembla que també a El Periódico) una esquela molt especial. De les que no passen desapercebudes. Per comptes de la creu o altra simbologia religiosa l’encapçalament és el logotip que il·lustra aquest apunt. A sota